L’alcohol que, precedentment, li havia procurat una petita deslliurança, ara, en beure la segona copa, li fendia la gola amb plaer i s’obria camí cap a l’esòfag com un dardell deliciós i,, arribat a l’estómac, esclatava en mil esquerdills de brasa soberanament exquisits. Sembrant inquietud? Més. Esverament per aquest ambigu ser o no ser, vaivé que es projectava pels racons més imprevistos on deixava una sensació terriblement incerta.
La música predilecta a l’automòbil, el sopar refinat i l’esposa amatent, el vi preferit, un film humorístic en el vídeo, el llit voluptuós, la dona que oferia plenament el cos amorós. Doncs bé, tant benestar, tantes satisfaccions, si bé van aportar un efímer oblit, una evident complaença, no van aconseguir que el nostre advocat en gaudís totalment.
Per primera vegada des dels tres anys, aquella nit es va llevar per orinar. L’esposa ni el va sentir, perquè després del primer i únic refilet ja havia abaixat el teló. Esperant les vuit, Pere Cardeu va passar la nit sense aclucar l’ull i, després de les nou, va tancar-se al despatx i va telefonar al doctor Puigsabater. Val a dir que el pobre desensonyat, de tot el que li havia passat des de l’arribada a l’aeroport, només rememorava l’intempestiu pixum. I en va parlar al facultatiu.
--Per una pixera nocturna em truques?
Com que l’advocat no va poder explicar més que la realitat elemental, el metge va trobar la fórmula més elemental:
--Nervis, estimat Pere, nervis...
--Si mai no he tingut nervis...
--Fins ara –va tallar-lo el doctor Puigsabater. Va donar èmfasi a la paraula ara, el va convidar a sopar i va tornar als seus afers.
Els propòsits de l’amic el van convèncer fàcilment i ell també va tornar als seus afers.
L’un i l’altre ho van fer amb admirable eficàcia, l’un i l’altre van oblidar la malaventura de la nit i així va passar una setmana, almenys, d’aquell dimecres ingrat.
dissabte, 27 de juny del 2009
dissabte, 20 de juny del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. II/V
La vida de Pere Cardeu va continuar la ruta de sempre: Barcelona, Roma, Atenes, París, Madrid, amb la desimboltura natural de qui té l’horitzó a cop de pedra. Res no li causava problemes insolubles, ningú no li plantejava litigis que no pogués solucionar i que no sabés defugir. Almenys així ho creia.
Perquè en tornar d’una complexa negociació a Atenes i mentre arreglava l‘equipatge, va sentir una anormalitat al cos. Un cos que, fins ara, havia rutllat sense cap conflicte, amb precisió electrònica. La gimnàstica, l’esport, la convenient alimentació, la dormida necessària, tot havia estat previst, perquè Pere Cardeu sabia que tot acte, tot esforç es paga amb interessos. Ell, caut, comprava la possibilitat de fer-los amb impunitat. Creia haver-ho aconseguit.
Fins aquella nit a l’aeroport esperant el bagatge. Una maleta llarga i flexible. La que l’havia acompanyat per hotels de luxe i avions de primera classe. La que portava en passar la duana.
Abans d’anar a l’automòbil, fet desacostumat, va entrar en aquella hora de la nit al bar no gaire net. Va demanar un conyac, va tractar d’escalfar-lo amb la mà. Va meditar sobre el seu cos. On era la anormalitat? Es va palpar discretament, va posar la mà sobre el cor, va beure l’alcohol, va deixar la copa al taulell. Amb la mà dreta va trobar-se el pols, els seus dits van escoltar el fluix de la sang amb el ritme de sempre, amb la disciplina que tant lloava el seu vell amic i metge, el doctor Puigsabater. Per què un desassossec tan estrany. El cansament sens dubte, les darreres quaranta-vuit hores. Les inacabables discussions. Però això ho havia suportat cent vegades sense cap molèstia. La ment de Pere Cardeu raonava, estructurava, eliminava, reconstituïa per a tornar, a la fi, al punt de sortida, en què tot era també evidència i dubte. El conyac li va donar més confiança., però no va deixar-se enganyar: el neguit estava present. Imprecís i obscè tenaç i subtil.
En aixecar el braç, la “cosa”—que Pere Cardeu no pervenia a qualificar-la, ja que no era ni física ni psíquica, al menys completament, per més que n’hi havia de l’una i de l’altra--, la “cosa”, doncs, en aixecar el braç, es llançava, sense deixar l’amagatall, per tot el cos sense ser-hi, cap als muscles en moviment. Immediatament, anava a la recerca, sense buscar-ho, del peu evitant passar per la cuixa, el genoll, i no arribava enlloc, encara que ja hi fos.
Perquè en tornar d’una complexa negociació a Atenes i mentre arreglava l‘equipatge, va sentir una anormalitat al cos. Un cos que, fins ara, havia rutllat sense cap conflicte, amb precisió electrònica. La gimnàstica, l’esport, la convenient alimentació, la dormida necessària, tot havia estat previst, perquè Pere Cardeu sabia que tot acte, tot esforç es paga amb interessos. Ell, caut, comprava la possibilitat de fer-los amb impunitat. Creia haver-ho aconseguit.
Fins aquella nit a l’aeroport esperant el bagatge. Una maleta llarga i flexible. La que l’havia acompanyat per hotels de luxe i avions de primera classe. La que portava en passar la duana.
Abans d’anar a l’automòbil, fet desacostumat, va entrar en aquella hora de la nit al bar no gaire net. Va demanar un conyac, va tractar d’escalfar-lo amb la mà. Va meditar sobre el seu cos. On era la anormalitat? Es va palpar discretament, va posar la mà sobre el cor, va beure l’alcohol, va deixar la copa al taulell. Amb la mà dreta va trobar-se el pols, els seus dits van escoltar el fluix de la sang amb el ritme de sempre, amb la disciplina que tant lloava el seu vell amic i metge, el doctor Puigsabater. Per què un desassossec tan estrany. El cansament sens dubte, les darreres quaranta-vuit hores. Les inacabables discussions. Però això ho havia suportat cent vegades sense cap molèstia. La ment de Pere Cardeu raonava, estructurava, eliminava, reconstituïa per a tornar, a la fi, al punt de sortida, en què tot era també evidència i dubte. El conyac li va donar més confiança., però no va deixar-se enganyar: el neguit estava present. Imprecís i obscè tenaç i subtil.
En aixecar el braç, la “cosa”—que Pere Cardeu no pervenia a qualificar-la, ja que no era ni física ni psíquica, al menys completament, per més que n’hi havia de l’una i de l’altra--, la “cosa”, doncs, en aixecar el braç, es llançava, sense deixar l’amagatall, per tot el cos sense ser-hi, cap als muscles en moviment. Immediatament, anava a la recerca, sense buscar-ho, del peu evitant passar per la cuixa, el genoll, i no arribava enlloc, encara que ja hi fos.
dissabte, 13 de juny del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. I/V
Pere Cardeu era un il.lustre advocat de quaranta sis anys, especialitzat en dret internacional. La seva carrera es desenvolupava en les grans capitals europees, entre les quals preferia Roma o París pel sol o per la bona menja. Era un home refinat i mundà. Sempre amb el somriure als llavis i les paraules exactes, amables, per a cada persona i situació. Maridat dues vegades, era pare de dos fills i d’una filla, aquesta del segon enllaç. Marina, la primera esposa, havia tingut la clarividència de morir d’una malaltia molt ràpida en el moment exacte en que la seva opinió sobre el marit evolucionava cap a pitjor. Pere Cardeu va plora-la el temps de l’enterrament i una mica més, just abans d’anar a París per tractar de resoldre un assumpte, no gens clar, de vendes d’armes a un país africà.
Míriam, la segona esposa, molt més jove que Pere, s’ocupava primordialment de les festes de societat, de les joies i dels vestits, de la filla i de la casa. Bé, i també del marit. En aquest ordre de prioritats. Com que Pere Cardeu era un fidel enamorat de Míriam, no donava cap importància a l’ordre esmentat. A més els amics i coneguts consideraven exemplar el matrimoni Míriam-Pere.
La vida corria feliç per a la família Cardeu, que havia cel.lebrat, aquell any, un molt venturós Nadal i havia entrat a l’Any Nou amb un peu afortunat i mirada serena. Si va haver-hi excessos, no van tenir conseqüències dramàtiques i si algun mal va rondar i el bicarbonat no el va vèncer, si que el va dominar la senzilla aspirina. Cal dir que Pere Cardeu, el més fràgil per l’edat, no havia estat mai malalt, no havia tingut mai cap accident, no havia imaginat mai la mort com una cosa real o propera. Tampoc no l’havia afectat excessivament la mort dels altres.
Míriam, la segona esposa, molt més jove que Pere, s’ocupava primordialment de les festes de societat, de les joies i dels vestits, de la filla i de la casa. Bé, i també del marit. En aquest ordre de prioritats. Com que Pere Cardeu era un fidel enamorat de Míriam, no donava cap importància a l’ordre esmentat. A més els amics i coneguts consideraven exemplar el matrimoni Míriam-Pere.
La vida corria feliç per a la família Cardeu, que havia cel.lebrat, aquell any, un molt venturós Nadal i havia entrat a l’Any Nou amb un peu afortunat i mirada serena. Si va haver-hi excessos, no van tenir conseqüències dramàtiques i si algun mal va rondar i el bicarbonat no el va vèncer, si que el va dominar la senzilla aspirina. Cal dir que Pere Cardeu, el més fràgil per l’edat, no havia estat mai malalt, no havia tingut mai cap accident, no havia imaginat mai la mort com una cosa real o propera. Tampoc no l’havia afectat excessivament la mort dels altres.
dissabte, 6 de juny del 2009
La veu de l’home
A cau d’orella em diu: “De vegades penso que tot té una fi, però res no s’acaba”-
---
Però un altre afirma: “La vida s’acaba per a tothom, però arribada la fi ningú no ha tingut temps ni ocasió de fer el balanç”.
---
Dos amics es troben i enraonen:
--Espera’m! On vas?
--No ho sé.
--Tornaràs?
--No!
---
He escoltat un diàleg entre marit i muller:
Ella: “Tens veu d’àngel i no obstant això ets un diable!”.
Ell: “Fa tants anys que rondem per aquesta terra!”.
---
Però un altre afirma: “La vida s’acaba per a tothom, però arribada la fi ningú no ha tingut temps ni ocasió de fer el balanç”.
---
Dos amics es troben i enraonen:
--Espera’m! On vas?
--No ho sé.
--Tornaràs?
--No!
---
He escoltat un diàleg entre marit i muller:
Ella: “Tens veu d’àngel i no obstant això ets un diable!”.
Ell: “Fa tants anys que rondem per aquesta terra!”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)