“ L’home diu: “De vegades, deixondir d’un somni és caure en el malson de la vida”.
<<<>>>
“Esclata d’indignació: “Totes les dones són iguals”, diuen els imbècils que no coneixen les dones”.
<<<>>>
“Commogut m’explica: “Ahir al vespre la policia i els bombers van venir al barri. Hi havia un home al terrat que cridava”. “Què deia?”, pregunto. Ell continua: “El van agafar i el van ingressar en una clínica mental”. “Però què deia?”, insisteixo. “Vull ser feliç!”, clamava”.
<<<>>>
“Són paraules de protesta: “Dones de vida fàcil!”, encara algun neci diu. Quin error! Dona de vida fàcil és la burgesa que no fa res o la mare de família adinerada que fa allò que li està encomanat”.
<<<>>>
“L’amic crític fa: “Els polítics cobren per parlar. Ben sovint valdria més que els paguessin per callar”.
<<<>>>
“Després d’afirmar que “l’home inconformista és un etern pelegrí”, afegeix que “en les societats, sovint hipòcrites, l’única manera de viure tranquil és respectant les convencions”.
<<<>>>
Un vespre, enmig dels arbres del passeig, l’home diu: “La meva vida ha estat una successió de somnis exaltats. Ja és hora de despertar”.
<<<>>>
L’home explica: “En un moment indeterminat de la vida, el temps porta les xacres. El temps passa, però les xacres resten”.
<<<>>>
Encara jove, m’explica: “He conegut una noia i li he dit: “No comptis amb mi per dir-te mentides”. I ha fugit sense cap adéu d’agraïment”.
<<<>>>
Poeta malenconiós conta: “Assegut a la meva taula de treball tenia els ulls cansats, tapats amb les mans, en uns minuts de repòs. En obrir-los he vist la meva gata sobre la taula, quieta, fent-me companyia. Algun sentiment ha de tenir per mi, gairebé sempre llunyana i arrogant”.
<<<>>>
Un altre dia, m’explica: “Sol a casa, una sonata de Beethoven, el gat sobre les cames, llegeixo unes poesies subtils, encisadores, angoixants, d’una noia molt jove. Què més es pot demanar a la vida?”
<<<>>>
L’amic ha observat que “hi ha persones que, mentre trobin amb qui xerrar, xerren sobre qualsevol cosa”
<<<>>>
Una mica cínic i molt seductor, fa: “L’home fidel a l’esposa, potser traeix totes les altres”.
<<<>>>
L’optimista i el pessimista. El primer pregunta: “Com estàs?”. El segon, amb veu rabiüda, li contesta: “Tan bé com pot estar un home que ha nascut”.
<<<>>>
Bon observador, em diu: “Abans s’acostumava a donar als pobres –i no era el millor la caritat--. Ara, generalment, els regals són per als rics”.
<<<>>>
Aquell mateix poeta ja citat em fa una reflexió: “Que el pom de roses es marceixi aviat per no perllongar la seva agonia”.
<<<>>>
Un amic em diu: “L’home, animal contradictori, vol i no vol. Que passin els dies i que no corri el temps”.
<<<>>>
Ja m’havia dit que estava convidat a sopar. M’ho recorda i afegeix: “M’han anunciat que també i haurà un vell amic meu. M’ho diuen com si fos una bona sorpresa. Quin error! Aquest vell amic, que he estimat molt, em portarà el magnífic i detestable record d’un temps d’esplendor que no tornarà mai més”.
divendres, 18 d’agost del 2006
dissabte, 12 d’agost del 2006
Era conscient de caminar al costat de la vida que volia viure
“Era conscient de caminar al costat de la vida que desitjava viure”
Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.
Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.
Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.
He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.
Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.
Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.
Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.
Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.
He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.
Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.
dissabte, 5 d’agost del 2006
La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l'ànima"
“La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l’ànima”, diu el filòsof.
Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.
Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.
La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.
Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.
Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.
Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.
Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.
La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.
Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.
Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)