Si la Marieta de la cançó tenia l’ull viu, la Julieta del meu conte tenia l’ull gris. Un gris clar, profund, pur i amable.
L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.
Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.
El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.
La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.
Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.
El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.
Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.
Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.
Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.
Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.
La Julieta només tenia un ull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada