Pensant en els coneguts, l’home afirma: “Moltes persones caduquegen des de la joventut”.
<<<>>>
L’home recorda haver dit, fa anys, a la noia estimada: “No hi ha hagut mai ningú tan a prop de la meva ànima com tu”.
<<<>>>
Sobre la necessitat de les llàgrimes, l’home explica: “Quan un és jove plora generalment pel present. Quan és vell, plora pel passat. El futur continua sent la gran incògnita fins a la mort. Però sovint ja no queden llàgrimes”.
<<<>>>
Dos amics diuen gairebé alhora, mentre parlen del tema: “El sexe pot arribar a ser un mal conseller, però redéu!”.
<<<>>>
Un home em va descriure un curiós epitafi en el cementiri d’un poblet: “A la memòria dels metges que m’han enterrat”.
<<<>>>
L’home ens diu a casa meva: “Aquell infeliç ara se sentirà molt sol”. Jo, que el conec, sé que l’infeliç pensa: “Per fi seré feliç”.
<<<>>>
Davant meu, un amic, amb sinceritat desarmant, diu: “Us demano perdó pel meu atreviment d’haver nascut”.
<<<>>>
El mateix dia, un altre amic ve i diu lúcidament: “El cor dels homes és com les ungles dels peus: amb el temps s’endureix”.
<<<>>>
L’home m’explica: “¿Què s’ha de pensar d’una societat que té molta més afició (necessitat) pel futbol que pels llibres? Tal vegada els sociòlegs ja ho han estudiat però deixen fer. Dels polítics no cal ni parlar-ne...”.
<<<>>>
Un altre comenta que “molta gent passa pel món sense mirar el que hi ha al seu entorn: l’home només es contempla ell mateix i no veu res”.
<<<>>>
Un amic idealista resumeix tota una filosofia política en una frase: “És trist el destí de les revolucions”
<<<>>>
Un pessimista diu: “Volia portar un pom de flors a la tomba dels meus avantpassats. He reflexionat i l’he deixat davant la porta de casa meva”.
<<<>>>
L’home miserable (i n’hi ha, cregui’m) es fa eco d’un proverbi. Aquell que diu: “Déu ajusta però no ofega”. I exclama: “Carall, una mica més!”.
<<<>>>
Parlant de política, l’home diu: “La majoria dels polítics són posicionals: tant els fa estar drets com ajaguts, inclinats o trepitjats, asseguts com agenollats”.
<<<>>>
L’amic assenyala que alguns creuen que el matrimoni és sagrat. “És possible –diu-- per això de vegades és agradable cometre un sacrilegi”.
<<<>>>
L’amic m’explica: “La dona de fer feines que treballa a la casa solitària, i jo en un racó amb llibreta i bolígraf a la mà. Deu pensar en un boig o en un malalt que capta el no-res. Potser té raó!”.
<<<>>>
Torna de vacances i porta un record deplorable: “Ni el vent de llevant que xiula per la finestra ni els núvols blancs de l’horitzó tenien en aquell moment la importància ni la presència d’un gat perdut que agonitzava davant la mirada indiferent dels homes entaulats amb un bon sopar”.
<<<>>>
L’home pregunta a la noia per què és tan poc afectuosa, per què no somriu. Ella contesta: “He donat tot l’afecte i he perdut el somrís. Endevina com?”.
<<<>>>
L’home explica: “No deixis que t’ofeguin les il·lusions. Poques vegades es ressuscita!”.
<<<>>>
Ve i fa: “És tan clar com l’aigua”, s’acostuma a dir, però l’aigua és cada vegada més bruta”.
<<<>>>
Està preocupat. Això es veu. Aleshores comenta: “Les dones dels països rics i terriblement satisfetes de la vida haurien d’avortar incessantment, com les dones dels països pobres perden els fills a causa de la fam, la misèria i la malaltia. Haurien d’avortar, en efecte. Potser l’etern indiferent es despertaria”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada