Les dues noies ja eren a la platja de bon matí. Ajagudes sobre la sorra només movien els cossos al ritme tranquil del sol de l’estiu.
Eren brunes d’ulls blaus i cabells negres i llargs. La llum clara feia espurnejar cos i cabells. Els ulls closos deixaven passar homes i jocs, núvols i vent. Escoltaven el brogit del mar amb indiferència i desdeny.
Immòbils, les dues belles noies tan sols alçaven el rostre al capvespre quan encara la resplendor del dia no ha rebut l’escomesa de la nit. I aprofitaven el compliment de l’astre ponent ja amb la mirada enyoradissa i els ulls oberts.
La penombra amagada a l’horitzó els produeix, com ahir, com en dies passats, un darrer petit esglai.
Les noies es lleven, estiren els cossos perfectes, prodigiosos. Miren terra endins, afligides, i les seves passes les porten cap al mar. Trepitgen l’aigua, impertorbables, i es perden en l’oceà.
L’home curiós i admirat va preguntar qui eren aquelles noies. El cambrer de la caseta de begudes li va respondre:
- Són dues sirenes que venen a prendre el sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada