Un home que conec poc però que veig sovint fa el següent comentari: “La vida és una successió d’etapes que van des del cafè i l’alcohol fins a la til.la i la camamilla.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada