L’amic comenta: “És fàcil que l’home sigui fidel a la dona quan aquest mno s’hi ha casat per amor, sinó per interés”.
---
Parodiant la confessió: “Demano perdó humilment de no ser altra cosa que un ésser humà”.
---
Parlant de la gent, en general, fa: “A la vida l’èxit no és res més que el resultat d’un pacte amb la societat”.
---
Consell a una noia jove: No desesperis del futur, ja tindràs temps de lamentar el passat”.
---
L’amic inconformista diu: “Una vida sense “històries”. Vet aquí el camí més fàcil per a una tranquil.la vellesa”.
---
I més tard fa: “Quan et trobis davant d’uns límits i no pots treencar els límits, el millor és traspassar les pròpies fronteres”.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Tot curt
La dona diu a l’amant: “Vigila! Començo a trobar-te defectes”. “Quin?” fa l’home desconcertat: “Creus tot el que et dic”.
---
Una noia que ha viscut un desengany diu: “Pitjor que no estimar és perdre un amor”.
---
L’home esbalaït afirma: “Al davant la tempesta, al darrere l’oratge. I jo al mig”
---
Un altre, per no ser menys, fa un joc de paraules: “De vegades tinc la impressió de que visc entre la pena i la mort”.
---
Un company de cafè diu: “Conec un home del poble que va a la ciutat de tant en tant per descansar”. Jo penso “Ah, la vida de poble”.
---
Ve d’enterrament i diu: “Costa poc parlar bé dels morts!”.
---
Una noia que ha viscut un desengany diu: “Pitjor que no estimar és perdre un amor”.
---
L’home esbalaït afirma: “Al davant la tempesta, al darrere l’oratge. I jo al mig”
---
Un altre, per no ser menys, fa un joc de paraules: “De vegades tinc la impressió de que visc entre la pena i la mort”.
---
Un company de cafè diu: “Conec un home del poble que va a la ciutat de tant en tant per descansar”. Jo penso “Ah, la vida de poble”.
---
Ve d’enterrament i diu: “Costa poc parlar bé dels morts!”.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Tot curt
Cínic o no, parla amb la noia que l’estima i li diu: “No hi hauria d’haver cap malentès entre nosaltres –afirma- amb la primera mentida”-
---
Simple monòleg: “Fa uns 2.000 anys –diu--, segons afirma molta gent, Déu va voler redimir-nos del pecat i alliberar-nos de la culpa. Jo em pregunto: “Quin pecat? “Quina culpa?”. Ell només ho sap. Ell, l’etern indiferent!”
---
Un amic diu: “La mort és un acte terriblement solitari i alliberador”. L’altre: “No, ho és més el suïcidi”.
---
En aquesta vida sembla que uns són els amos dels altres”. El seu interlocutor pregunta: “Només ho sembla?”.
---
Explica: “Tots dos va jurar i perjurar que s’estimarien fins a la mort. Van morir joves!”-
---
Simple monòleg: “Fa uns 2.000 anys –diu--, segons afirma molta gent, Déu va voler redimir-nos del pecat i alliberar-nos de la culpa. Jo em pregunto: “Quin pecat? “Quina culpa?”. Ell només ho sap. Ell, l’etern indiferent!”
---
Un amic diu: “La mort és un acte terriblement solitari i alliberador”. L’altre: “No, ho és més el suïcidi”.
---
En aquesta vida sembla que uns són els amos dels altres”. El seu interlocutor pregunta: “Només ho sembla?”.
---
Explica: “Tots dos va jurar i perjurar que s’estimarien fins a la mort. Van morir joves!”-
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Divergència
Estaven casats des de feia sis anys i tres mesos. Els havien viscut amb força amor i molta passió. El primer seguia ferm, la segona havia disminuït relativament poc. Per això eren feliços. Seguien gairebé com els primers temps. Es parlaven molt, s’explicaven els petits problemes quotidians. L’afecte es traduïa per dolces carícies i les nits portaven ànsia i repòs. La conversa tenia lloc sobre tot el matí, a l’hora d’esmorzar. I en aquesta no faltaven mai els somnis que acostumaven a tenir.
La dona d’ulls marró li va contar amb certa insistència que havia somiat el dia en què es van conèixer, el festeig, l’amor i el fer l’amor, el pas del temps sense erosions, les il.lusions que perduraven... I, aixecant-se de la taula, el besava amb delectació. Tantes vegades li va explicar el mateix somni que l’home d’ulls negres va acabar per desitjar i obtenir, arribada la nit, el mateix somni, exactament el mateix. I a l’hora d’esmorzar l’explicaven per saber si hi havia alguna mancança. Però no. Els somnis eren exactament idèntics. Tant, que home i dona van acabar per avorrir-se.
Després de meditar-ho amb atenció i comunicar-s’ho amb delicadesa van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú tingués un somni diferent. D’acord tots dos amb la proposició, l’home i la dona varen canviar de somnis. Van deixar passar algunes nits de tanteig i per fi va arribar.
L’home d’ulls negres va somiar que trobava una noia de cabells llargs i ulls negres, que la convidava a sopar, que van flirteja llargament abans d’anar més lluny. Però hi van anar. La noia d’ulls negres vivia en un àtic esplèndid i allí van prendre unes copes, van besar-se i van passar una nit exquisida sobre un llit acollidor. No cal dir que, content, l’home va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
La dona d’ulls marró, en el seu somni, va retrobar un amor de joventut, un pintor d’èxit. Van anar al seu estudi per sopar i beure xampany. Van recordar temps passats i van viure hores presents. No va faltar el bes ni la nit sobre un llit acollidor. I no cal dir que, satisfeta, la dona va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
A l’hora d’esmorzar va començar a les seves vides un silenci penós que no va tenir fi.
La dona d’ulls marró li va contar amb certa insistència que havia somiat el dia en què es van conèixer, el festeig, l’amor i el fer l’amor, el pas del temps sense erosions, les il.lusions que perduraven... I, aixecant-se de la taula, el besava amb delectació. Tantes vegades li va explicar el mateix somni que l’home d’ulls negres va acabar per desitjar i obtenir, arribada la nit, el mateix somni, exactament el mateix. I a l’hora d’esmorzar l’explicaven per saber si hi havia alguna mancança. Però no. Els somnis eren exactament idèntics. Tant, que home i dona van acabar per avorrir-se.
Després de meditar-ho amb atenció i comunicar-s’ho amb delicadesa van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú tingués un somni diferent. D’acord tots dos amb la proposició, l’home i la dona varen canviar de somnis. Van deixar passar algunes nits de tanteig i per fi va arribar.
L’home d’ulls negres va somiar que trobava una noia de cabells llargs i ulls negres, que la convidava a sopar, que van flirteja llargament abans d’anar més lluny. Però hi van anar. La noia d’ulls negres vivia en un àtic esplèndid i allí van prendre unes copes, van besar-se i van passar una nit exquisida sobre un llit acollidor. No cal dir que, content, l’home va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
La dona d’ulls marró, en el seu somni, va retrobar un amor de joventut, un pintor d’èxit. Van anar al seu estudi per sopar i beure xampany. Van recordar temps passats i van viure hores presents. No va faltar el bes ni la nit sobre un llit acollidor. I no cal dir que, satisfeta, la dona va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
A l’hora d’esmorzar va començar a les seves vides un silenci penós que no va tenir fi.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Decepció
Dona d’aspecte jovial, de somriure contagiós, que ha viscut i sembla voler viure encara. Cap signe de malenconia. Però plena de records. Que no amaga i que comenta amb l’amiga que l’escolta sense cobrir un pessic de justificada enveja. Que ha estimat els fills que ja han volat a terres llunyanes. I els nets que també han marxat deixant, això sí, un llarg i justificat moment de tristesa que ha sabut amagar amb el record tranquil que, si de moment no fibla, retorna de cop i volta i posa una espina al cor joiós. Així era la dona d’aspecte jovial i de somriure contagiós.
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)