La caminada

La dona que ja havia passat airosa i llargament la seixantena tenia el costum de fer una llarga caminada cada dia. Pràcticament des de sempre o al menys d’un moment que ja no recordava. Era feliç caminant amb petjada ferma, sola o acompanyada per amigues amb la mateixa afició. Era una petita ciutat que es feia gran amb passos de gegant i la dona i les amigues havien trobat uns camins encara no maltractats per la febre de la construcció. Cada dia, doncs, amb sol o amb pluja, amb fred o calor, elles feien la llarga caminada que no disminuïa amb el temps.

Evidentment la tornada era més feixuga, els cors batien més accelerats i l’arribada venia a ser una victòria quotidiana que culminava assegudes o allargassades en una còmoda butaca o en el sofà. Però la dona ja pensava en la caminada de l’endemà. Perquè estava convençuda que era una manera de fer salut o de conservar-la sense l’ajuda de metges i de potingues. I així, dia darrera dia, sense defallir i amb les mateixes il.lusions.

Va arribar una nit en què un fort dolor al costat del cor, una difícil respiració, la van espantar tant com per fer venir el facultatiu que ja l’havia amonestat moltes vegades i l’havia previngut contra tan llargues caminades. La va auscultar detingudament i, aquesta vegada, l’advertència va ser seriosa: el seu cor ja no suportaria el més petit cansament i li va recomanar fer el que calia tranquil.lament de portes endins o havia de preparar-se per anar al cementiri.

No cal dir que la dona va quedar horroritzada i l’endemà no es va alçar del llit només pensant en la paraula última de la vida: la mort. Tot al dia la mort a la ment, de totes formes. I cap no li avenia, al contrari. I de nit també. Tant que el somni va ser la caminada. Hi anava pel camí de sempre, amb pas decidit i el cor cansat, donant tombs i retombs, tant feixuga que, en arribar a casa es va allitar i, enmig de la nit, el cor es va trencar i va morir dolçament. I ella contenta d’aquesta manera de morir. Sense despertar del somni de matinada, va esmorzar i es va preparar.

Va sortir per fer la llarga caminada.

Sorpresa

L’esposa té un amant. El marit ho ignora i, aparentment, és feliç. Fa deu anys que es va casar amb la noia més bonica de totes les amigues de la universitat. El festeig va ser curt perquè ja es coneixien. El matrimoni tenia un pis gran en un lloc cèntric i amb totes les comoditats. Anaven sovint a concerts, al teatre i a sopars amb amics. Entre els amics, ara, hi havia l’amant. Abans només era un amic. Res no semblava pertorbar la vida tranquil.la del matrimoni. Ni abans ni ara.

L’esposa i l’amant estaven fortament enamorats. L’escenari era sempre el mateix, la casa d’un amic generós que s’absentava sovint per anar amb el seu amant, un jove que també era amic abans de ser l’amant. Aquest tenia un piset acollidor i allí era on l’esposa i el company d’afers sexuals, als quals no mancava un allau de sentiments més al descobert, passaven les hores agradables. Mirant, de tant en tant, el rellotge per evitar sorpreses desagradables.

Un dia, l’amic es va posar malalt i l’esposa i l’amant van decidir, per primera vegada, trobar-se a la casa familiar. El marit treballava tard el vespre i tornava just a l’hora de sopar. Els amants al llit en plena festa major, oblidada tota la resta. Però, l’atzar, que no sempre fa bé les coses, va voler que el marit arribés molt d’hora i trobés la parella sobre el llit amb cares de plaer. Que van esdevenir de sorpresa i angoixa. El marit, desconcertat, després angoixat. Tot ell sever. La parella se’l mirava amb espant. Més quan el marit es va posar la mà a la butxaca. La parella atemorida va tapar-se amb el llençol. Por per les seves vides. El marit va treure un mocador i es va posar a plorar.

Sortida i tornada?

Matrimoni com tants d’altres. Uns anys de felicitat. Uns llargs anys de tedi. L’home amb barba i la noia seriosa s’havien casat després d’un temps de cohabitació ben aprofitada. Ell tenia una feina que li agradava i sempre havia estat content. La noia tenia una feina poc agradosa i procurava estar contenta. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Però van arribar els anys de tedi. Ni al llit, ni a la taula i acabats els viatges.

Viatges també del matrimoni que vivia en la mateixa ciutat, en carrers poc allunyats.

L’home no portava barba i la dona era d’extrema gentilesa. Vivien en harmonia. Al llit, a la taula, en estudiats viatges. Fins els anys de tedi. Un dia l’home amb barba va dir a la noia seriosa: marxo per sempre. La noia gentil va plorar i va pensar ja tornarà. A l’altre carrer poc allunyat, la dona d’extrema gentilesa va dir a l’home sense barba: marxo per sempre. L’home sense barba va retenir les llàgrimes i va pensar ja tornarà.

Per la dona abandonada i l’home abandonat, els carrers semblaven tan buits com les seves vides. El cinema els avorria, els vells companys els havien oblidat. La televisió no la miraven. Sortien a passejar. Un dia, amable salutació en creuar-se per la vorera estreta. Unes paraules un altre dia. Un cafè dies després amb agradable diàleg. La primera cita. I les altres cites. Eren l’home amb barba i la dona d’extrema gentilesa. Que ja anaven junts. Van trobar els anys de felicitat. D’allà on havien sortit no van tornar.

Striptease

Els adolescents de setze disset anys estaven intrigats per les qüestions del sexe. Sexe airejat com si fos una papallona que dona tombs per entrar per la finestra tancada. Aquesta lírica idea va ser llençada als companys pel més eixerit de la colla d’estudiants. I va proposar anar a un local de striptease per veure d’aprop l’objecte de les intrigues. Van anar al barri calent. Al local més a l’abast de les butxaques. Es van situar al costat de l’escenari i van mirar. Decepció per a tots. Excepte per al noi tímid que va admirar una noia rossa d’ulls negres que va somriure a la seva mirada.

Vençuda la timidesa, hi va tornar sol. El somriure de la noia rossa d’ulls negres alimentava l’atracció del noi que hauria volgut més d’allò que somiava. Però el somni es va enretirar pels exàmens propers. La retirada va obrir el pas a l’oblit. Va arribar el futur. La carrera, l’enamorament de la dona de la seva vida. El casament. Els fills. El treball frenètic. El desencís de la vida quotidiana. Els anys. Quants en van passar Quants per arribar al record de la noia rossa d’ulls negres de l’striptease

L’striptease havia perdut preu en la vida sexual fins i tot d’homes solitaris. La curiositat va vèncer la timidesa d’aquell noi, ara home cansat. Va anar pels mateixos indrets. Va entrar i sortir de locals fatigats pels anys.. Però en un d’ells va veure. Va veure la noia rossa d’ulls negres. Maquillatge excessiu per ocultar arrugues. Vermell insultant als llavis. Li va parlar. La va convidar i va parlar. La mútua decadència els va portar a la trista habitació de la noia rossa d’ulls negres.