“Era conscient de caminar al costat de la vida que desitjava viure”
Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.
Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.
Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.
He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.
Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada