Era una família molt ordenada que, des de segles, vivia amb el lema: cada cosa al seu lloc.
I, de sobte, la família es va trobar amb un buit. Els membres de la família van tractar d’omplir-lo, però el buit seguia buit essent, per essència, l’espai sense matèria.
Van tractar d’omplir-lo amb: sorra i ciment, draps vells i objectes diversos de la golfa, terra del jardí, fulles seques, pneumàtics gastats del garatge, però no hi havia res a fer. El buit continuava buit.
Certament, algú de la família ja s’hi acostumava, oh, solament un mica! Tot i així, feia la ganyota en contornar el buit. No cal dir l’enrenou quan un d’ells queia a dins i havien de fer esforços per a treure’l d’allí.
Els arquitectes també van fracassar, si bé un de molt audaciós va insinuar que un buit pot ser un motiu de decoració. La família no va acceptar la suggestió.
El xofer, que tenia idees estranyes i ningú no se l’escoltava, va exclamar:
--Un buit, bah, poseu-hi un altre buit a dins i potser s’omplirà.
Com que ningú no es bellugava, el xofer ho va fer. Va començar per agafar buits d’aquí i d’allà i al cap de poc el buit va estar ple, completament ple de buits.
La família va tornar al seu ordre i va acomiadar el xofer que tenia idees estranyes. Què és això d’omplir un buit amb d’altres buits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada