L’alcohol que, precedentment, li havia procurat una petita deslliurança, ara, en beure la segona copa, li fendia la gola amb plaer i s’obria camí cap a l’esòfag com un dardell deliciós i,, arribat a l’estómac, esclatava en mil esquerdills de brasa soberanament exquisits. Sembrant inquietud? Més. Esverament per aquest ambigu ser o no ser, vaivé que es projectava pels racons més imprevistos on deixava una sensació terriblement incerta.
La música predilecta a l’automòbil, el sopar refinat i l’esposa amatent, el vi preferit, un film humorístic en el vídeo, el llit voluptuós, la dona que oferia plenament el cos amorós. Doncs bé, tant benestar, tantes satisfaccions, si bé van aportar un efímer oblit, una evident complaença, no van aconseguir que el nostre advocat en gaudís totalment.
Per primera vegada des dels tres anys, aquella nit es va llevar per orinar. L’esposa ni el va sentir, perquè després del primer i únic refilet ja havia abaixat el teló. Esperant les vuit, Pere Cardeu va passar la nit sense aclucar l’ull i, després de les nou, va tancar-se al despatx i va telefonar al doctor Puigsabater. Val a dir que el pobre desensonyat, de tot el que li havia passat des de l’arribada a l’aeroport, només rememorava l’intempestiu pixum. I en va parlar al facultatiu.
--Per una pixera nocturna em truques?
Com que l’advocat no va poder explicar més que la realitat elemental, el metge va trobar la fórmula més elemental:
--Nervis, estimat Pere, nervis...
--Si mai no he tingut nervis...
--Fins ara –va tallar-lo el doctor Puigsabater. Va donar èmfasi a la paraula ara, el va convidar a sopar i va tornar als seus afers.
Els propòsits de l’amic el van convèncer fàcilment i ell també va tornar als seus afers.
L’un i l’altre ho van fer amb admirable eficàcia, l’un i l’altre van oblidar la malaventura de la nit i així va passar una setmana, almenys, d’aquell dimecres ingrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada