Es van trobar en nit fosca i plena de llums de tots colors, per atzar, en una ciutat colossal i desconeguda. Un cafè amb música de jazz i alcohol ardent, va acollir la seva angoixa, el seu abandó, el seu cansament.
Van parlar en veu baixa, sense pressa, fumant un cigarret i buidant del cor el fum que ofegava i feria les il·lusions i els afanys. De la seva vida van contar els somnis trencats, les promeses insatisfetes, la trista concreció.
La serenor va guanyar, sense adonar-se’n, l’esperit de les dues dones fins ara indecises i pertorbades. En agafar-se de la mà i en somriure al mateix temps i en cercar-ne els ulls per anar enllà de les seves mirades. Germanes d’infortuni, perquè així havia estat escrit, van esdevenir amoroses i solidàries. Van decidir, aquella mateixa nit freda, creure en els auguris escrits en els llavis que, havent deixat de parlar, s’havien ajuntat amb la infinita tendresa que mai no havien trobat en els seus companys d’existència.
Van decidir també abandonar, juntes, el món que les envoltava encara per inventar el desfici i el fervor, l’enardiment i la placidesa, lluny de la desemparança, la confusió i l’espant dels anys perduts.
Van decidir anar cap al sud i el sol que crema la pell i enardeix l’ànim. Van decidir allunyar-se del dubte etern i de la incessant gelosia. Van decidir guanyar juntes la breu i immensa felicitat de la nostra terra, tan contradictòria.
Ho van decidir amb el somriure, amb el cor, la mirada i les mans ben acordades.
Elles eren Ofèlia i Desdèmona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada