Es varen conèixer en una reunió d’amics. La noia era molt més jove que l’home. Però la mútua simpatia i una notable atracció els va portar a donar-se cita per conèixer-se millor. La terrassa d’un gran cafè, escalfada pel sol d’una fi de primavera, els va acollir enmig de la gent que gaudia del benestar d’una tarda tranquil.la. L’home va arribar primer. La noia no es va fer esperar amb caminar airós, vestit llarg de color blau i mirada contenta en veure l’home. Van parlar de pintura i, sobre tot, dels viatges que ell havia fet i que la noia volia fer. Amb una estimable intimitat. Es van acomiadar al límit de la terrassa. La noia va tornar enrere i va donar un bes a l’home que l’esguardava i li va dir: “t’estimo!”.
La noia a casa de l’home que vivia sol. L’amor que havia nascut era, per l’home, un amor nou i acceptat amb el mateix plaer que el d’aquella que li donava. La noia s’havia desvestit a prop de la finestra i va aparèixer la silueta jove, cama llarga, pit menut i ferm, somriure graciós als llavis i esclat als ulls de color de mel. La tendresa es va ajuntar al deliri repetit del desig que era bell com la més bella flor d’un jardí inexistent. La noia nua. La llengua de l’home sobre el pit i el ventre llis. Les mans entre les cames per la carícia. El bel.licós ardent dintre el santuari. El crit del plaer. I, abans del repòs, la fam per beure la sang que brolla dels sexes generosos.
Tot l’estiu va ser l’amor nou per l’home enamorat de la noia que era molt més jove que ell. I aquest amor semblava més ardent, delicat i perfecte a mesura que passaven torbament i sorpreses. Les confidències, després de llarg i esplèndid plaer, van ser una manera de conèixer-se encara més. Tots dos s’envejaven i s’ho deien per acréixer la felicitat que consideraven inextingible.
Una tarda en què l’hivern mostrava el rostre fred, la noia amb els tristos ulls color de mel va dir a l’home: “Ja no t’estimo”. I va marxar en silenci.
L’home, en despertar-se, no va recordar res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada