“Tu ets tu. Parla! Els déus t’obeiran. Res al món no resisteix aquells que gosen amb un pur coratge desinteressat”, diu el poeta André Velter.
Un poeta que va caure --els seus versos—entre les meves mans a la botiga d’un vell llibreter que fumava tranquil·lament entre fileres de llibres de tota mena. Les paraules del poeta m’han interessat com tota imprecació a aquest déu inconegut que mereix una cosa pitjor que això. En fi, tot depèn de cadascú.
Estic d’acord en la primera línia, és a dir, amb les primeres paraules: “Tu ets tu. Parla!” És el teu dret a la paraula, gran reivindicació de l’enorme decepció del maig del 68 francès, del qual jo, personalment, vaig sortir amb l’ànima ferida per la condició humana. Però m’allunyo del tema. Doncs bé, parla! Ja que tu ets tu. I espera la resposta que vindrà de tu mateix.
Passo a l’última part del raonament. Res no resisteix, res no resisteix el que gosen amb un pur coratge desinteressat. Crec que la frase és massa complexa. Diria gairebé que prové d’un filòsof que pretén conèixer els seus semblants i els imagina capaços de “gosar amb un pur coratge desinteressat”. És molt. Exagera donant a l’home i a la dona el sentit de l’ardidesa, quan és ben evident la seva facilitat per caure sense vergonya o insconscientment a la covardia més conformista. Afegeix la puresa de l’ànima o de l’esperit, imagino, i la del cos és insignificant. ¿Qui és pur a la nostra època, dominada per un individualisme egoista i ferotge? ¿Qui té temps de reflexionar amb lucidesa sobre el camí de puresa si està abocat sorollosament, furiosament, a l’autopista de la vida? Que me’l portin a casa i li oferiré llit i aliment i fins i tot el diner per als seus capricis.
S’hauria de parlar encara del coratge desinteressat. Però passo de llarg d’aquesta qüestió, amb els mateixos interrogants que en el paràgraf precedent. ¿On buscar el desinterès? ¿La indiferència davant les possibilitats reals d’obtenir beneficis amb poc esforç?
Temo que sigui una frase inexacta, situada als nostres temps, encara que escrita amb la millor voluntat del món. D’acord. “Tu ets tu. Parla!” El pitjor ve després. “Els déus t’obeiran.” De quins déus parla, nom de déu? De les desenes de déus mortals dels temps antics? Del déu únic de les nostres religions falsament discretes i fabricades amb la por i la sang?
Tot és sense importància. Com ho ha escrit un novel.lista nord-americà: “Nosaltres, filòsofs i lliurepensadors veiem brillar sobre nosaltres una aurora ben nova en conèixer la notícia de la mort de Déu.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada