dissabte, 26 de febrer del 2011

Aforismes-breus diàlegs.

Un jove amic m’ha confessat: “La noia que més estimo m’ha preguntat: “De veritat m’estimes”. Està vist, amor i dubte van sempre junts”.
---
Estic pensant –i no puc escollir, diu l’amic-- que és pitjor “Perdre’t a tu, estimada, o perdre’m a mi mateix?”.
---
Només diu: “El matrimoni? Una difícil empresa de felicitat limitada”.
---
L’amic pregunta: “Què pensar d’un home que, caigut a terra, la mà al cor, crida: “No correu, no. Que és un infart!”.
---
Prefereixo la frase d’un enamorat: “M’agrada la foscor perquè amaga tots els rostres menys el teu record”.
---
Parlen de religió i l’escèptic per no dir descregut, diu:”El cel, cementiri de déus i d’àngels de la vetlla adormits”.

dissabte, 19 de febrer del 2011

La veu de l’home

L’amic arriba i, al poc, em diu: “Els rics també ploren” va ser una frase de moda. D’acord, però tenen mocadors perfumats de seda per eixugar les llàgrimes”.
---

Un cosí llunyà ha estat meditant: “Renunciar des de la infància als ideals –de mica en mica, a poc a poc—i saber-ho, és el miserable itinerari d’alguns éssers humans” “I els altres, els que no se n’adonen?”.
---

No sé quin dels dos enamorats diu: “El nostre amor és el més bell. I vindrà un dia que no tindrem res a dir-nos”.
---

L’home no pot contenir l’exclamació: “Per què carall hi a tanta gent que prefereix la fidelitat a l’amor?”
---

Ës una queixa de l’amic “L’horitzò? Merda de Déu! No és pot anar sempre pel món amb prudència pels mateixos camins”.

dissabte, 12 de febrer del 2011

El grup

Sempre els mateixos, sempre el mateix grup
Homes solters, un casat, homes divorciats.
Homes de ciutat, de cafès i de restaurants.
De cinemes, de discoteques tranquil.les.
Homes de platja, amb casa a prop de la platja.
El mar la passió i les noies joves nues també.
Només un tenia bella casa enmig dels arbres.
La casa era a mig camí del cim de la muntanya.
Un llarg fi de setmana, tothom lliure i dispost.
Per passar-lo entre els arbres de la muntanya.
El mateix grup, l’esposa del casat i una amiga.
Temps esplèndid, calor i aire de la muntanya.
El foc a terra llança espurnes benvingudes.
Rialles per escoltar els acudits ben coneguts.
L’esposa i l’amiga preparen bona menja.
Amanides i carns regades amb vi generós.
Cançons i rialles sense acudits coneguts.
L’esposa, jove, i l’amiga són de la festa.
La nit és jove, la nit és vella i a dormir.
Son matiners pel passeig enmig del bosc.
Van perduts enmig del bosc i van cansats.
Asseguts sobre les fulles molles reposen.
Reposen i pregunten el plaer de la muntanya.
L’amfitrió parla d’aire pur, de natura i solitud.
Lloc ideal per fer salut i trobar el repòs.
Homes i dones del grup li llancen fulles molles.
Se’n riuen i demanen el camí de tornada.
La casa calenta, la flama i el vi generós.
Llamps i trons i pluja fan tremolar la casa.
Un llamp lluminós i brau cau sobre la casa.
Tot el grup com una torxa mor en cendres.
La cosa és certa perquè jo era un d’ells.

dissabte, 5 de febrer del 2011

El futur

La dona té, llarga i ampla, una memòria prodigiosa.
La dona ja ha saltat moltes fronteres dels anys.
Les ferides són més ben escrites que els moments de joia.
Una memòria prodigiosa que oblida els moments de joia.
Una memòria prodigiosa que li dona ferides del passat.
El passat de la dona retorna amb extrema facilitat.
La dona no sap que la facilitat desvetlla records.
Però els acull, els crida, els dona vida i la fan plorar.
La dona que plora pels records viu els anys de tristor.
La tristor està clavada al pou dels records que acull.
No suporta, i plora, la desafecció de l’home estimat.
El primer engany va ser infortunadament rabiós.
Els altres van obrir ferides que no eren lluminoses.
Eren ferides que quedaven engarjolades en la memòria.
Eren ferides que sortien d’aquell pou per obrir la ferida.
Eren ferides que bandejaven, poc a poc, la curta joia.
La dona de memòria prodigiosa no ha trobat el plaer.
El breu plaer. No ha tingut plaer. No ha trobat el plaer.
El plaer no entra en els records de la dona amb memòria.
Té memòria i gairebé res més. Les ferides del passat.
Les ferides importen dolor. Dolor i tristesa van junts.
I així al llarg dels anys i dels desenganys. I res més.
L’home s’allunya per revenir després del viu plaer.
El plaer el troba lluny de la dona que l’estima.
L’estima com sempre l’ha estimat i la vida és error.
La vida que és error està amagada en els records.
Tots els records son el passat, res més que el passat.
La dona només té vida en els records del passat.
Fins el dia molt ençà en que decideix oblidar.
No oblida el passat. I veu que no oblida el passat.
Tot és passat ja que no li queda cap espurna de futur.