EL COR DOLENT

Al cap de pocs mesos, el nen, sense dents encara, el va estrènyer tan fort amb les genives que va arrencar el mugró del pit de la seva mare.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.

La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.

L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.

El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.

Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.

La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.

Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.