Dona d’aspecte jovial, de somriure contagiós, que ha viscut i sembla voler viure encara. Cap signe de malenconia. Però plena de records. Que no amaga i que comenta amb l’amiga que l’escolta sense cobrir un pessic de justificada enveja. Que ha estimat els fills que ja han volat a terres llunyanes. I els nets que també han marxat deixant, això sí, un llarg i justificat moment de tristesa que ha sabut amagar amb el record tranquil que, si de moment no fibla, retorna de cop i volta i posa una espina al cor joiós. Així era la dona d’aspecte jovial i de somriure contagiós.
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada