D’acord. Però que quedi ben clar que no crec en la idea del “superhome” del filòsof alemany. En canvi, no detesto la imatge, millor dit, l’existència del ramat que hem esdevingut i del qual jo m’allibero tant com puc, tant com les imbècils convencions no m’obliguen –amb voluntat o sense—a seguir-lo, aquest ramat.
El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.
L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.
Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol
Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.
Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada