Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya

“Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”

Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.

Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.

Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.

El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.

La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.