La veu de l’home

Pensant en els coneguts, l’home afirma: “Moltes persones caduquegen des de la joventut”.

<<<>>>

L’home recorda haver dit, fa anys, a la noia estimada: “No hi ha hagut mai ningú tan a prop de la meva ànima com tu”.

<<<>>>

Sobre la necessitat de les llàgrimes, l’home explica: “Quan un és jove plora generalment pel present. Quan és vell, plora pel passat. El futur continua sent la gran incògnita fins a la mort. Però sovint ja no queden llàgrimes”.

<<<>>>

Dos amics diuen gairebé alhora, mentre parlen del tema: “El sexe pot arribar a ser un mal conseller, però redéu!”.

<<<>>>

Un home em va descriure un curiós epitafi en el cementiri d’un poblet: “A la memòria dels metges que m’han enterrat”.

<<<>>>

L’home ens diu a casa meva: “Aquell infeliç ara se sentirà molt sol”. Jo, que el conec, sé que l’infeliç pensa: “Per fi seré feliç”.

<<<>>>

Davant meu, un amic, amb sinceritat desarmant, diu: “Us demano perdó pel meu atreviment d’haver nascut”.

<<<>>>

El mateix dia, un altre amic ve i diu lúcidament: “El cor dels homes és com les ungles dels peus: amb el temps s’endureix”.

<<<>>>

L’home m’explica: “¿Què s’ha de pensar d’una societat que té molta més afició (necessitat) pel futbol que pels llibres? Tal vegada els sociòlegs ja ho han estudiat però deixen fer. Dels polítics no cal ni parlar-ne...”.

<<<>>>

Un altre comenta que “molta gent passa pel món sense mirar el que hi ha al seu entorn: l’home només es contempla ell mateix i no veu res”.

<<<>>>

Un amic idealista resumeix tota una filosofia política en una frase: “És trist el destí de les revolucions”

<<<>>>

Un pessimista diu: “Volia portar un pom de flors a la tomba dels meus avantpassats. He reflexionat i l’he deixat davant la porta de casa meva”.

<<<>>>

L’home miserable (i n’hi ha, cregui’m) es fa eco d’un proverbi. Aquell que diu: “Déu ajusta però no ofega”. I exclama: “Carall, una mica més!”.

<<<>>>

Parlant de política, l’home diu: “La majoria dels polítics són posicionals: tant els fa estar drets com ajaguts, inclinats o trepitjats, asseguts com agenollats”.

<<<>>>

L’amic assenyala que alguns creuen que el matrimoni és sagrat. “És possible –diu-- per això de vegades és agradable cometre un sacrilegi”.

<<<>>>

L’amic m’explica: “La dona de fer feines que treballa a la casa solitària, i jo en un racó amb llibreta i bolígraf a la mà. Deu pensar en un boig o en un malalt que capta el no-res. Potser té raó!”.

<<<>>>

Torna de vacances i porta un record deplorable: “Ni el vent de llevant que xiula per la finestra ni els núvols blancs de l’horitzó tenien en aquell moment la importància ni la presència d’un gat perdut que agonitzava davant la mirada indiferent dels homes entaulats amb un bon sopar”.

<<<>>>

L’home pregunta a la noia per què és tan poc afectuosa, per què no somriu. Ella contesta: “He donat tot l’afecte i he perdut el somrís. Endevina com?”.

<<<>>>

L’home explica: “No deixis que t’ofeguin les il·lusions. Poques vegades es ressuscita!”.

<<<>>>

Ve i fa: “És tan clar com l’aigua”, s’acostuma a dir, però l’aigua és cada vegada més bruta”.

<<<>>>

Està preocupat. Això es veu. Aleshores comenta: “Les dones dels països rics i terriblement satisfetes de la vida haurien d’avortar incessantment, com les dones dels països pobres perden els fills a causa de la fam, la misèria i la malaltia. Haurien d’avortar, en efecte. Potser l’etern indiferent es despertaria”.

La veu de l’home

L’amic escèptic ve a casa. Prenem cafè. Parlem. I de sobte ell es fa la pregunta: “Qui no ha estat honrat alguna vegada a la vida?”.

<<<>>>

L’home exclama: “No sé realment perquè celebrem amb tanta alegria els aniversaris!”

<<<>>>

Em troba pel carrer i em diu irritat: “Res pitjor que una persona ruca i tossuda”

<<<>>>

Parlem d’una cosa i d’una altra i, després d’un curt silenci, fa: “Hi ha gent que porta flors de plàstic o de paper al cementiri per honorar els seus morts. De què tenen el cor, aquesta gent? De pedra?”.

<<<>>>

L’home diu: “El polític ideal (?) és aquell que ha servit incondicionalment dos règims oposats (exemple pròxim: franquisme i democràcia) i n’està igualment orgullós” . I afegeix: “És clar que també es podria dir que és un polític sense ètica ni honra”.

<<<>>>

“Els evangelitzadors espanyols d’altres temps –diu l’home—van complir missió als pobles, dits salvatges, de terres llunyanes d’Amèrica amb l’ajuda dels fanàtics guerrers de l’Imperi. Pràcticament totes les civilitzacions autòctones van ser destruïdes en nom d’una religió que donaven per única i veritable”. Sospirant, l’home fa: “Llàstima que els indígenes no fossin caníbals!”.

<<<>>>

És molt diferent el diàleg amb un amic que visito a casa seva. El trobo deprimit i li pregunto: “Què hi fas aquí?”. “Espero!”. “Què esperes?”. “La gota d’aigua!”

<<<>>>

L’home enamorat em fa una confidència: “L’estimo tant, a ella, que l’estimo tal com és!”.

<<<>>>

L’home ho repeteix una altra vegada perquè no l’havia sentit. Diu: “És molt fàcil saber l’hora exacta quan es porta un rellotge al canell”.

<<<>>>

Em conta una petita història trista i negra: “L’home que s’estava morint, jove i enamorat, va preguntar a l’esposa estimada: “Què faré ara sense tu?”. Ella va respondre desorientada i amb llàgrimes als ulls: “Bé trobaràs una morta per fer-te companyia”.

<<<>>>

L’home decidit fa: “Per saber que s’acaba el viatge, he de renunciar a començar-lo?”.

<<<>>>

Discorrien sobre l’amor i, per acabar, l’home va dir: “Una passió és més aconsellable que un gran amor. Quan s’acaba no deixa el cor trist ni l’ànima malenconiosa”.

<<<>>>

L’home m’explica que l’esposa va morir fa anys i que està enterrada al cementiri del poble. Aleshores reflexiona: “El cementiri és un dels llocs veritablement tranquils de la Terra. Els homes i les dones segueixen la més o menys comprensible tradició d’anar-hi amb grans escarafalls només un cop a l’any”.

<<<>>>

Parla amb veu ferma per dir: “Qui no espera la decadència ni s’hi prepara comet un error tan inexcusable com fatal”. “I tu?”, li pregunto. Ell contesta: “Oh, jo també he caigut en aquest error”.

<<<>>>

Els dos homes parlaven de qualitats i de defectes. Un va afirmar: “La prudència és un atribut molt apreciat, però és un castrador terrible de projectes i de passions”.

<<<>>>

L’home deixa caure: “La gelosia és una prova d’amor infectat”.

<<<>>>

L’home polititzat afirma que “la manca de crítica d‘un poder –per mes virtuós que pretengui ser—només ens condueix a la dictadura”.

<<<>>>

Un veí em veu, s’apropa i diu que es planteja una pregunta difícil de contestar: “¿Seré un dels homes que només volen allò que no poden obtenir?”.

<<<>>>

Un amic catedràtic diu a l’home que “Sòcrates va afirmar que la vida que no s’analitza no val la pena de ser viscuda”. L’home li contesta: “I la que s’analitza, tampoc”

La veu de l’home

A l’home que l’escolta, l’amic li afirma: “La recerca de l’absolut condueix sempre a la catàstrofe”.

<<<>>>

Una conversa entre dos amics: “Per a què serveix la religió?”. “No ho sé”. “Però la practiques”. “Només faltaria”.

<<<>>>

Mentre encén una cigarreta fa “Com que probablement no sabrem mai l’origen de la vida, ignorarem sempre el misteri de la mort”.

<<<>>>

L’home extremadament gentil, però sever, explica: “A una noia jove li ho perdono tot, a una dona madura no li perdono que no sigui intel.ligent”.

<<<>>>

Amb molta ambigüitat fa: “Haver de marxar d’allà on sóc i no saber on anar!”.

<<<>>>

Serenament proclama: “Pàtria és un concepte estúpid que els homes hem inventat per justificar tots els egoismes i ambicions”.

<<<>>>

M’explica: “ L’última neciesa d’una vida gris: que li gravin el nom amb lletres florides sobre la pedra el nínxol perquè la gent vegi encara que un temps va existir”.

<<<>>>

Segurament és una última submissió, ja que em diu: “Sóc feliç d’haver perdut la llibertat. Pel que em servia!...”

<<<>>>

Ve i diu ràpidament: “Estimo tant aquesta vida perquè no crec en l’altra”.

<<<>>>

Reflexiona: “La vellesa és injusta i cruel”. Fa un silenci i afegeix: “Val més no arribar-hi”. Jo només dic: “Efectivament”.

<<<>>>

L’home comenta amb duresa: “No, decididament no m’agrada la nostra civilització”. “Per què”, faig jo. “Per què? –diu—Només cal que miris atentament el teu entorn”.

<<<>>>

Un diu com si res: “Havia pensat escriure la crònica d’una depressió, però no tindria temps”.

<<<>>>

M’explica: “Una de les meves amants de fa anys, noia sensible i intel.ligent, que viu en una capital llunyana, ha esdevingut la meva millor i més sincera amiga. Dono gràcies a l’amor!”.

<<<>>>

De manera molt diferent exposa una qüestió: “El condemnat a mort, de vegades, un instant, pensa que és un home lliure. Jo també penso, algun cop, que sóc un home lliure”.

<<<>>>

Em diu amb ulls tristos: “Escollir el moment de la mort és un dels rars privilegis que té l’home, animal fràgil i precari, i amb pocs moments de lucidesa”.

<<<>>>

L’home enamorat em fa una confidència: “Vaig dir a la noia: “T’estimo tant que tinc por que l’amor s’esgoti”.

<<<>>>

Un amic, enmig d’una conversa, deixa caure aquesta senzilla frase: “Amors efímers, eterna felicitat?”.

<<<>>>

Un altre afegeix: “De totes les passions: poder, glòria, droga, dones, aquesta última és la menys perillosa”.

<<<>>>

Parlant de política, un regidor amic fa: “Escàndols, corrupció, són com els furóncols: val més que surti el pus”.

<<<>>>

Un altre dia, l’agnòstic afirma: “¿Com és pot dir que és benvolent, omnipresent, aquell que ha col.locat el temps darrere l’home per foragitar-lo de la vida?”.

<<<>>>

L’amic comenta que “la gran desgràcia de la vida arriba quan un home deixa de sentir el plaer dels altres”.

<<<>>>

Al.ludint a les persones poc aficionades a la lectura, l’home afirma que “amb grans enciclopèdies s’omplen aviat els prestatges de les biblioteques familiars”.

La Lluna és cega II

“Potser en el meu trist ocàs, l’amor brillarà amb un somrís d’adéu” ha escrit Puixkin.

Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.

El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.

Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré

Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.

¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?