Les roses

Ronsard va escriure “S’han de collir les roses de la vida”.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.

Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.

Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.

Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.

Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.

Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.

I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.

I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.