“Em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc”, va exclamar un filòsof abans de caure en plena follia”
Jo la voldria fer-la meva, aquesta frase. Sense saber el què busco. Llop, trobo un tendre anyell darrere els arbres, a l¡altre costat del rierol que travesso amb un impuls prodigiós- Esquinço la seva pell fràgil i dola i xuclo la seva sang preciosa. Davalla per la meva gorja, que sento més càlida que mai, o omple el meu ventre àvid amb l’ensurt espantós de la innocència perduda en el reialme de la malesa.
De vegades ja sé el que busco. La fugida d’una obsessió. Que mossega el meu cor a plena dent i, amb una forma de seny, maliciosament, corromp la meva existència primera. La fugida no és més que la merda deixada dins un WC blau o rosa, pulcre després d’haver-hi passat la vella i amable serventa. La merda reneix a poc a poc, insistent com l’obsessió.
El bosc és habitat també per intel.ligents, hipòcrites i enganyívoles bèsties salvatges. Son els llops.
Els llops que igual que la meva pròpia imatge, volten afamats entorn de les meves pors i esperances.
Esguarden el minut en què el meu ull, ja cansat, es clourà per veure millor allò que és impossible de veure. A les hores d’enganyosa quietud seré la presa fàcil. Fàcil, com abans o després, també amb la memòria absent, la presa em serà sorpresa i esverada.
Si el temps passa i l’error s’ha comés, és per culpa meva. Culpa meva perquè la condició d’home exigeix més sacrificis, més lucidesa, fugir de la follia inoportuna, més coratge que el confortable refugi darrere l’ombra d’un llop ferotge.
Però el temps ha passat i l’error ha estat comès.
Per això, per escapar-me de mi mateix i evitar el mal, em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada