La dona de vestit gris i de llavis amables havia tingut sempre un caràcter dolç i excel.lents qualitats. Petita, compartia el berenar amb les altres nenes del col.legi que no li donaven mai res. Adolescent, portava pertot arreu la llavor de l’alegria i recollia sovint un esguard reprovador. Va acceptar un pretendent a qui estimava més per complare’l que per pròpia inclinació. El va respectar tota la vida i va rebre més d’una galtada que mai no hauria imaginat.
La porta de la llar, sempre oberta, deixà entrar qui no mereixia confiança i sortí per la finestra, finestra sobre el bell jardí, amb els pocs cabals que no havia repartit a germans, cosins i nebots. Vetllà malalts i tancà ulls als difunts i ben rarament oí una paraula d’agraiment. Va fer favors, massa favors, i li respongueren amb desdeny.
Fins que se’n va cansar. La fatiga de la gent, pensava, la fatiga de l’home i de fer el bé, i va anar a l’esglèsia on sempre havia anat. Agenollada, amb veu descoratjada, va dir:
--Em penedeixo, pare, de les bones accions.
El capellà, que era llest i coneixia tota la missa, la va reconfortar, va reconfortar la dona del vestit gris, dels llavis amables:
--Ves en pau, filla, i no tornis a pecar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada