Darrerament anaven junts. La noia de cabells rossos, la noia bruna i el noi tímid. De manera ràpida el noi tímid es va enamorar bojament de la noia de cabells rossos. Però aquesta, si bé apreciava el noi tímid, no allargava fins a l’enamorament. I evitava donar-li ales, no volia encoratjar-lo per no comprometre’s ella mateixa.
El noi tímid, que era conscient de la situació i esperava arribar a enamorar la noia rossa, va optar per una altra tàctica. Es va apropar de la noia bruna i li prodigava tantes atencions com podia per provocar la gelosia de la noia dels cabells rossos que ho veia sense plaer. En canvi, la noia bruna es va enamorar del noi tímid, que accentuava gestos i accions que la satisfeien i, en augmentar en quantitat i qualitat, posaven una espina al cor de l’altra noia. Que, malgrat tot això, no relliscava obertament cap als braços de l’enamorat, però si apropava perillosament.
Aquesta situació va durar un temps indefinit fins que el noi tímid va obrir braços i cames a la noia bruna que ja somiava en un horitzó de felicitat. Felicitat trobada. I quasi al mateix temps van caure en ple somni. La noia de cabells rossos acostumava a mirar la TV després de dinar i, ràpidament, a quedar-se adormida i, també, a somiar. En el somni veia a la parella d’amics gaudint d’un plaer que li era vedat, li provocava tristesa i llàgrimes. Perquè ella també volia l’home tímid de qui, poc a poc, s’estava enamorant. Però, per orgull nefast frenava els sentiments nous. I en sofria durament. El noi tímid somiava a l’acabament de la nit i l’amor de sempre sorgia com les flors de primavera per la noia de cabells rossos, a qui, per timidesa, no gosava parlar altra vegada d’aquest amor, i peria entre els braços sempre oberts de la noia bruna. Que ara ja no somiava. Ella pensava sentir-se feliç així tant com infeliç el noi tímid. Que la rebutjava al pas del temps, ja fora del somni, i li portava una patidora infelicitat.
És clar, la realitat va ser amarga per als tres amics. La noia de cabells rossos va canviar de ciutat per oblidar. La noia bruna es va allunyar del noi tímid, que va restar sol, trist i amb el sentiment de covardia i també amb el bell record de l’una i la indiferència per l’altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada