La mort estava a l’aguait i la seguia, sense perseguir-la i n’estava plenament enamorada. Però la Dama Negra la respectava. La Dama Negra estava enamorada de la noia.
La noia brillava amb singular encant. La més bella flor. El més bell jardí. L’horitzó més harmoniós. No sabia que la mort estava a l’aguait i tampoc sabia que la Dama la respectava. Ni que respectés el seu amor. De tant enamorada com estava de la noia. Però sabia que l’amor de la noia era per a l’home.
L’home tenia més anys que la noia i n’estava profundament enamorat.. Més que la Dama Negra i ho ignorava. I també ignorava que la respectés aquest amor. Era un amor que brillava al vent de la noia que també l’estimava. I van començar la nova vida amb tendre amor, amb generosa felicitat.
La Dama Negra acudia de tant en tant, molt d’amagat perquè sabia que el seu amor era impossible. La noia l’ignorava. L’home també l’ignorava i el seu amor per la dona era al seu cor, com ell era al cor de la noia. Cor que protegia el cor. Els seus cors es protegien. I la Dama respectava aquest amor. S’allunyava segura de tornar.
I, tan evident com l’amor de la Mort, continuava resplendent l’amor de l’home i de la dona. És clar, havien passat els anys. Tot seguia igual. Igual amor. Idèntica felicitat. La Dama Negra, de vegades, en veure la dona tan estimada, maleïa la pròpia feblesa. Però –clamava--, “Qui lluita contra l’amor?”
I, temps després, tornava. Contenta quan la dona estava malalta. A l’aguait. Angoixada si guaria. Perquè era un altre allunyament. No l’oblit. No el desamor. I, sempre, més enfortit l’amor de l’home i de la dona que ja entrava en els perillosos anys de la vellesa. Després d’una vida plena d’amor i de felicitat. La Dama tornava. I fugia.
La dona al llit d’una malaltia curta i greu. L’home afligit per l’horrible patiment. Que persistia com l’amor de sempre. Va decidir. Va donar a la dona el remei. Per a ell també. El va prendre allitat al seu costat després del bes delicat. La Dama Negra va arribar i ho va veure. Encara el vell amor. I el silenci. I, amb ràbia, va exclamar:
--Nècia que sóc! Ja he fet tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada