Tothom explicava els seus viatges. Les valls i les muntanyes, les velles ciutats i les ciutats contemporànies, els continents ignorats o trepitjats. Els instants meravellosos, les hores en altres indrets que allunyen els dies glaucs i la negror del nostre cor.
Tothom explicava els seus viatges. Amb passió i enyor, amb incoherència i esclat. Amb ulls sorpresos i paraules fluents, la memòria desperta i el gest eloqüent. O l’esperança, l’afany, el nou projecte a flor de llavi davant del temps que va de pressa, darrera el somni foll que allibera.
L’home dels ulls clars i del somriure trist volia explicar els seus viatges, però no eren com els viatges de tota la gent. Ell no podia dir que en el seu record hi ha molt més que valls i muntanyes, ciutats velles i rius inquiets, catedrals i colors i castells.
L’home d’ulls clars i de somriure trist ha viatjat de dona bella en dona bella, de cor encès en cor ingrat, de llavis oferts en llavis ressecs, de mans amants en mans cruels, d’ulls blaus en ulls negres i grisos i verds. Ha trobat del cos el caliu, la cendra i la brasa i l’instant que retorna l’instant després i la paraula de tots dos i del no res. I ha perdut i ha guanyat, en els viatges, l’infinit tresor i el desmesurat plaer de dona bella en dona bella, caliu i brasa, instant i adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada