dissabte, 25 de febrer del 2006

EL COR DOLENT

Al cap de pocs mesos, el nen, sense dents encara, el va estrènyer tan fort amb les genives que va arrencar el mugró del pit de la seva mare.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.

La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.

L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.

El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.

Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.

La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.

Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.

dissabte, 18 de febrer del 2006

JULIETA DE L’ULL GRIS

Si la Marieta de la cançó tenia l’ull viu, la Julieta del meu conte tenia l’ull gris. Un gris clar, profund, pur i amable.

L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.

Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.

El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.

La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.

Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.

El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.

Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.

Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.

Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.

Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.

La Julieta només tenia un ull.

dissabte, 11 de febrer del 2006

Les seves idees no són limitades pel llenguatge del ramat”, va dir F. Nietzsche

D’acord. Però que quedi ben clar que no crec en la idea del “superhome” del filòsof alemany. En canvi, no detesto la imatge, millor dit, l’existència del ramat que hem esdevingut i del qual jo m’allibero tant com puc, tant com les imbècils convencions no m’obliguen –amb voluntat o sense—a seguir-lo, aquest ramat.

El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.

L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.

Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol

Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.

Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.

divendres, 3 de febrer del 2006

Les roses

Ronsard va escriure “S’han de collir les roses de la vida”.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.

Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.

Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.

Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.

Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.

Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.

I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.

I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.