Un company va morir ahir. Un accident d’automòbil. I conduïa sempre amb extrema prudència. Potser havia begut una copa de més. Però era com sempre. L’altre vehicle va quedar tan destrossat com el del company. El conductor només greument ferit. Un amiga íntima va morir uns mesos abans de càncer després de lluitar amb totes les forces. Ara feia un any, un cosí estimat. Va morir d’una crisi cardíaca sense uns minuts per beure un whisky com feia sempre a la mateixa hora. Ni temps de dir “ai, el cor!”. L’home seductor que havia plorat tantes morts, veia la Dama Negra per tots costats. No la fugia. Perquè sabia que no hi ha manera d’escapar-se de la seva urpada. Que destrueix la vida.
L’home seductor estimava la vida. Els seus plaers. La seva plenitud. L’art de seduir sense esforç. El somriure. Les paraules. La gentilesa. També la hipocresia. La indiferència. Arribat el moment, la duresa. L’abandó. Per a l’home seductor tot era fet d’una manera natural que no feria, ni lleument, el seu cor avesat a una vida en què tot li era fàcil. Potser això l’ajudava a no témer la Dama Negra. La inconsciència davant un dubte que no coneixia.
L’home seductor va atraure la Dama Negra. Que el mirava amb ulls tendres, que ella mateixa ignorava. Es van trobar. Una nit com les altres. L’home havia deixat en plors una dona seduïda. Sense immutar-se l’havia besat. Abans de dir-li unes paraules que ja no eren prova de tendresa sinó d’adéu. En tornar a casa va trobar la Dama Negra. Ella l’esperava. Va mirar la seva amable arrogància. El somriure encisador. Els ulls negres lluminosos. Les primeres paraules molt diferents d’aquelles que acabava de dir a la noia en plors. La Dama el va admirar. Atreta pels encants d’una veu melodiosa. Que li feia oblidar el seu deure de cada dia. Tot era diferent. Va caure als braços càlids de l’home seductor. Que l’havia seduït. Amb qui només preveia l’amor. Que pretenia compartit. L’home besava uns llavis freds que van esdevenir abrasants. I les carícies de l’home avesat en cercar la fruïció. Aquella nit la Dama Negra va ser l’amant envejable.
Setmanes de benaurança, de foc i d’esclat. El cim del plaer. Que mai no havia conegut. El súmmum d’abandó sota el llum tamisat de la lluna indiscreta. Setmanes d’oblit, de records que volia engarjolar. Al seu cor tancat als sentiments. Ara obert a les paraules gràcils i sensibles. Que oïa amb abandó en un món desconegut. La felicitat mai imaginada. La volia per sempre.
La Dama Negra era a la cita. L’home seductor no va acudir. L’endemà tampoc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada