La Lluna és cega

“La Lluna és cega. És nua i salvatge”, ha escrit la poeta Sylvia Plat a “Ariel”.

Mots sorprenents en un poema, encara que sigui un poema amb paraules que ens obliguen a reflexionar sobre el seu profund sentit.

Jo prometo observar la Lluna en tots els seus estats. Però abans he de confessar que detesto la Lluna des de fa molt temps, si bé reconec que ha servit als poetes i—bon pensament—també als lladres a l’època en què se servien de la seva llum negra per penetrar per una finestra i emportar-se l’or dels rics.

Jo detesto la Lluna per raons que podrien ser una contradicció a les paraules de l’escriptora. Potser la Lluna no l’ha acaronada mai quan, adolescent, ha somiat un bell amor i l’amor que va viure va ser tan dolorós que el va plorar fins al suïcidi. També és possible que mai cap de les seves pàl·lides resplendors hagi il·luminat un minut feliç de la seva vida.

La meva vida ha estat justament el contrari. Jo l’estimava pels meus amors de joventut amb la joventut de la noia que adorava. Tampoc no em sorprendria que els nostres primers besos haguessin esclatat en un clar de lluna i ella i jo guardem d’aquest acte innocent un record meravellós. Però ara detesto la Lluna i no crec que sigui cega. Almenys en tot moment

Durant anys, radiants i folls alhora, ella ha estat el testimoni, sens dubte no cec, però segurament espectadora curiosa i hipòcrita, dels meus salts nocturns després d’una mitjanit d’èxtasi i de passió. Ella ha sabut observar en silenci cínic, i ens n’anàvem en direcció oposada. Però la Lluna, ella, té bona memòria, la puta de la nit! Per això l’abomino. Per això i encara més.

Testimoni dels meus actes culpables que, en la meva descreença, mai no imaginava que fossin contraris a qualsevol mena d’integritat, divina o humana, ara rebo la visita regular per recordar-me el temps en què tot era bell, tot era possible. I ella insisteix, potser cega però no muda, a posar davant meu, fins i tot ulls closos, un temps que no tornarà, perdut per sempre en el no-res de la seva tenaç i constant insensibilitat.

Jo el veig així, aquest càstig estúpid i injust. I la poeta té raó, al cap i a la fi. La Lluna és nua de sentiments i plena de salvatge ceguesa.