No va ser dolor sinó una sensació particularment insòlita la que el va pertorbar dotze dies després de la tornada a la llar. Ho va sentir en llevar-se. Com si hagués perdut pes, com si surés, com si, durant la nit, s’hagués desinflat. La primera impressió va ser la de buidar-se, el primer rampell el de pesar-se. Però era el mateix de semopre, e de n haver perdut els tres quilograms guanyats a les illes. El copiós esmorzar, menjat de mala gana, no va procurar benefici a la seva malcarada situació i va tenir el bon criteri de no precipitar-se cap al consultori del seu amic, Perquè tan malèvola impressió va persistir només sis o set hores i, després, ja va poder donar el vist i plau a les seves vitals necessitats vitals.
Pere Cardeu, secretament, temia una nova escomesa de tan estranya malaltia. Ho havia discutit amb el doctor Puisabater i el pacte va ser el següent: en cas de recaiguda , l’advocat seria internat a l’Hospital Mater Dolorosa, de Boston, USA, fins que els eminents especialistes no concretessin el diagnòstic.
Al començament, Pere Cardeu no tenia idea de si encara estava despert o de si ja
dormia. Havia sopat, prenia el cafè al salonet. Les imatges del televisor es bellugaven davant dels seus ulls cada cop més borroses. Si l’esposa o la filla li parlaven, no els comprenia les paraules ni sabia si estaven prop d’ell. Al cap de poc va endevinar que, lluny de caure en el son, romania despert. No tan sols la visió era imprecisa, sinò que el pensament, les idees, la voluntat, els sentiments estaven encerclats per una estrambòtica, pesada i inquietant boira. Tot era boira al seu entorn i al seu interior. Els records també, enmig de la boira compacta.
Va voler fixar la memòria en un fet concret i repetit: el trajecte en automòbil de casa al despatx. Es veia caminar fins al garatge, com prenia l’ascensor, com el cotxe arrencava, com sortia al carrer, sentia la fragor de la circulació, mirava els semàfors, intentava... Tot estava envoltat per la boira pertorbadora. Més encara ell, Pere Cardeu era boira, tot just boira.
...
Es va despertar en una cambra magnífica- Va creure’s , un moment, que era un dels sumptuosos hotels de luxe que tant bé coneixia. Però els cambrers i les cambreres anaven amb bates blanques. Xiuxiuejaven al seu costat sense adonar-de que ja havia sortit de la boira. Va oir clarament una veu:
--L’aparell no pot equivocar-se.
Un petit silenci de l’auditori. La mateixa veu.
--Li ha sortit un ull de poll a l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada