L’home havia mort mentre sonaven les tres tristes campanades de la matinada freda i inhòspita. Sol en el lleu i definitiu camí. Sol en la fugida. Sol.
La mort, més enllà de la mort, és el viatge vers horitzons inexistents i confins ignorats. L’única companya, la por. Por de l’oblit, por de la immensitat, por de la por. Companya ingrata!
Un fugitiu record en la memòria de l’home en el moment precís, en la cruïlla inevitable on tot és tot encara abans de ser no-res. L’home mort detura la mort i retorna al país en el qual moria, darrera esperança del cos confiat.
Retorna al país i per la porta oberta del cor enamorat busca aquella noia que sempre havia estimat. Per la porta oberta del cor entendrit, la noia escolta les paraules del pànic i de l’enyor. Renuncia a tot per l’home que, anys enrere, va ser-ho tot. Sense pensar-ho, imposant silenci als llavis amb el darrer bes de la vida, prompta per fer l’itinerari mancat de retorn, les mans ellaçades i l’ànima esverada. Però aporta serenor i, amb la serenor, la pau.
Serà la companya de l’home que no vol fer sol l’últim viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada