Reflexions de la dona que ja és lluny de la primavera de la vida, lluny de l’ardorós estiu. Prop de l’hivern, de les nits llargues i fosques, la solitud a l’ànima, la por al cos.
Tothom diu que les fulles seques cauen a la tardor, cauen als peus dels homes i de les dones que passegen pel passeig, que caminen pel carrer, tothom ho diu però jo no ho crec. A mi, la tardor, allò que em plau és l’ànima, és l’ànima que em cau als peus, i no hi puc fer res. Sento com se’n va, com rellisca violentament. Sento el pes enorme de la seva absència, el buit que no sé com omplir. La tardor és bella i estimo els colors suaus i la música tendra i malenconiosa del vent que no gosa travessar la finestra. Però aquesta bellesa és un preludi enganyador mentre el verd pàl·lid. El groguenc, el gris s’esveren i no tornen i jo capbusso a l'indret tan i tan conegut i tan lleig, ja ho sé, les llàgrimes s'eixuguen soles, però l’enyorança queda clavada a l’esperit, la il·lusió es trenca i la paraula emmudeix. És com sempre ara, com cada any a la tardor i després d’una llarga tristesa, de molta vacil·lació, un matí el sol escalfa el cor i les fulles broten als arbres i el vent eixelebrat celebra amb desmesura allò que no tornarà mai més i que jo no comprenc, allò que va fugir per a sempre aquell dia llunyà en que l’ànima em caigué als peus i jo no hi vaig poder fer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada