La veu de l’home

L’amic escèptic ve a casa. Prenem cafè. Parlem. I de sobte ell es fa la pregunta: “Qui no ha estat honrat alguna vegada a la vida?”.

<<<>>>

L’home exclama: “No sé realment perquè celebrem amb tanta alegria els aniversaris!”

<<<>>>

Em troba pel carrer i em diu irritat: “Res pitjor que una persona ruca i tossuda”

<<<>>>

Parlem d’una cosa i d’una altra i, després d’un curt silenci, fa: “Hi ha gent que porta flors de plàstic o de paper al cementiri per honorar els seus morts. De què tenen el cor, aquesta gent? De pedra?”.

<<<>>>

L’home diu: “El polític ideal (?) és aquell que ha servit incondicionalment dos règims oposats (exemple pròxim: franquisme i democràcia) i n’està igualment orgullós” . I afegeix: “És clar que també es podria dir que és un polític sense ètica ni honra”.

<<<>>>

“Els evangelitzadors espanyols d’altres temps –diu l’home—van complir missió als pobles, dits salvatges, de terres llunyanes d’Amèrica amb l’ajuda dels fanàtics guerrers de l’Imperi. Pràcticament totes les civilitzacions autòctones van ser destruïdes en nom d’una religió que donaven per única i veritable”. Sospirant, l’home fa: “Llàstima que els indígenes no fossin caníbals!”.

<<<>>>

És molt diferent el diàleg amb un amic que visito a casa seva. El trobo deprimit i li pregunto: “Què hi fas aquí?”. “Espero!”. “Què esperes?”. “La gota d’aigua!”

<<<>>>

L’home enamorat em fa una confidència: “L’estimo tant, a ella, que l’estimo tal com és!”.

<<<>>>

L’home ho repeteix una altra vegada perquè no l’havia sentit. Diu: “És molt fàcil saber l’hora exacta quan es porta un rellotge al canell”.

<<<>>>

Em conta una petita història trista i negra: “L’home que s’estava morint, jove i enamorat, va preguntar a l’esposa estimada: “Què faré ara sense tu?”. Ella va respondre desorientada i amb llàgrimes als ulls: “Bé trobaràs una morta per fer-te companyia”.

<<<>>>

L’home decidit fa: “Per saber que s’acaba el viatge, he de renunciar a començar-lo?”.

<<<>>>

Discorrien sobre l’amor i, per acabar, l’home va dir: “Una passió és més aconsellable que un gran amor. Quan s’acaba no deixa el cor trist ni l’ànima malenconiosa”.

<<<>>>

L’home m’explica que l’esposa va morir fa anys i que està enterrada al cementiri del poble. Aleshores reflexiona: “El cementiri és un dels llocs veritablement tranquils de la Terra. Els homes i les dones segueixen la més o menys comprensible tradició d’anar-hi amb grans escarafalls només un cop a l’any”.

<<<>>>

Parla amb veu ferma per dir: “Qui no espera la decadència ni s’hi prepara comet un error tan inexcusable com fatal”. “I tu?”, li pregunto. Ell contesta: “Oh, jo també he caigut en aquest error”.

<<<>>>

Els dos homes parlaven de qualitats i de defectes. Un va afirmar: “La prudència és un atribut molt apreciat, però és un castrador terrible de projectes i de passions”.

<<<>>>

L’home deixa caure: “La gelosia és una prova d’amor infectat”.

<<<>>>

L’home polititzat afirma que “la manca de crítica d‘un poder –per mes virtuós que pretengui ser—només ens condueix a la dictadura”.

<<<>>>

Un veí em veu, s’apropa i diu que es planteja una pregunta difícil de contestar: “¿Seré un dels homes que només volen allò que no poden obtenir?”.

<<<>>>

Un amic catedràtic diu a l’home que “Sòcrates va afirmar que la vida que no s’analitza no val la pena de ser viscuda”. L’home li contesta: “I la que s’analitza, tampoc”