L’home eixerit i la seva dolça companya eren a la punta extrema de l’illa. Des d’allí veien una roca immensa que emergia de la superfície serena del mar profund. Tots dos van emmudir sacsejats per la força terrible que s’aixecava, aparentment tranquil.la del fons del mar. Tots dos es miraven, delicats i precaris, en el camí amb confús epíleg, en el present inquietant i ferventment estimat. Els llavis volien formar el pensament forjat en els seus esperits.
Mil imatges, brots rars i superbs, giravoltaven com la música inexpressable en el moment únic de la vida. Ella va ser la primera en parlar. La veu li tremolava:
--Aquesta roca infranquejable, dura i violenta, em fa por –va dir.
Ell, fascinat per tanta innocència i ingenuïtat, va respondre:
--A mi també.
Després d’un silenci pertorbador, la dona va preguntar, va preguntar-se:
--És el cor de l’home?
dissabte, 26 de desembre del 2009
dissabte, 19 de desembre del 2009
La sentència
L’home i la dona es coneixen des de fa temps. L’home i la dona es veuen de tant en tant quan el cor ho desitja i l’ànima ho vol. Els instants els semblen breus, les nits curtes i el cos en voldria més, però la felicitat no té fi, l’anhel es repeteix, l’avidesa els encén, el deliri és immens.
L’home i la dona no ho saben i de l’amor en treuen el premi fabulós, el triomf, el benefici. I no ho saben.
No ho saben i el seu amor és condemnat el dia que l’home va accedir a la súplica de la dona i li va dir:
--Des d’ara viurem sempre junts.
L’home i la dona no ho saben i de l’amor en treuen el premi fabulós, el triomf, el benefici. I no ho saben.
No ho saben i el seu amor és condemnat el dia que l’home va accedir a la súplica de la dona i li va dir:
--Des d’ara viurem sempre junts.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Badall
L’home d’uns cinquanta anys que només vivia per treballar portava sempre camisa blava amb corbates de diverses tonalitats del vermell. Afirmava: “És el símbol de l’home de negocis realment treballador”. Doncs treballava. Anava de vacances dos o tres vegades l’any “per carregar les bateries”, explicava somrient. Era feliç. Donava felicitat a l’esposa. Perquè l’estimava i n’era estimat. Amb l’amor a penes desgastat pels anys que havien passat volant. Des del dia en que la va conèixer. En la festa d’aniversari de la noia, que preferia l’aniversari al sant, com s’acostuma a fer en país catòlic. Li va dir. Ell d’acord. I amb el somriure als llavis van traspassar alegrement matrimoni, filla gran, fill petit, embaràs de la noia i esperant el naixement.
Van tornar de les vacances d’estiu havent abusat de la carn i del peix. El repòs després d’aquest dies de festa. Que no va anar bé per l’home treballador. En allitar-se la primera nit va fer front a un infart lleuger. El metge li va dir “massa treball”. Es va refer sense problema. I sense pensar que l’infart és el camí de la mort.
La Dama Negra sempre atenta als infarts. Millor quan eren definitius. Aquest no perquè va continuar treballant. A l’empresa de transport. Als supers. A la impremta. I a altres menys importants. De tant en tant, la Dama donava un tomb per l’home de camisa blava. Tot semblava anar-li bé i la dona estava contenta pels plaers nocturns que hi trobava amb ell. La Dama esperava.
L’espera no va ser llarga. Després de dinar. L’home volia fer la migdiada i la dona el va trobar al costat del llit. El metge li va dir: “atenció a l’infart” i també “ha de reduir l’esforç a la feina i... al llit”. Que no li va fer cas. I per això sis mesos després un altre infart. Molt seriós. Tant que no va poder aixecar-se per anar a les empreses. Això va atraure a la Dama Negra.
L’home no reaccionava. La Dama, immòbil. Amb esperança. Per l’home que ja no portava camisa blava. Tothom esperava el moment definitiu, que el metge havia pronosticat. La Dama tenia pressa aquesta vegada. Esperava. L’home empitjorava. L’home va fer un gros i cansat badall i va restar tranquil amb els ulls ben tancats. Va ser l’inici de la recuperació quan la Dama Negra se n’anava exclamant contenta i equivocada
--Apa, un altre!
Van tornar de les vacances d’estiu havent abusat de la carn i del peix. El repòs després d’aquest dies de festa. Que no va anar bé per l’home treballador. En allitar-se la primera nit va fer front a un infart lleuger. El metge li va dir “massa treball”. Es va refer sense problema. I sense pensar que l’infart és el camí de la mort.
La Dama Negra sempre atenta als infarts. Millor quan eren definitius. Aquest no perquè va continuar treballant. A l’empresa de transport. Als supers. A la impremta. I a altres menys importants. De tant en tant, la Dama donava un tomb per l’home de camisa blava. Tot semblava anar-li bé i la dona estava contenta pels plaers nocturns que hi trobava amb ell. La Dama esperava.
L’espera no va ser llarga. Després de dinar. L’home volia fer la migdiada i la dona el va trobar al costat del llit. El metge li va dir: “atenció a l’infart” i també “ha de reduir l’esforç a la feina i... al llit”. Que no li va fer cas. I per això sis mesos després un altre infart. Molt seriós. Tant que no va poder aixecar-se per anar a les empreses. Això va atraure a la Dama Negra.
L’home no reaccionava. La Dama, immòbil. Amb esperança. Per l’home que ja no portava camisa blava. Tothom esperava el moment definitiu, que el metge havia pronosticat. La Dama tenia pressa aquesta vegada. Esperava. L’home empitjorava. L’home va fer un gros i cansat badall i va restar tranquil amb els ulls ben tancats. Va ser l’inici de la recuperació quan la Dama Negra se n’anava exclamant contenta i equivocada
--Apa, un altre!
dissabte, 5 de desembre del 2009
Amabilitat
L’home agonitzava i la família estava al seu voltant. L’esposa li havia agafat la mà, com per no abandonar-lo en els darrers moments. Els fills, a dreta i esquerra de l’ample llit de matrimoni esperaven el desenllaç, previst des de feia uns dies, sense poder amagar el cansament de la llarga espera.
El metge havia dit que ja faltava poc. La dona va sospirar sense timidesa. Perquè, per amor, tenia necessitat d’un ràpid acabament. L’agonitzant va decidir que ja n’hi havia prou.
La Dama Negra esperava també amb millors intencions. L’home va mig obrir la boca i va imitar el sospir de la dona. I, amb la Mort al costat, va morir. En adonar-se que s’havia acabat la comèdia de la vida tots van sortir de la cambra i de l’aire asfixiant i van anar per feina. Cadascú la seva. El fill gran es va encarregar dels tràmits i el mort va fer cap al tanatori. On va quedar sol. Aparentment.
L’home agonitzant mai no havia estat sol. Perquè era bon company amb els companys d’infantesa. Bon amic amb els amics d’adolescència. El festeig no el va allunyar de ningú. Passejades, excussions, festes a la ciutat, concerts. Tot ho feien amb els amics de sempre. Els amics que estimaven la noia com sempre havien estimat l’amic. Els anys no van canviar res. Ni el matrimoni. Ni el canvi a una ciutat llunyana. Cartes, viatges. Que anaven minvant a mesura dels anys, dels problemes, de les ocupacions. No l’oblit. Només la mort. La solitud de la mort. Sol al moment de la mort.
Tristesa al moment de la mort.
La Dama Negra el va acompanyar en veure la gran solitud de l’home que havia patit llarga agonia. No el va deixar ni un moment. La Dama Negra s’havia posat al taüt ajagut al costat de l’home que no volia abandonar. Fins a on no ho sabia, però li era igual. Preferia aquest a tots aquells que l’esperaven. Sense saber per què. Li parlava de les poques coses que havia abandonat i de les il.lusions truncades. I així van transcórrer els minuts i les hores. La llum de la vesprada. La foscor de la nit tranquil.la. I altra vegada la claror de l’albada amb els seus presagis.
La Dama Negra li havia donat una absoluta bonança i l’home mort no sentia el tragí de la mudança ni els murmuris de la poca gent, els amics de sempre. L’esposa cansada. Tots els que rodejaven els últims instants sobre aquesta inhòspita terra. La Dama Negra. Encara al seu costat. El van posar dins el nínxol, acabat el viatge de l’home.
I per sempre va romandre al seu costat la Mort amable..
El metge havia dit que ja faltava poc. La dona va sospirar sense timidesa. Perquè, per amor, tenia necessitat d’un ràpid acabament. L’agonitzant va decidir que ja n’hi havia prou.
La Dama Negra esperava també amb millors intencions. L’home va mig obrir la boca i va imitar el sospir de la dona. I, amb la Mort al costat, va morir. En adonar-se que s’havia acabat la comèdia de la vida tots van sortir de la cambra i de l’aire asfixiant i van anar per feina. Cadascú la seva. El fill gran es va encarregar dels tràmits i el mort va fer cap al tanatori. On va quedar sol. Aparentment.
L’home agonitzant mai no havia estat sol. Perquè era bon company amb els companys d’infantesa. Bon amic amb els amics d’adolescència. El festeig no el va allunyar de ningú. Passejades, excussions, festes a la ciutat, concerts. Tot ho feien amb els amics de sempre. Els amics que estimaven la noia com sempre havien estimat l’amic. Els anys no van canviar res. Ni el matrimoni. Ni el canvi a una ciutat llunyana. Cartes, viatges. Que anaven minvant a mesura dels anys, dels problemes, de les ocupacions. No l’oblit. Només la mort. La solitud de la mort. Sol al moment de la mort.
Tristesa al moment de la mort.
La Dama Negra el va acompanyar en veure la gran solitud de l’home que havia patit llarga agonia. No el va deixar ni un moment. La Dama Negra s’havia posat al taüt ajagut al costat de l’home que no volia abandonar. Fins a on no ho sabia, però li era igual. Preferia aquest a tots aquells que l’esperaven. Sense saber per què. Li parlava de les poques coses que havia abandonat i de les il.lusions truncades. I així van transcórrer els minuts i les hores. La llum de la vesprada. La foscor de la nit tranquil.la. I altra vegada la claror de l’albada amb els seus presagis.
La Dama Negra li havia donat una absoluta bonança i l’home mort no sentia el tragí de la mudança ni els murmuris de la poca gent, els amics de sempre. L’esposa cansada. Tots els que rodejaven els últims instants sobre aquesta inhòspita terra. La Dama Negra. Encara al seu costat. El van posar dins el nínxol, acabat el viatge de l’home.
I per sempre va romandre al seu costat la Mort amable..
dissabte, 28 de novembre del 2009
Agosarada
Des de petita havia estat una nena, i més tard, una noia valenta i temerària. No temia les fortes tempestes i feia riota dels dos germans que s’amagaven sota el llit quan el llamp i el tro es veia i sentia molt a prop de la bella mansió en que van néixer i vivien. El cavall més salvatge no va resistir l’empenta de la noia que va aconseguir muntar-lo en pocs dies. Més endavant, quan algú l’enutjava no dubtava en dir-li amb menyspreu que volia estar sola i tranquil.la, afegia, per llegir un llibre que els pares li havien prohibit. Es podrien contar altres fets i paraules, però és suficient afirmar que era la noia més agosarada de l’internat i després de la Universitat. De la que va ser expulsada per contradir amb paraules i actes un venerable catedràtic.
Es va casar tres vegades i cap dels marits, atrets per la bellesa i l’admirada gosadia, no va poder resistir la darrera al cap d’una curta temporada. Dos van marxar atemorits. El tercer va morir d’una caiguda de cavall per seguir la vertiginosa cavalcada de la dona
Aleshores va decidir renunciar als casaments però no a les diversions, relativament atrevides, a que era convidada. Pensant que la seva intervenció, en un moment o altre, seria un espectacle digne de recordar. Els homes ja no s’atrevien a festejar-la per no rebre una rebufada desagradable.
Els homes, no. Però sí aquella que no estava convidada al banquet de la vida però que hi arriba sense prevenir. Cap a la cinquantena, la dona havia visitat especialistes per una certa insuficiència respiratòria que li negava, fins i tot, donar curs a la gosadia de sempre. Li van recomanar tranquil.litat, repòs i serenitat. I no deixar-se emportar pel mal geni que, darrerament, s’havia ajuntat a la gosadia. Altres cops va haver de guardar llit entre queixa i renec. Perquè no suportava la quietud quan tot la impulsava cap al desfici. La Dama Negra observava amb paciència.
Aquesta paciència es va acabar el dia en que la dona, fortament afligida per la malaltia, va rebre la visita. La Dama volia esfereir-la per veure si ja estava a punt per emportar-la. La dona es va adonar de la presència de l’hoste no convidat. Es va aixecar d’una revolada, fent força de flaquesa. Va aixecar també la veu i, entre crits i insults, va llençar-li tota mena d’objectes al seu abast. Un trofeu de bronze que guardava molt a prop va fer córrer un regueró de sang freda pel rostre de la Dama Negra. Que va preferir fugir de l’atreviment de la dona. Reacció inesperada però, passada la sorpresa, va dir-li amb veu assossegada: “Fes, fes, que ja tornaré!”.
Es va casar tres vegades i cap dels marits, atrets per la bellesa i l’admirada gosadia, no va poder resistir la darrera al cap d’una curta temporada. Dos van marxar atemorits. El tercer va morir d’una caiguda de cavall per seguir la vertiginosa cavalcada de la dona
Aleshores va decidir renunciar als casaments però no a les diversions, relativament atrevides, a que era convidada. Pensant que la seva intervenció, en un moment o altre, seria un espectacle digne de recordar. Els homes ja no s’atrevien a festejar-la per no rebre una rebufada desagradable.
Els homes, no. Però sí aquella que no estava convidada al banquet de la vida però que hi arriba sense prevenir. Cap a la cinquantena, la dona havia visitat especialistes per una certa insuficiència respiratòria que li negava, fins i tot, donar curs a la gosadia de sempre. Li van recomanar tranquil.litat, repòs i serenitat. I no deixar-se emportar pel mal geni que, darrerament, s’havia ajuntat a la gosadia. Altres cops va haver de guardar llit entre queixa i renec. Perquè no suportava la quietud quan tot la impulsava cap al desfici. La Dama Negra observava amb paciència.
Aquesta paciència es va acabar el dia en que la dona, fortament afligida per la malaltia, va rebre la visita. La Dama volia esfereir-la per veure si ja estava a punt per emportar-la. La dona es va adonar de la presència de l’hoste no convidat. Es va aixecar d’una revolada, fent força de flaquesa. Va aixecar també la veu i, entre crits i insults, va llençar-li tota mena d’objectes al seu abast. Un trofeu de bronze que guardava molt a prop va fer córrer un regueró de sang freda pel rostre de la Dama Negra. Que va preferir fugir de l’atreviment de la dona. Reacció inesperada però, passada la sorpresa, va dir-li amb veu assossegada: “Fes, fes, que ja tornaré!”.
dissabte, 21 de novembre del 2009
La infidel
De fidel prefereixo aquesta definició: que no manca a la promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú; constant en afecció o lleialtat envers aquell amb qui té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor.
Doncs bé, la dona era infidel. Amb la fe i el compromís, amb l’afecció i l’amistat- Infidel en amor, gratitud i honor, infidel amb homes, dones, projectes i somnis i sentiments.
Infidel des de petita, adolescent i ingènua, perversa adolescent, dona de seny encara més infidel, infidel que vivia feliç amb la infidelitat com altres hi viuen amb la ignorància, la estupidesa o la bondat.
Els finals i els començaments arriben tard o d’hora. La dona va ser infidel a la vida ja que la va abandonar amb un somriure als llavis i la mofeta al cor.. Va ser infidel a la mort, que la trobava repugnant i glaçada,i se’n va anar cap a la inexistència on encara plora de ràbia ja que no troba ningú a qui ser infidel.
Doncs bé, la dona era infidel. Amb la fe i el compromís, amb l’afecció i l’amistat- Infidel en amor, gratitud i honor, infidel amb homes, dones, projectes i somnis i sentiments.
Infidel des de petita, adolescent i ingènua, perversa adolescent, dona de seny encara més infidel, infidel que vivia feliç amb la infidelitat com altres hi viuen amb la ignorància, la estupidesa o la bondat.
Els finals i els començaments arriben tard o d’hora. La dona va ser infidel a la vida ja que la va abandonar amb un somriure als llavis i la mofeta al cor.. Va ser infidel a la mort, que la trobava repugnant i glaçada,i se’n va anar cap a la inexistència on encara plora de ràbia ja que no troba ningú a qui ser infidel.
dilluns, 16 de novembre del 2009
Ortodòxia
Els amics es trobaven al cafè on jugaven al dominó, discutien de futbol i parlaven de dones.
Aquella tarda el més jove va dir que li agradava fer l’amor després de dinar. El de mitjana edat va dir que preferia la nit. En la eròtica escalada el tercer va preguntar als companys quantes vegades havien fet l’amor.
Entre riotes el primer va assabentar que aproximadament deu vegades per setmana i que hauria de multiplicar per cinquanta-dues per arribar a la xifra anual. El segon va afegir que per a ell no era tan difícil ja que acostumava a “estimar la dona”(sic) els divendres i els diumenges. El tercer, amb aire de superioritat, va al.legar que ell no feia comptes ni en amor ni en diners.
N’hi havia un, amb sòlida reputació catòlica, que romania silenciós com de costum en abordar aquest tema. No volia respondre a les preguntes. Uns i altres van insistir i, a la fi, per no decebre l’expectació, va aclarir la veu, demanà silenci i deixà caure:
--Tinc quatre fills, quatre vegades.
Aquella tarda el més jove va dir que li agradava fer l’amor després de dinar. El de mitjana edat va dir que preferia la nit. En la eròtica escalada el tercer va preguntar als companys quantes vegades havien fet l’amor.
Entre riotes el primer va assabentar que aproximadament deu vegades per setmana i que hauria de multiplicar per cinquanta-dues per arribar a la xifra anual. El segon va afegir que per a ell no era tan difícil ja que acostumava a “estimar la dona”(sic) els divendres i els diumenges. El tercer, amb aire de superioritat, va al.legar que ell no feia comptes ni en amor ni en diners.
N’hi havia un, amb sòlida reputació catòlica, que romania silenciós com de costum en abordar aquest tema. No volia respondre a les preguntes. Uns i altres van insistir i, a la fi, per no decebre l’expectació, va aclarir la veu, demanà silenci i deixà caure:
--Tinc quatre fills, quatre vegades.
divendres, 6 de novembre del 2009
L’home lliure
L’home lliure era conscient de la seva llibertat. En cap moment de la seva vida no es va considerar esclau ni va creure que la seva independència podia ser trepitjada per l’interés desmesurat o l’ambició dels altres.
L’home lliiure va nàixer un dilluns de març, va feer la primera comunió un diumenge d’abril, es va enamorar un dissabte de juny, va contraure matrimoni un dia que va oblidar. Va fer estudis i es va trobar en una oficina on passava vuit hores sis dies peer setmana enriquint uns accionistes que no coneixia. Els diumenges anava a prendre l’aperitiu i es mossegava les ungles tota la tarda pensant en el dilluns.
Li van assignar una clínica per la seva esposa quan va posar al món el fill i la filla, i també en motiu d’una lleu operació de ronyó. Va agafar les vacances l’agost durant molts anys a causa del col.legi dels nens i després per costum. I també va anar a passar-les al poble dels pares, on primer hi havia anat per estalviar.
Es va jubilar quan no va tenir més remei. Guanyava menys diners i necessitava els mateixos d’abans, perquè si els fills volaven amb ales pròpies ell caminava més feixuc. La dona tenia migranya i mal humor. Ell un reumatisme infame que no el deixava dormir i que despertava l’esposa. Passejaven de bracet per rebrre ajuda mútua i no per donar-se estimació.
No va escollir el metge perquè van cridar el facultatiu de pressa i corrents. Una embòlia li vas evitar aixecar-se un boirós matí d’hivern. Ni tampoc el capellà que va arribar bufant i no gaire content. El darrer sospir, que va ser com un xiulet, no el va sentir.
L’home lliure, això sí, havia elegit el nínxol on va ser enterrat.
L’home lliiure va nàixer un dilluns de març, va feer la primera comunió un diumenge d’abril, es va enamorar un dissabte de juny, va contraure matrimoni un dia que va oblidar. Va fer estudis i es va trobar en una oficina on passava vuit hores sis dies peer setmana enriquint uns accionistes que no coneixia. Els diumenges anava a prendre l’aperitiu i es mossegava les ungles tota la tarda pensant en el dilluns.
Li van assignar una clínica per la seva esposa quan va posar al món el fill i la filla, i també en motiu d’una lleu operació de ronyó. Va agafar les vacances l’agost durant molts anys a causa del col.legi dels nens i després per costum. I també va anar a passar-les al poble dels pares, on primer hi havia anat per estalviar.
Es va jubilar quan no va tenir més remei. Guanyava menys diners i necessitava els mateixos d’abans, perquè si els fills volaven amb ales pròpies ell caminava més feixuc. La dona tenia migranya i mal humor. Ell un reumatisme infame que no el deixava dormir i que despertava l’esposa. Passejaven de bracet per rebrre ajuda mútua i no per donar-se estimació.
No va escollir el metge perquè van cridar el facultatiu de pressa i corrents. Una embòlia li vas evitar aixecar-se un boirós matí d’hivern. Ni tampoc el capellà que va arribar bufant i no gaire content. El darrer sospir, que va ser com un xiulet, no el va sentir.
L’home lliure, això sí, havia elegit el nínxol on va ser enterrat.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Tot curt
L’amic comenta: “És fàcil que l’home sigui fidel a la dona quan aquest mno s’hi ha casat per amor, sinó per interés”.
---
Parodiant la confessió: “Demano perdó humilment de no ser altra cosa que un ésser humà”.
---
Parlant de la gent, en general, fa: “A la vida l’èxit no és res més que el resultat d’un pacte amb la societat”.
---
Consell a una noia jove: No desesperis del futur, ja tindràs temps de lamentar el passat”.
---
L’amic inconformista diu: “Una vida sense “històries”. Vet aquí el camí més fàcil per a una tranquil.la vellesa”.
---
I més tard fa: “Quan et trobis davant d’uns límits i no pots treencar els límits, el millor és traspassar les pròpies fronteres”.
---
Parodiant la confessió: “Demano perdó humilment de no ser altra cosa que un ésser humà”.
---
Parlant de la gent, en general, fa: “A la vida l’èxit no és res més que el resultat d’un pacte amb la societat”.
---
Consell a una noia jove: No desesperis del futur, ja tindràs temps de lamentar el passat”.
---
L’amic inconformista diu: “Una vida sense “històries”. Vet aquí el camí més fàcil per a una tranquil.la vellesa”.
---
I més tard fa: “Quan et trobis davant d’uns límits i no pots treencar els límits, el millor és traspassar les pròpies fronteres”.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Tot curt
La dona diu a l’amant: “Vigila! Començo a trobar-te defectes”. “Quin?” fa l’home desconcertat: “Creus tot el que et dic”.
---
Una noia que ha viscut un desengany diu: “Pitjor que no estimar és perdre un amor”.
---
L’home esbalaït afirma: “Al davant la tempesta, al darrere l’oratge. I jo al mig”
---
Un altre, per no ser menys, fa un joc de paraules: “De vegades tinc la impressió de que visc entre la pena i la mort”.
---
Un company de cafè diu: “Conec un home del poble que va a la ciutat de tant en tant per descansar”. Jo penso “Ah, la vida de poble”.
---
Ve d’enterrament i diu: “Costa poc parlar bé dels morts!”.
---
Una noia que ha viscut un desengany diu: “Pitjor que no estimar és perdre un amor”.
---
L’home esbalaït afirma: “Al davant la tempesta, al darrere l’oratge. I jo al mig”
---
Un altre, per no ser menys, fa un joc de paraules: “De vegades tinc la impressió de que visc entre la pena i la mort”.
---
Un company de cafè diu: “Conec un home del poble que va a la ciutat de tant en tant per descansar”. Jo penso “Ah, la vida de poble”.
---
Ve d’enterrament i diu: “Costa poc parlar bé dels morts!”.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Tot curt
Cínic o no, parla amb la noia que l’estima i li diu: “No hi hauria d’haver cap malentès entre nosaltres –afirma- amb la primera mentida”-
---
Simple monòleg: “Fa uns 2.000 anys –diu--, segons afirma molta gent, Déu va voler redimir-nos del pecat i alliberar-nos de la culpa. Jo em pregunto: “Quin pecat? “Quina culpa?”. Ell només ho sap. Ell, l’etern indiferent!”
---
Un amic diu: “La mort és un acte terriblement solitari i alliberador”. L’altre: “No, ho és més el suïcidi”.
---
En aquesta vida sembla que uns són els amos dels altres”. El seu interlocutor pregunta: “Només ho sembla?”.
---
Explica: “Tots dos va jurar i perjurar que s’estimarien fins a la mort. Van morir joves!”-
---
Simple monòleg: “Fa uns 2.000 anys –diu--, segons afirma molta gent, Déu va voler redimir-nos del pecat i alliberar-nos de la culpa. Jo em pregunto: “Quin pecat? “Quina culpa?”. Ell només ho sap. Ell, l’etern indiferent!”
---
Un amic diu: “La mort és un acte terriblement solitari i alliberador”. L’altre: “No, ho és més el suïcidi”.
---
En aquesta vida sembla que uns són els amos dels altres”. El seu interlocutor pregunta: “Només ho sembla?”.
---
Explica: “Tots dos va jurar i perjurar que s’estimarien fins a la mort. Van morir joves!”-
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Divergència
Estaven casats des de feia sis anys i tres mesos. Els havien viscut amb força amor i molta passió. El primer seguia ferm, la segona havia disminuït relativament poc. Per això eren feliços. Seguien gairebé com els primers temps. Es parlaven molt, s’explicaven els petits problemes quotidians. L’afecte es traduïa per dolces carícies i les nits portaven ànsia i repòs. La conversa tenia lloc sobre tot el matí, a l’hora d’esmorzar. I en aquesta no faltaven mai els somnis que acostumaven a tenir.
La dona d’ulls marró li va contar amb certa insistència que havia somiat el dia en què es van conèixer, el festeig, l’amor i el fer l’amor, el pas del temps sense erosions, les il.lusions que perduraven... I, aixecant-se de la taula, el besava amb delectació. Tantes vegades li va explicar el mateix somni que l’home d’ulls negres va acabar per desitjar i obtenir, arribada la nit, el mateix somni, exactament el mateix. I a l’hora d’esmorzar l’explicaven per saber si hi havia alguna mancança. Però no. Els somnis eren exactament idèntics. Tant, que home i dona van acabar per avorrir-se.
Després de meditar-ho amb atenció i comunicar-s’ho amb delicadesa van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú tingués un somni diferent. D’acord tots dos amb la proposició, l’home i la dona varen canviar de somnis. Van deixar passar algunes nits de tanteig i per fi va arribar.
L’home d’ulls negres va somiar que trobava una noia de cabells llargs i ulls negres, que la convidava a sopar, que van flirteja llargament abans d’anar més lluny. Però hi van anar. La noia d’ulls negres vivia en un àtic esplèndid i allí van prendre unes copes, van besar-se i van passar una nit exquisida sobre un llit acollidor. No cal dir que, content, l’home va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
La dona d’ulls marró, en el seu somni, va retrobar un amor de joventut, un pintor d’èxit. Van anar al seu estudi per sopar i beure xampany. Van recordar temps passats i van viure hores presents. No va faltar el bes ni la nit sobre un llit acollidor. I no cal dir que, satisfeta, la dona va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
A l’hora d’esmorzar va començar a les seves vides un silenci penós que no va tenir fi.
La dona d’ulls marró li va contar amb certa insistència que havia somiat el dia en què es van conèixer, el festeig, l’amor i el fer l’amor, el pas del temps sense erosions, les il.lusions que perduraven... I, aixecant-se de la taula, el besava amb delectació. Tantes vegades li va explicar el mateix somni que l’home d’ulls negres va acabar per desitjar i obtenir, arribada la nit, el mateix somni, exactament el mateix. I a l’hora d’esmorzar l’explicaven per saber si hi havia alguna mancança. Però no. Els somnis eren exactament idèntics. Tant, que home i dona van acabar per avorrir-se.
Després de meditar-ho amb atenció i comunicar-s’ho amb delicadesa van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú tingués un somni diferent. D’acord tots dos amb la proposició, l’home i la dona varen canviar de somnis. Van deixar passar algunes nits de tanteig i per fi va arribar.
L’home d’ulls negres va somiar que trobava una noia de cabells llargs i ulls negres, que la convidava a sopar, que van flirteja llargament abans d’anar més lluny. Però hi van anar. La noia d’ulls negres vivia en un àtic esplèndid i allí van prendre unes copes, van besar-se i van passar una nit exquisida sobre un llit acollidor. No cal dir que, content, l’home va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
La dona d’ulls marró, en el seu somni, va retrobar un amor de joventut, un pintor d’èxit. Van anar al seu estudi per sopar i beure xampany. Van recordar temps passats i van viure hores presents. No va faltar el bes ni la nit sobre un llit acollidor. I no cal dir que, satisfeta, la dona va continuar amb aquest somni dies i setmanes.
A l’hora d’esmorzar va començar a les seves vides un silenci penós que no va tenir fi.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Decepció
Dona d’aspecte jovial, de somriure contagiós, que ha viscut i sembla voler viure encara. Cap signe de malenconia. Però plena de records. Que no amaga i que comenta amb l’amiga que l’escolta sense cobrir un pessic de justificada enveja. Que ha estimat els fills que ja han volat a terres llunyanes. I els nets que també han marxat deixant, això sí, un llarg i justificat moment de tristesa que ha sabut amagar amb el record tranquil que, si de moment no fibla, retorna de cop i volta i posa una espina al cor joiós. Així era la dona d’aspecte jovial i de somriure contagiós.
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
dissabte, 26 de setembre del 2009
Coses de la nit
L’home era petit i miop, l’amic no era miop ni petit, la dona amb tot l’encant d’uns desitjables quaranta anys. Un vespre, l’home va arribar a casa acompanyat per l’amic. S’havien trobat i reconegut amb satisfacció a la barra d’un bar mentre bevien una copa. O no la bevien. Després de l’abraçada, van comentar que feia molt temps que no s’havien vist. Des de la Universitat. O potser no. L’home era catedràtic d’Institut, l’amic home d’afers. Només havia de passar un dia a la ciutat. L’home el va convidar a casa seva.
La dona els va preparar un sopar lleuger. Mentre sopaven, després d’haver parlat llargament al salonet i simpatitzat seductorament, la dona va acariciar amb aire distret la mà de l’amic donant-li delicioses sensacions. Amb breus mirades van obrir moltes promeses. Que van ser apreciades i acollides. En fer-se tard, l’home va proposar que l’amic dormís al sofà, cosa acceptada, i ell se’n va anar a habitació pel cansament de la llarga jornada. La dona va fer la cuina i va preparar el llit improvisat al salonet perquè l’apartament només tenia un dormitori. Després d’una curta però agradable conversa amb l’amic, es van acomiadar per allitar-se cadascú al seu lloc.
Molt més tard, l’home profundament adormit, roncava com sempre. La dona es va llevar i va despertar l’amic per dir-li que agafés l’espelma de sobre el bufet i l’acompanyés al dormitori conjugal amb dos llits relativament separats. Sobre el llit. Tots dos. Completament nus i abrasats de passió. La dona va fer una lluminosa fel.lació a l’amic. Aquest va posar els llavis al palau de la nit de la dona i va arribar l’esclat resplendent. Que havia de silenciar serrant els llavis. El marit. Uns moments de forta agitació i sospirs.
La matinada. L’amic dormia al sofà. La dona al seu llit al costat del marit. Que es va despertar, va despertar la dona per dir-li que havia vist dues ombres nues que es besaven sobre el seu llit i altres coses. La dona, serenament, va fer:
--Ja has tornat a somiar!
La dona els va preparar un sopar lleuger. Mentre sopaven, després d’haver parlat llargament al salonet i simpatitzat seductorament, la dona va acariciar amb aire distret la mà de l’amic donant-li delicioses sensacions. Amb breus mirades van obrir moltes promeses. Que van ser apreciades i acollides. En fer-se tard, l’home va proposar que l’amic dormís al sofà, cosa acceptada, i ell se’n va anar a habitació pel cansament de la llarga jornada. La dona va fer la cuina i va preparar el llit improvisat al salonet perquè l’apartament només tenia un dormitori. Després d’una curta però agradable conversa amb l’amic, es van acomiadar per allitar-se cadascú al seu lloc.
Molt més tard, l’home profundament adormit, roncava com sempre. La dona es va llevar i va despertar l’amic per dir-li que agafés l’espelma de sobre el bufet i l’acompanyés al dormitori conjugal amb dos llits relativament separats. Sobre el llit. Tots dos. Completament nus i abrasats de passió. La dona va fer una lluminosa fel.lació a l’amic. Aquest va posar els llavis al palau de la nit de la dona i va arribar l’esclat resplendent. Que havia de silenciar serrant els llavis. El marit. Uns moments de forta agitació i sospirs.
La matinada. L’amic dormia al sofà. La dona al seu llit al costat del marit. Que es va despertar, va despertar la dona per dir-li que havia vist dues ombres nues que es besaven sobre el seu llit i altres coses. La dona, serenament, va fer:
--Ja has tornat a somiar!
dissabte, 19 de setembre del 2009
La pell de l’home - Els viatges
Tothom explicava els seus viatges. Les valls i les muntanyes, les velles ciutats i les ciutats contemporànies, els continents ignorats o trepitjats. Els instants meravellosos, les hores en altres indrets que allunyen els dies glaucs i la negror del nostre cor.
Tothom explicava els seus viatges. Amb passió i enyor, amb incoherència i esclat. Amb ulls sorpresos i paraules fluents, la memòria desperta i el gest eloqüent. O l’esperança, l’afany, el nou projecte a flor de llavi davant del temps que va de pressa, darrera el somni foll que allibera.
L’home dels ulls clars i del somriure trist volia explicar els seus viatges, però no eren com els viatges de tota la gent. Ell no podia dir que en el seu record hi ha molt més que valls i muntanyes, ciutats velles i rius inquiets, catedrals i colors i castells.
L’home d’ulls clars i de somriure trist ha viatjat de dona bella en dona bella, de cor encès en cor ingrat, de llavis oferts en llavis ressecs, de mans amants en mans cruels, d’ulls blaus en ulls negres i grisos i verds. Ha trobat del cos el caliu, la cendra i la brasa i l’instant que retorna l’instant després i la paraula de tots dos i del no res. I ha perdut i ha guanyat, en els viatges, l’infinit tresor i el desmesurat plaer de dona bella en dona bella, caliu i brasa, instant i adéu.
Tothom explicava els seus viatges. Amb passió i enyor, amb incoherència i esclat. Amb ulls sorpresos i paraules fluents, la memòria desperta i el gest eloqüent. O l’esperança, l’afany, el nou projecte a flor de llavi davant del temps que va de pressa, darrera el somni foll que allibera.
L’home dels ulls clars i del somriure trist volia explicar els seus viatges, però no eren com els viatges de tota la gent. Ell no podia dir que en el seu record hi ha molt més que valls i muntanyes, ciutats velles i rius inquiets, catedrals i colors i castells.
L’home d’ulls clars i de somriure trist ha viatjat de dona bella en dona bella, de cor encès en cor ingrat, de llavis oferts en llavis ressecs, de mans amants en mans cruels, d’ulls blaus en ulls negres i grisos i verds. Ha trobat del cos el caliu, la cendra i la brasa i l’instant que retorna l’instant després i la paraula de tots dos i del no res. I ha perdut i ha guanyat, en els viatges, l’infinit tresor i el desmesurat plaer de dona bella en dona bella, caliu i brasa, instant i adéu.
dissabte, 12 de setembre del 2009
La pell de l’home - El penediment
La dona de vestit gris i de llavis amables havia tingut sempre un caràcter dolç i excel.lents qualitats. Petita, compartia el berenar amb les altres nenes del col.legi que no li donaven mai res. Adolescent, portava pertot arreu la llavor de l’alegria i recollia sovint un esguard reprovador. Va acceptar un pretendent a qui estimava més per complare’l que per pròpia inclinació. El va respectar tota la vida i va rebre més d’una galtada que mai no hauria imaginat.
La porta de la llar, sempre oberta, deixà entrar qui no mereixia confiança i sortí per la finestra, finestra sobre el bell jardí, amb els pocs cabals que no havia repartit a germans, cosins i nebots. Vetllà malalts i tancà ulls als difunts i ben rarament oí una paraula d’agraiment. Va fer favors, massa favors, i li respongueren amb desdeny.
Fins que se’n va cansar. La fatiga de la gent, pensava, la fatiga de l’home i de fer el bé, i va anar a l’esglèsia on sempre havia anat. Agenollada, amb veu descoratjada, va dir:
--Em penedeixo, pare, de les bones accions.
El capellà, que era llest i coneixia tota la missa, la va reconfortar, va reconfortar la dona del vestit gris, dels llavis amables:
--Ves en pau, filla, i no tornis a pecar.
La porta de la llar, sempre oberta, deixà entrar qui no mereixia confiança i sortí per la finestra, finestra sobre el bell jardí, amb els pocs cabals que no havia repartit a germans, cosins i nebots. Vetllà malalts i tancà ulls als difunts i ben rarament oí una paraula d’agraiment. Va fer favors, massa favors, i li respongueren amb desdeny.
Fins que se’n va cansar. La fatiga de la gent, pensava, la fatiga de l’home i de fer el bé, i va anar a l’esglèsia on sempre havia anat. Agenollada, amb veu descoratjada, va dir:
--Em penedeixo, pare, de les bones accions.
El capellà, que era llest i coneixia tota la missa, la va reconfortar, va reconfortar la dona del vestit gris, dels llavis amables:
--Ves en pau, filla, i no tornis a pecar.
dissabte, 5 de setembre del 2009
La pell de l’home - La companya
L’home havia mort mentre sonaven les tres tristes campanades de la matinada freda i inhòspita. Sol en el lleu i definitiu camí. Sol en la fugida. Sol.
La mort, més enllà de la mort, és el viatge vers horitzons inexistents i confins ignorats. L’única companya, la por. Por de l’oblit, por de la immensitat, por de la por. Companya ingrata!
Un fugitiu record en la memòria de l’home en el moment precís, en la cruïlla inevitable on tot és tot encara abans de ser no-res. L’home mort detura la mort i retorna al país en el qual moria, darrera esperança del cos confiat.
Retorna al país i per la porta oberta del cor enamorat busca aquella noia que sempre havia estimat. Per la porta oberta del cor entendrit, la noia escolta les paraules del pànic i de l’enyor. Renuncia a tot per l’home que, anys enrere, va ser-ho tot. Sense pensar-ho, imposant silenci als llavis amb el darrer bes de la vida, prompta per fer l’itinerari mancat de retorn, les mans ellaçades i l’ànima esverada. Però aporta serenor i, amb la serenor, la pau.
Serà la companya de l’home que no vol fer sol l’últim viatge.
La mort, més enllà de la mort, és el viatge vers horitzons inexistents i confins ignorats. L’única companya, la por. Por de l’oblit, por de la immensitat, por de la por. Companya ingrata!
Un fugitiu record en la memòria de l’home en el moment precís, en la cruïlla inevitable on tot és tot encara abans de ser no-res. L’home mort detura la mort i retorna al país en el qual moria, darrera esperança del cos confiat.
Retorna al país i per la porta oberta del cor enamorat busca aquella noia que sempre havia estimat. Per la porta oberta del cor entendrit, la noia escolta les paraules del pànic i de l’enyor. Renuncia a tot per l’home que, anys enrere, va ser-ho tot. Sense pensar-ho, imposant silenci als llavis amb el darrer bes de la vida, prompta per fer l’itinerari mancat de retorn, les mans ellaçades i l’ànima esverada. Però aporta serenor i, amb la serenor, la pau.
Serà la companya de l’home que no vol fer sol l’últim viatge.
dissabte, 25 de juliol del 2009
L’ESCENARI, II de II Entre la vida i la mort
La folklòrica actua a la TV. No ho fa ni millor ni pitjor que la darrera vegada. El presentador li demana a qui voldria dedicar el nou èxit. La cantant, amb veu enyoradissa i llàgrimes als ulls, exclama:
--Al meu marit mort que m’estarà oblidant!
=========
El tribunal era tan sever que va condemnar l’home que havia robat una taronja a la pena de crucifixió.
“En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant!.
=========
La dona, bella i sublim, va seduir el Temps.
El Temps, obligat i amorós, es va parar als seus peus.
--Al meu marit mort que m’estarà oblidant!
=========
El tribunal era tan sever que va condemnar l’home que havia robat una taronja a la pena de crucifixió.
“En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant!.
=========
La dona, bella i sublim, va seduir el Temps.
El Temps, obligat i amorós, es va parar als seus peus.
dissabte, 18 de juliol del 2009
L’ESCENARI, I de II Entre la vida i la mort
L’home, ingenu i seductor, va seduir la vida.
La vida, ufanosa i agraïda, li oferí la eternitat.
=========
--T’estimo –diu la dona amb veu tremolosa, l’esperit ple de passió. i fa de l’home el seu esclau.
===========
El mort va dir a la morta: “T’estimaré tota la vida eterna”.
===========
Després de la mort de l’amant, la dona va adonar-se del tràgic error: qui devia ser assassinat era el marit.
La vida, ufanosa i agraïda, li oferí la eternitat.
=========
--T’estimo –diu la dona amb veu tremolosa, l’esperit ple de passió. i fa de l’home el seu esclau.
===========
El mort va dir a la morta: “T’estimaré tota la vida eterna”.
===========
Després de la mort de l’amant, la dona va adonar-se del tràgic error: qui devia ser assassinat era el marit.
dissabte, 11 de juliol del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. V/V
No va ser dolor sinó una sensació particularment insòlita la que el va pertorbar dotze dies després de la tornada a la llar. Ho va sentir en llevar-se. Com si hagués perdut pes, com si surés, com si, durant la nit, s’hagués desinflat. La primera impressió va ser la de buidar-se, el primer rampell el de pesar-se. Però era el mateix de semopre, e de n haver perdut els tres quilograms guanyats a les illes. El copiós esmorzar, menjat de mala gana, no va procurar benefici a la seva malcarada situació i va tenir el bon criteri de no precipitar-se cap al consultori del seu amic, Perquè tan malèvola impressió va persistir només sis o set hores i, després, ja va poder donar el vist i plau a les seves vitals necessitats vitals.
Pere Cardeu, secretament, temia una nova escomesa de tan estranya malaltia. Ho havia discutit amb el doctor Puisabater i el pacte va ser el següent: en cas de recaiguda , l’advocat seria internat a l’Hospital Mater Dolorosa, de Boston, USA, fins que els eminents especialistes no concretessin el diagnòstic.
Al començament, Pere Cardeu no tenia idea de si encara estava despert o de si ja
dormia. Havia sopat, prenia el cafè al salonet. Les imatges del televisor es bellugaven davant dels seus ulls cada cop més borroses. Si l’esposa o la filla li parlaven, no els comprenia les paraules ni sabia si estaven prop d’ell. Al cap de poc va endevinar que, lluny de caure en el son, romania despert. No tan sols la visió era imprecisa, sinò que el pensament, les idees, la voluntat, els sentiments estaven encerclats per una estrambòtica, pesada i inquietant boira. Tot era boira al seu entorn i al seu interior. Els records també, enmig de la boira compacta.
Va voler fixar la memòria en un fet concret i repetit: el trajecte en automòbil de casa al despatx. Es veia caminar fins al garatge, com prenia l’ascensor, com el cotxe arrencava, com sortia al carrer, sentia la fragor de la circulació, mirava els semàfors, intentava... Tot estava envoltat per la boira pertorbadora. Més encara ell, Pere Cardeu era boira, tot just boira.
...
Es va despertar en una cambra magnífica- Va creure’s , un moment, que era un dels sumptuosos hotels de luxe que tant bé coneixia. Però els cambrers i les cambreres anaven amb bates blanques. Xiuxiuejaven al seu costat sense adonar-de que ja havia sortit de la boira. Va oir clarament una veu:
--L’aparell no pot equivocar-se.
Un petit silenci de l’auditori. La mateixa veu.
--Li ha sortit un ull de poll a l’ànima.
Pere Cardeu, secretament, temia una nova escomesa de tan estranya malaltia. Ho havia discutit amb el doctor Puisabater i el pacte va ser el següent: en cas de recaiguda , l’advocat seria internat a l’Hospital Mater Dolorosa, de Boston, USA, fins que els eminents especialistes no concretessin el diagnòstic.
Al començament, Pere Cardeu no tenia idea de si encara estava despert o de si ja
dormia. Havia sopat, prenia el cafè al salonet. Les imatges del televisor es bellugaven davant dels seus ulls cada cop més borroses. Si l’esposa o la filla li parlaven, no els comprenia les paraules ni sabia si estaven prop d’ell. Al cap de poc va endevinar que, lluny de caure en el son, romania despert. No tan sols la visió era imprecisa, sinò que el pensament, les idees, la voluntat, els sentiments estaven encerclats per una estrambòtica, pesada i inquietant boira. Tot era boira al seu entorn i al seu interior. Els records també, enmig de la boira compacta.
Va voler fixar la memòria en un fet concret i repetit: el trajecte en automòbil de casa al despatx. Es veia caminar fins al garatge, com prenia l’ascensor, com el cotxe arrencava, com sortia al carrer, sentia la fragor de la circulació, mirava els semàfors, intentava... Tot estava envoltat per la boira pertorbadora. Més encara ell, Pere Cardeu era boira, tot just boira.
...
Es va despertar en una cambra magnífica- Va creure’s , un moment, que era un dels sumptuosos hotels de luxe que tant bé coneixia. Però els cambrers i les cambreres anaven amb bates blanques. Xiuxiuejaven al seu costat sense adonar-de que ja havia sortit de la boira. Va oir clarament una veu:
--L’aparell no pot equivocar-se.
Un petit silenci de l’auditori. La mateixa veu.
--Li ha sortit un ull de poll a l’ànima.
dissabte, 4 de juliol del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. IV/V
La tarda del dijous Pere Cardeu s’assegué en una confortable butaca amb ganes de reposar els músculs després d’una extenuant sessió gimnàstica. Només de deixar la natgera al seient va sentir la penetració freda i metzinosa d’un implacable fibló en la part més carnosa del seu cos que ja començava a cobrir-se d’ensunya. Va emetre un esgarip esgarrifós,, ja que el verí, segons ell, es passejava per tot l’organisme. El patiment actual no tenia res a veure amb el que podia haver imaginat l’advocat. La barbàrie nazi, els suplicis xinesos, la inquisició refinada, haurien estat un dolç pastís comparats amb el turment que, per les autopistes de la seva carn i nervis, es traslladava completíssim als confins més inaudits del seu ésser.
El van portar exànime al servei d’urgències d’un gran hospital de la ciutat. Mans curosos el van desvestir, ulls experts el van observar, aparells supersofisticats el van examinar hores i hores cercant la centella que l’afollava. L’advocat va parlar de “centella” en un instant lúcid entre el retorn del desmai i els ràpids efectes de l’anestèsia. Aquesta va ser necessària per escodrinyar millor els orígens d’un mal tan estrany. Que no van trobar, per cert. “Negatiu, negatiu” repetien els robots que, en principi, havien de diagnosticar la causa del martiri de l'il·lustre lletrat.
Dos dies després una flamant ambulància el va portar a casa seva amb una ferma recomanació del consell de metges: tres setmanes de vacances a les Antilles on la brisa marina i tònica equilibra els efectes del sol tropical. Pere Caldeu i esposa van emprendre el viatge tot seguit. I s’ho van passar “horriblement bé”, va dir la dona encara que no reflectia fidelment l’opinió del marit. Aquest, de tant en tant, més sovint del que hauria volgut, recordava amb horror l’instant en que va penetrar en tot el seu cos el maleït fibló que els preclars doctors no van saber trobar, la qual cosa constituïa el primer enigma de la seva vida prou prolífica a desxifrar-ne. I si no “horriblement bé” com deia l’esposa, van tornar a la ciutat bronzejats, somrients i amb muntanyes de presents.
El van portar exànime al servei d’urgències d’un gran hospital de la ciutat. Mans curosos el van desvestir, ulls experts el van observar, aparells supersofisticats el van examinar hores i hores cercant la centella que l’afollava. L’advocat va parlar de “centella” en un instant lúcid entre el retorn del desmai i els ràpids efectes de l’anestèsia. Aquesta va ser necessària per escodrinyar millor els orígens d’un mal tan estrany. Que no van trobar, per cert. “Negatiu, negatiu” repetien els robots que, en principi, havien de diagnosticar la causa del martiri de l'il·lustre lletrat.
Dos dies després una flamant ambulància el va portar a casa seva amb una ferma recomanació del consell de metges: tres setmanes de vacances a les Antilles on la brisa marina i tònica equilibra els efectes del sol tropical. Pere Caldeu i esposa van emprendre el viatge tot seguit. I s’ho van passar “horriblement bé”, va dir la dona encara que no reflectia fidelment l’opinió del marit. Aquest, de tant en tant, més sovint del que hauria volgut, recordava amb horror l’instant en que va penetrar en tot el seu cos el maleït fibló que els preclars doctors no van saber trobar, la qual cosa constituïa el primer enigma de la seva vida prou prolífica a desxifrar-ne. I si no “horriblement bé” com deia l’esposa, van tornar a la ciutat bronzejats, somrients i amb muntanyes de presents.
dissabte, 27 de juny del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. III/V
L’alcohol que, precedentment, li havia procurat una petita deslliurança, ara, en beure la segona copa, li fendia la gola amb plaer i s’obria camí cap a l’esòfag com un dardell deliciós i,, arribat a l’estómac, esclatava en mil esquerdills de brasa soberanament exquisits. Sembrant inquietud? Més. Esverament per aquest ambigu ser o no ser, vaivé que es projectava pels racons més imprevistos on deixava una sensació terriblement incerta.
La música predilecta a l’automòbil, el sopar refinat i l’esposa amatent, el vi preferit, un film humorístic en el vídeo, el llit voluptuós, la dona que oferia plenament el cos amorós. Doncs bé, tant benestar, tantes satisfaccions, si bé van aportar un efímer oblit, una evident complaença, no van aconseguir que el nostre advocat en gaudís totalment.
Per primera vegada des dels tres anys, aquella nit es va llevar per orinar. L’esposa ni el va sentir, perquè després del primer i únic refilet ja havia abaixat el teló. Esperant les vuit, Pere Cardeu va passar la nit sense aclucar l’ull i, després de les nou, va tancar-se al despatx i va telefonar al doctor Puigsabater. Val a dir que el pobre desensonyat, de tot el que li havia passat des de l’arribada a l’aeroport, només rememorava l’intempestiu pixum. I en va parlar al facultatiu.
--Per una pixera nocturna em truques?
Com que l’advocat no va poder explicar més que la realitat elemental, el metge va trobar la fórmula més elemental:
--Nervis, estimat Pere, nervis...
--Si mai no he tingut nervis...
--Fins ara –va tallar-lo el doctor Puigsabater. Va donar èmfasi a la paraula ara, el va convidar a sopar i va tornar als seus afers.
Els propòsits de l’amic el van convèncer fàcilment i ell també va tornar als seus afers.
L’un i l’altre ho van fer amb admirable eficàcia, l’un i l’altre van oblidar la malaventura de la nit i així va passar una setmana, almenys, d’aquell dimecres ingrat.
La música predilecta a l’automòbil, el sopar refinat i l’esposa amatent, el vi preferit, un film humorístic en el vídeo, el llit voluptuós, la dona que oferia plenament el cos amorós. Doncs bé, tant benestar, tantes satisfaccions, si bé van aportar un efímer oblit, una evident complaença, no van aconseguir que el nostre advocat en gaudís totalment.
Per primera vegada des dels tres anys, aquella nit es va llevar per orinar. L’esposa ni el va sentir, perquè després del primer i únic refilet ja havia abaixat el teló. Esperant les vuit, Pere Cardeu va passar la nit sense aclucar l’ull i, després de les nou, va tancar-se al despatx i va telefonar al doctor Puigsabater. Val a dir que el pobre desensonyat, de tot el que li havia passat des de l’arribada a l’aeroport, només rememorava l’intempestiu pixum. I en va parlar al facultatiu.
--Per una pixera nocturna em truques?
Com que l’advocat no va poder explicar més que la realitat elemental, el metge va trobar la fórmula més elemental:
--Nervis, estimat Pere, nervis...
--Si mai no he tingut nervis...
--Fins ara –va tallar-lo el doctor Puigsabater. Va donar èmfasi a la paraula ara, el va convidar a sopar i va tornar als seus afers.
Els propòsits de l’amic el van convèncer fàcilment i ell també va tornar als seus afers.
L’un i l’altre ho van fer amb admirable eficàcia, l’un i l’altre van oblidar la malaventura de la nit i així va passar una setmana, almenys, d’aquell dimecres ingrat.
dissabte, 20 de juny del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. II/V
La vida de Pere Cardeu va continuar la ruta de sempre: Barcelona, Roma, Atenes, París, Madrid, amb la desimboltura natural de qui té l’horitzó a cop de pedra. Res no li causava problemes insolubles, ningú no li plantejava litigis que no pogués solucionar i que no sabés defugir. Almenys així ho creia.
Perquè en tornar d’una complexa negociació a Atenes i mentre arreglava l‘equipatge, va sentir una anormalitat al cos. Un cos que, fins ara, havia rutllat sense cap conflicte, amb precisió electrònica. La gimnàstica, l’esport, la convenient alimentació, la dormida necessària, tot havia estat previst, perquè Pere Cardeu sabia que tot acte, tot esforç es paga amb interessos. Ell, caut, comprava la possibilitat de fer-los amb impunitat. Creia haver-ho aconseguit.
Fins aquella nit a l’aeroport esperant el bagatge. Una maleta llarga i flexible. La que l’havia acompanyat per hotels de luxe i avions de primera classe. La que portava en passar la duana.
Abans d’anar a l’automòbil, fet desacostumat, va entrar en aquella hora de la nit al bar no gaire net. Va demanar un conyac, va tractar d’escalfar-lo amb la mà. Va meditar sobre el seu cos. On era la anormalitat? Es va palpar discretament, va posar la mà sobre el cor, va beure l’alcohol, va deixar la copa al taulell. Amb la mà dreta va trobar-se el pols, els seus dits van escoltar el fluix de la sang amb el ritme de sempre, amb la disciplina que tant lloava el seu vell amic i metge, el doctor Puigsabater. Per què un desassossec tan estrany. El cansament sens dubte, les darreres quaranta-vuit hores. Les inacabables discussions. Però això ho havia suportat cent vegades sense cap molèstia. La ment de Pere Cardeu raonava, estructurava, eliminava, reconstituïa per a tornar, a la fi, al punt de sortida, en què tot era també evidència i dubte. El conyac li va donar més confiança., però no va deixar-se enganyar: el neguit estava present. Imprecís i obscè tenaç i subtil.
En aixecar el braç, la “cosa”—que Pere Cardeu no pervenia a qualificar-la, ja que no era ni física ni psíquica, al menys completament, per més que n’hi havia de l’una i de l’altra--, la “cosa”, doncs, en aixecar el braç, es llançava, sense deixar l’amagatall, per tot el cos sense ser-hi, cap als muscles en moviment. Immediatament, anava a la recerca, sense buscar-ho, del peu evitant passar per la cuixa, el genoll, i no arribava enlloc, encara que ja hi fos.
Perquè en tornar d’una complexa negociació a Atenes i mentre arreglava l‘equipatge, va sentir una anormalitat al cos. Un cos que, fins ara, havia rutllat sense cap conflicte, amb precisió electrònica. La gimnàstica, l’esport, la convenient alimentació, la dormida necessària, tot havia estat previst, perquè Pere Cardeu sabia que tot acte, tot esforç es paga amb interessos. Ell, caut, comprava la possibilitat de fer-los amb impunitat. Creia haver-ho aconseguit.
Fins aquella nit a l’aeroport esperant el bagatge. Una maleta llarga i flexible. La que l’havia acompanyat per hotels de luxe i avions de primera classe. La que portava en passar la duana.
Abans d’anar a l’automòbil, fet desacostumat, va entrar en aquella hora de la nit al bar no gaire net. Va demanar un conyac, va tractar d’escalfar-lo amb la mà. Va meditar sobre el seu cos. On era la anormalitat? Es va palpar discretament, va posar la mà sobre el cor, va beure l’alcohol, va deixar la copa al taulell. Amb la mà dreta va trobar-se el pols, els seus dits van escoltar el fluix de la sang amb el ritme de sempre, amb la disciplina que tant lloava el seu vell amic i metge, el doctor Puigsabater. Per què un desassossec tan estrany. El cansament sens dubte, les darreres quaranta-vuit hores. Les inacabables discussions. Però això ho havia suportat cent vegades sense cap molèstia. La ment de Pere Cardeu raonava, estructurava, eliminava, reconstituïa per a tornar, a la fi, al punt de sortida, en què tot era també evidència i dubte. El conyac li va donar més confiança., però no va deixar-se enganyar: el neguit estava present. Imprecís i obscè tenaç i subtil.
En aixecar el braç, la “cosa”—que Pere Cardeu no pervenia a qualificar-la, ja que no era ni física ni psíquica, al menys completament, per més que n’hi havia de l’una i de l’altra--, la “cosa”, doncs, en aixecar el braç, es llançava, sense deixar l’amagatall, per tot el cos sense ser-hi, cap als muscles en moviment. Immediatament, anava a la recerca, sense buscar-ho, del peu evitant passar per la cuixa, el genoll, i no arribava enlloc, encara que ja hi fos.
dissabte, 13 de juny del 2009
L’ULL DE POLL Conte en 5 parts. I/V
Pere Cardeu era un il.lustre advocat de quaranta sis anys, especialitzat en dret internacional. La seva carrera es desenvolupava en les grans capitals europees, entre les quals preferia Roma o París pel sol o per la bona menja. Era un home refinat i mundà. Sempre amb el somriure als llavis i les paraules exactes, amables, per a cada persona i situació. Maridat dues vegades, era pare de dos fills i d’una filla, aquesta del segon enllaç. Marina, la primera esposa, havia tingut la clarividència de morir d’una malaltia molt ràpida en el moment exacte en que la seva opinió sobre el marit evolucionava cap a pitjor. Pere Cardeu va plora-la el temps de l’enterrament i una mica més, just abans d’anar a París per tractar de resoldre un assumpte, no gens clar, de vendes d’armes a un país africà.
Míriam, la segona esposa, molt més jove que Pere, s’ocupava primordialment de les festes de societat, de les joies i dels vestits, de la filla i de la casa. Bé, i també del marit. En aquest ordre de prioritats. Com que Pere Cardeu era un fidel enamorat de Míriam, no donava cap importància a l’ordre esmentat. A més els amics i coneguts consideraven exemplar el matrimoni Míriam-Pere.
La vida corria feliç per a la família Cardeu, que havia cel.lebrat, aquell any, un molt venturós Nadal i havia entrat a l’Any Nou amb un peu afortunat i mirada serena. Si va haver-hi excessos, no van tenir conseqüències dramàtiques i si algun mal va rondar i el bicarbonat no el va vèncer, si que el va dominar la senzilla aspirina. Cal dir que Pere Cardeu, el més fràgil per l’edat, no havia estat mai malalt, no havia tingut mai cap accident, no havia imaginat mai la mort com una cosa real o propera. Tampoc no l’havia afectat excessivament la mort dels altres.
Míriam, la segona esposa, molt més jove que Pere, s’ocupava primordialment de les festes de societat, de les joies i dels vestits, de la filla i de la casa. Bé, i també del marit. En aquest ordre de prioritats. Com que Pere Cardeu era un fidel enamorat de Míriam, no donava cap importància a l’ordre esmentat. A més els amics i coneguts consideraven exemplar el matrimoni Míriam-Pere.
La vida corria feliç per a la família Cardeu, que havia cel.lebrat, aquell any, un molt venturós Nadal i havia entrat a l’Any Nou amb un peu afortunat i mirada serena. Si va haver-hi excessos, no van tenir conseqüències dramàtiques i si algun mal va rondar i el bicarbonat no el va vèncer, si que el va dominar la senzilla aspirina. Cal dir que Pere Cardeu, el més fràgil per l’edat, no havia estat mai malalt, no havia tingut mai cap accident, no havia imaginat mai la mort com una cosa real o propera. Tampoc no l’havia afectat excessivament la mort dels altres.
dissabte, 6 de juny del 2009
La veu de l’home
A cau d’orella em diu: “De vegades penso que tot té una fi, però res no s’acaba”-
---
Però un altre afirma: “La vida s’acaba per a tothom, però arribada la fi ningú no ha tingut temps ni ocasió de fer el balanç”.
---
Dos amics es troben i enraonen:
--Espera’m! On vas?
--No ho sé.
--Tornaràs?
--No!
---
He escoltat un diàleg entre marit i muller:
Ella: “Tens veu d’àngel i no obstant això ets un diable!”.
Ell: “Fa tants anys que rondem per aquesta terra!”.
---
Però un altre afirma: “La vida s’acaba per a tothom, però arribada la fi ningú no ha tingut temps ni ocasió de fer el balanç”.
---
Dos amics es troben i enraonen:
--Espera’m! On vas?
--No ho sé.
--Tornaràs?
--No!
---
He escoltat un diàleg entre marit i muller:
Ella: “Tens veu d’àngel i no obstant això ets un diable!”.
Ell: “Fa tants anys que rondem per aquesta terra!”.
dissabte, 30 de maig del 2009
La veu de l’home
Un amic, rient, explica: “Vols viure? No pensis!”.
-----
Observador afirma: “Sovint, l’home ambiciós és el fill de la banalitat.
---
L’home conta que, havent perdut l’amor d’una dona, aquesta li va dir: “Algun dia m’odiaràs”. Ell li va contestar: “Oh, no, això és massa fàcil”.
---
L’escèptic ja conegut diu: “No sóc cristià, però no veig perquè l’Esglèsia està contra l’avortament després d’haver avortat al seu profit la doctrina de Jesucrist”.
---
Aquell que viu enmig d’un gran penediment fa: “Feliç qui no té en compte les conseqüències”.
-----
Observador afirma: “Sovint, l’home ambiciós és el fill de la banalitat.
---
L’home conta que, havent perdut l’amor d’una dona, aquesta li va dir: “Algun dia m’odiaràs”. Ell li va contestar: “Oh, no, això és massa fàcil”.
---
L’escèptic ja conegut diu: “No sóc cristià, però no veig perquè l’Esglèsia està contra l’avortament després d’haver avortat al seu profit la doctrina de Jesucrist”.
---
Aquell que viu enmig d’un gran penediment fa: “Feliç qui no té en compte les conseqüències”.
dissabte, 23 de maig del 2009
La veu de l’home
És l’amic que sempre està de broma, broma negra sovint: “Hi ha un bar molt arraconat on serveixen estricnina, però és difícil entrar-hi. Sempre està ple de gent”.
---
Veig una llum menuda i trista als seus ulls. Conta: “Avui m’he assabentat de la mort del propietari d’un petit hotel on m’hostatjava quan anava a veure la nòvia. Era un home alt, ferm rialler. Ens va augurar felicitat en comentar les moltes virtuts de la noia. Desgraciadament no va preveure els meus defectes”.
---
Un noi jove ve content i explica: “Aquesta tarda he trobat per quarta o cinquena vegada una noia amb qui fins ara només he intercanviat somriures. Amb forta gosadia li he preguntat gentilment: “De què ens estimem tu i jo?”. Ella ha dit amb un bell somrís: “De vista”.
--
L’home fa: “La necessitat de viure d’una persona no es mesura pel que fa o no fa, sinó pel que pensa o pel que sent”.
---
Veig una llum menuda i trista als seus ulls. Conta: “Avui m’he assabentat de la mort del propietari d’un petit hotel on m’hostatjava quan anava a veure la nòvia. Era un home alt, ferm rialler. Ens va augurar felicitat en comentar les moltes virtuts de la noia. Desgraciadament no va preveure els meus defectes”.
---
Un noi jove ve content i explica: “Aquesta tarda he trobat per quarta o cinquena vegada una noia amb qui fins ara només he intercanviat somriures. Amb forta gosadia li he preguntat gentilment: “De què ens estimem tu i jo?”. Ella ha dit amb un bell somrís: “De vista”.
--
L’home fa: “La necessitat de viure d’una persona no es mesura pel que fa o no fa, sinó pel que pensa o pel que sent”.
dissabte, 16 de maig del 2009
Decepció
Dona d’aspecte jovial, de somriure contagiós, que ha viscut i sembla voler viure encara. Cap signe de malenconia. Però plena de records. Que no amaga i que comenta amb l’amiga que l’escolta sense cobrir un pessic de justificada enveja. Que ha estimat els fills que ja han volat a terres llunyanes. I els nets que també han marxat deixant, això sí, un llarg i justificat moment de tristesa que ha sabut amagar amb el record tranquil que, si de moment no fibla, retorna de cop i volta i posa una espina al cor joiós. Així era la dona d’aspecte jovial i de somriure contagiós.
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
dissabte, 9 de maig del 2009
Complexitat
Darrerament anaven junts. La noia de cabells rossos, la noia bruna i el noi tímid. De manera ràpida el noi tímid es va enamorar bojament de la noia de cabells rossos. Però aquesta, si bé apreciava el noi tímid, no allargava fins a l’enamorament. I evitava donar-li ales, no volia encoratjar-lo per no comprometre’s ella mateixa.
El noi tímid, que era conscient de la situació i esperava arribar a enamorar la noia rossa, va optar per una altra tàctica. Es va apropar de la noia bruna i li prodigava tantes atencions com podia per provocar la gelosia de la noia dels cabells rossos que ho veia sense plaer. En canvi, la noia bruna es va enamorar del noi tímid, que accentuava gestos i accions que la satisfeien i, en augmentar en quantitat i qualitat, posaven una espina al cor de l’altra noia. Que, malgrat tot això, no relliscava obertament cap als braços de l’enamorat, però si apropava perillosament.
Aquesta situació va durar un temps indefinit fins que el noi tímid va obrir braços i cames a la noia bruna que ja somiava en un horitzó de felicitat. Felicitat trobada. I quasi al mateix temps van caure en ple somni. La noia de cabells rossos acostumava a mirar la TV després de dinar i, ràpidament, a quedar-se adormida i, també, a somiar. En el somni veia a la parella d’amics gaudint d’un plaer que li era vedat, li provocava tristesa i llàgrimes. Perquè ella també volia l’home tímid de qui, poc a poc, s’estava enamorant. Però, per orgull nefast frenava els sentiments nous. I en sofria durament. El noi tímid somiava a l’acabament de la nit i l’amor de sempre sorgia com les flors de primavera per la noia de cabells rossos, a qui, per timidesa, no gosava parlar altra vegada d’aquest amor, i peria entre els braços sempre oberts de la noia bruna. Que ara ja no somiava. Ella pensava sentir-se feliç així tant com infeliç el noi tímid. Que la rebutjava al pas del temps, ja fora del somni, i li portava una patidora infelicitat.
És clar, la realitat va ser amarga per als tres amics. La noia de cabells rossos va canviar de ciutat per oblidar. La noia bruna es va allunyar del noi tímid, que va restar sol, trist i amb el sentiment de covardia i també amb el bell record de l’una i la indiferència per l’altra.
El noi tímid, que era conscient de la situació i esperava arribar a enamorar la noia rossa, va optar per una altra tàctica. Es va apropar de la noia bruna i li prodigava tantes atencions com podia per provocar la gelosia de la noia dels cabells rossos que ho veia sense plaer. En canvi, la noia bruna es va enamorar del noi tímid, que accentuava gestos i accions que la satisfeien i, en augmentar en quantitat i qualitat, posaven una espina al cor de l’altra noia. Que, malgrat tot això, no relliscava obertament cap als braços de l’enamorat, però si apropava perillosament.
Aquesta situació va durar un temps indefinit fins que el noi tímid va obrir braços i cames a la noia bruna que ja somiava en un horitzó de felicitat. Felicitat trobada. I quasi al mateix temps van caure en ple somni. La noia de cabells rossos acostumava a mirar la TV després de dinar i, ràpidament, a quedar-se adormida i, també, a somiar. En el somni veia a la parella d’amics gaudint d’un plaer que li era vedat, li provocava tristesa i llàgrimes. Perquè ella també volia l’home tímid de qui, poc a poc, s’estava enamorant. Però, per orgull nefast frenava els sentiments nous. I en sofria durament. El noi tímid somiava a l’acabament de la nit i l’amor de sempre sorgia com les flors de primavera per la noia de cabells rossos, a qui, per timidesa, no gosava parlar altra vegada d’aquest amor, i peria entre els braços sempre oberts de la noia bruna. Que ara ja no somiava. Ella pensava sentir-se feliç així tant com infeliç el noi tímid. Que la rebutjava al pas del temps, ja fora del somni, i li portava una patidora infelicitat.
És clar, la realitat va ser amarga per als tres amics. La noia de cabells rossos va canviar de ciutat per oblidar. La noia bruna es va allunyar del noi tímid, que va restar sol, trist i amb el sentiment de covardia i també amb el bell record de l’una i la indiferència per l’altra.
dissabte, 2 de maig del 2009
Amor nou
Es varen conèixer en una reunió d’amics. La noia era molt més jove que l’home. Però la mútua simpatia i una notable atracció els va portar a donar-se cita per conèixer-se millor. La terrassa d’un gran cafè, escalfada pel sol d’una fi de primavera, els va acollir enmig de la gent que gaudia del benestar d’una tarda tranquil.la. L’home va arribar primer. La noia no es va fer esperar amb caminar airós, vestit llarg de color blau i mirada contenta en veure l’home. Van parlar de pintura i, sobre tot, dels viatges que ell havia fet i que la noia volia fer. Amb una estimable intimitat. Es van acomiadar al límit de la terrassa. La noia va tornar enrere i va donar un bes a l’home que l’esguardava i li va dir: “t’estimo!”.
La noia a casa de l’home que vivia sol. L’amor que havia nascut era, per l’home, un amor nou i acceptat amb el mateix plaer que el d’aquella que li donava. La noia s’havia desvestit a prop de la finestra i va aparèixer la silueta jove, cama llarga, pit menut i ferm, somriure graciós als llavis i esclat als ulls de color de mel. La tendresa es va ajuntar al deliri repetit del desig que era bell com la més bella flor d’un jardí inexistent. La noia nua. La llengua de l’home sobre el pit i el ventre llis. Les mans entre les cames per la carícia. El bel.licós ardent dintre el santuari. El crit del plaer. I, abans del repòs, la fam per beure la sang que brolla dels sexes generosos.
Tot l’estiu va ser l’amor nou per l’home enamorat de la noia que era molt més jove que ell. I aquest amor semblava més ardent, delicat i perfecte a mesura que passaven torbament i sorpreses. Les confidències, després de llarg i esplèndid plaer, van ser una manera de conèixer-se encara més. Tots dos s’envejaven i s’ho deien per acréixer la felicitat que consideraven inextingible.
Una tarda en què l’hivern mostrava el rostre fred, la noia amb els tristos ulls color de mel va dir a l’home: “Ja no t’estimo”. I va marxar en silenci.
L’home, en despertar-se, no va recordar res.
La noia a casa de l’home que vivia sol. L’amor que havia nascut era, per l’home, un amor nou i acceptat amb el mateix plaer que el d’aquella que li donava. La noia s’havia desvestit a prop de la finestra i va aparèixer la silueta jove, cama llarga, pit menut i ferm, somriure graciós als llavis i esclat als ulls de color de mel. La tendresa es va ajuntar al deliri repetit del desig que era bell com la més bella flor d’un jardí inexistent. La noia nua. La llengua de l’home sobre el pit i el ventre llis. Les mans entre les cames per la carícia. El bel.licós ardent dintre el santuari. El crit del plaer. I, abans del repòs, la fam per beure la sang que brolla dels sexes generosos.
Tot l’estiu va ser l’amor nou per l’home enamorat de la noia que era molt més jove que ell. I aquest amor semblava més ardent, delicat i perfecte a mesura que passaven torbament i sorpreses. Les confidències, després de llarg i esplèndid plaer, van ser una manera de conèixer-se encara més. Tots dos s’envejaven i s’ho deien per acréixer la felicitat que consideraven inextingible.
Una tarda en què l’hivern mostrava el rostre fred, la noia amb els tristos ulls color de mel va dir a l’home: “Ja no t’estimo”. I va marxar en silenci.
L’home, en despertar-se, no va recordar res.
dissabte, 25 d’abril del 2009
La impaciència
L’home fanàtic de la lectura passava les vacances d’estiu en un poblet de l’illa. La conversa, el sol, els banys de mar i els llibres eren les seves distraccions. Sobre tot la darrera.
L’home fanàtic de la lectura relliga un recull de relats de F. S. Fitzgerald. Relats sorprenents, apassionats, tendres. Nostàlgia de la vida perduda, dels errors i de les confusions. Nostàlgia de l’oblit i de l'omissió. Relats on l’amor és el breu caminar de la lluna sobre les aigües i la felicitat és tan lleu com el tremolor d’una branca en nit de brisa. Tristor i somnis en el cor de l’home.
L’home fanàtic de la lectura, precisament, havia decidit de restar a casa per acabar els relats. Havia creat l’ambient. La música afegia la nota melangiosa que tan bé reflecteix l’escriptor. Unes pàgines per acabar el món màgic, el món que ens allunya, i ens porta, al nostre món.
L’home volia acabar els relats. Era la seva passió per la lectura, la impaciència immoderada.
Els amics van arribar, omplint la casa de paraules plenes d’afecte i de germanor, de crits i rialles també.
L’home no ho va suportar, l’home anhelava acabar el llibre i no el deixaven.
Sense pensar-s’ho va agafar els amics, un a un, i els va llençar pel balcó del cinquè pis.
Així va tenir temps de llegir el darrer relat entre la caiguda dels amics i l’arribada de la policia
L’home fanàtic de la lectura relliga un recull de relats de F. S. Fitzgerald. Relats sorprenents, apassionats, tendres. Nostàlgia de la vida perduda, dels errors i de les confusions. Nostàlgia de l’oblit i de l'omissió. Relats on l’amor és el breu caminar de la lluna sobre les aigües i la felicitat és tan lleu com el tremolor d’una branca en nit de brisa. Tristor i somnis en el cor de l’home.
L’home fanàtic de la lectura, precisament, havia decidit de restar a casa per acabar els relats. Havia creat l’ambient. La música afegia la nota melangiosa que tan bé reflecteix l’escriptor. Unes pàgines per acabar el món màgic, el món que ens allunya, i ens porta, al nostre món.
L’home volia acabar els relats. Era la seva passió per la lectura, la impaciència immoderada.
Els amics van arribar, omplint la casa de paraules plenes d’afecte i de germanor, de crits i rialles també.
L’home no ho va suportar, l’home anhelava acabar el llibre i no el deixaven.
Sense pensar-s’ho va agafar els amics, un a un, i els va llençar pel balcó del cinquè pis.
Així va tenir temps de llegir el darrer relat entre la caiguda dels amics i l’arribada de la policia
dissabte, 18 d’abril del 2009
La tardor
Reflexions de la dona que ja és lluny de la primavera de la vida, lluny de l’ardorós estiu. Prop de l’hivern, de les nits llargues i fosques, la solitud a l’ànima, la por al cos.
Tothom diu que les fulles seques cauen a la tardor, cauen als peus dels homes i de les dones que passegen pel passeig, que caminen pel carrer, tothom ho diu però jo no ho crec. A mi, la tardor, allò que em plau és l’ànima, és l’ànima que em cau als peus, i no hi puc fer res. Sento com se’n va, com rellisca violentament. Sento el pes enorme de la seva absència, el buit que no sé com omplir. La tardor és bella i estimo els colors suaus i la música tendra i malenconiosa del vent que no gosa travessar la finestra. Però aquesta bellesa és un preludi enganyador mentre el verd pàl·lid. El groguenc, el gris s’esveren i no tornen i jo capbusso a l'indret tan i tan conegut i tan lleig, ja ho sé, les llàgrimes s'eixuguen soles, però l’enyorança queda clavada a l’esperit, la il·lusió es trenca i la paraula emmudeix. És com sempre ara, com cada any a la tardor i després d’una llarga tristesa, de molta vacil·lació, un matí el sol escalfa el cor i les fulles broten als arbres i el vent eixelebrat celebra amb desmesura allò que no tornarà mai més i que jo no comprenc, allò que va fugir per a sempre aquell dia llunyà en que l’ànima em caigué als peus i jo no hi vaig poder fer res.
Tothom diu que les fulles seques cauen a la tardor, cauen als peus dels homes i de les dones que passegen pel passeig, que caminen pel carrer, tothom ho diu però jo no ho crec. A mi, la tardor, allò que em plau és l’ànima, és l’ànima que em cau als peus, i no hi puc fer res. Sento com se’n va, com rellisca violentament. Sento el pes enorme de la seva absència, el buit que no sé com omplir. La tardor és bella i estimo els colors suaus i la música tendra i malenconiosa del vent que no gosa travessar la finestra. Però aquesta bellesa és un preludi enganyador mentre el verd pàl·lid. El groguenc, el gris s’esveren i no tornen i jo capbusso a l'indret tan i tan conegut i tan lleig, ja ho sé, les llàgrimes s'eixuguen soles, però l’enyorança queda clavada a l’esperit, la il·lusió es trenca i la paraula emmudeix. És com sempre ara, com cada any a la tardor i després d’una llarga tristesa, de molta vacil·lació, un matí el sol escalfa el cor i les fulles broten als arbres i el vent eixelebrat celebra amb desmesura allò que no tornarà mai més i que jo no comprenc, allò que va fugir per a sempre aquell dia llunyà en que l’ànima em caigué als peus i jo no hi vaig poder fer res.
dissabte, 11 d’abril del 2009
El casament
Diàleg entre dues noies igualment escèptiques:
--Saps? Em caso!
--Amb qui?
--És igual-
--Tens raó,
--Saps? Em caso!
--Amb qui?
--És igual-
--Tens raó,
dissabte, 4 d’abril del 2009
El vent de la memòria (Digressions literàries)
“Em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc”, va exclamar un filòsof abans de caure en plena follia”
Jo la voldria fer-la meva, aquesta frase. Sense saber el què busco. Llop, trobo un tendre anyell darrere els arbres, a l¡altre costat del rierol que travesso amb un impuls prodigiós- Esquinço la seva pell fràgil i dola i xuclo la seva sang preciosa. Davalla per la meva gorja, que sento més càlida que mai, o omple el meu ventre àvid amb l’ensurt espantós de la innocència perduda en el reialme de la malesa.
De vegades ja sé el que busco. La fugida d’una obsessió. Que mossega el meu cor a plena dent i, amb una forma de seny, maliciosament, corromp la meva existència primera. La fugida no és més que la merda deixada dins un WC blau o rosa, pulcre després d’haver-hi passat la vella i amable serventa. La merda reneix a poc a poc, insistent com l’obsessió.
El bosc és habitat també per intel.ligents, hipòcrites i enganyívoles bèsties salvatges. Son els llops.
Els llops que igual que la meva pròpia imatge, volten afamats entorn de les meves pors i esperances.
Esguarden el minut en què el meu ull, ja cansat, es clourà per veure millor allò que és impossible de veure. A les hores d’enganyosa quietud seré la presa fàcil. Fàcil, com abans o després, també amb la memòria absent, la presa em serà sorpresa i esverada.
Si el temps passa i l’error s’ha comés, és per culpa meva. Culpa meva perquè la condició d’home exigeix més sacrificis, més lucidesa, fugir de la follia inoportuna, més coratge que el confortable refugi darrere l’ombra d’un llop ferotge.
Però el temps ha passat i l’error ha estat comès.
Per això, per escapar-me de mi mateix i evitar el mal, em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc.
Jo la voldria fer-la meva, aquesta frase. Sense saber el què busco. Llop, trobo un tendre anyell darrere els arbres, a l¡altre costat del rierol que travesso amb un impuls prodigiós- Esquinço la seva pell fràgil i dola i xuclo la seva sang preciosa. Davalla per la meva gorja, que sento més càlida que mai, o omple el meu ventre àvid amb l’ensurt espantós de la innocència perduda en el reialme de la malesa.
De vegades ja sé el que busco. La fugida d’una obsessió. Que mossega el meu cor a plena dent i, amb una forma de seny, maliciosament, corromp la meva existència primera. La fugida no és més que la merda deixada dins un WC blau o rosa, pulcre després d’haver-hi passat la vella i amable serventa. La merda reneix a poc a poc, insistent com l’obsessió.
El bosc és habitat també per intel.ligents, hipòcrites i enganyívoles bèsties salvatges. Son els llops.
Els llops que igual que la meva pròpia imatge, volten afamats entorn de les meves pors i esperances.
Esguarden el minut en què el meu ull, ja cansat, es clourà per veure millor allò que és impossible de veure. A les hores d’enganyosa quietud seré la presa fàcil. Fàcil, com abans o després, també amb la memòria absent, la presa em serà sorpresa i esverada.
Si el temps passa i l’error s’ha comés, és per culpa meva. Culpa meva perquè la condició d’home exigeix més sacrificis, més lucidesa, fugir de la follia inoportuna, més coratge que el confortable refugi darrere l’ombra d’un llop ferotge.
Però el temps ha passat i l’error ha estat comès.
Per això, per escapar-me de mi mateix i evitar el mal, em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc.
dissabte, 28 de març del 2009
El vent de la memòria (Digressions literàries)
“Tu ets tu. Parla! Els déus t’obeiran. Res al món no resisteix aquells que gosen amb un pur coratge desinteressat”, diu el poeta André Velter.
Un poeta que va caure --els seus versos—entre les meves mans a la botiga d’un vell llibreter que fumava tranquil·lament entre fileres de llibres de tota mena. Les paraules del poeta m’han interessat com tota imprecació a aquest déu inconegut que mereix una cosa pitjor que això. En fi, tot depèn de cadascú.
Estic d’acord en la primera línia, és a dir, amb les primeres paraules: “Tu ets tu. Parla!” És el teu dret a la paraula, gran reivindicació de l’enorme decepció del maig del 68 francès, del qual jo, personalment, vaig sortir amb l’ànima ferida per la condició humana. Però m’allunyo del tema. Doncs bé, parla! Ja que tu ets tu. I espera la resposta que vindrà de tu mateix.
Passo a l’última part del raonament. Res no resisteix, res no resisteix el que gosen amb un pur coratge desinteressat. Crec que la frase és massa complexa. Diria gairebé que prové d’un filòsof que pretén conèixer els seus semblants i els imagina capaços de “gosar amb un pur coratge desinteressat”. És molt. Exagera donant a l’home i a la dona el sentit de l’ardidesa, quan és ben evident la seva facilitat per caure sense vergonya o insconscientment a la covardia més conformista. Afegeix la puresa de l’ànima o de l’esperit, imagino, i la del cos és insignificant. ¿Qui és pur a la nostra època, dominada per un individualisme egoista i ferotge? ¿Qui té temps de reflexionar amb lucidesa sobre el camí de puresa si està abocat sorollosament, furiosament, a l’autopista de la vida? Que me’l portin a casa i li oferiré llit i aliment i fins i tot el diner per als seus capricis.
S’hauria de parlar encara del coratge desinteressat. Però passo de llarg d’aquesta qüestió, amb els mateixos interrogants que en el paràgraf precedent. ¿On buscar el desinterès? ¿La indiferència davant les possibilitats reals d’obtenir beneficis amb poc esforç?
Temo que sigui una frase inexacta, situada als nostres temps, encara que escrita amb la millor voluntat del món. D’acord. “Tu ets tu. Parla!” El pitjor ve després. “Els déus t’obeiran.” De quins déus parla, nom de déu? De les desenes de déus mortals dels temps antics? Del déu únic de les nostres religions falsament discretes i fabricades amb la por i la sang?
Tot és sense importància. Com ho ha escrit un novel.lista nord-americà: “Nosaltres, filòsofs i lliurepensadors veiem brillar sobre nosaltres una aurora ben nova en conèixer la notícia de la mort de Déu.”
Un poeta que va caure --els seus versos—entre les meves mans a la botiga d’un vell llibreter que fumava tranquil·lament entre fileres de llibres de tota mena. Les paraules del poeta m’han interessat com tota imprecació a aquest déu inconegut que mereix una cosa pitjor que això. En fi, tot depèn de cadascú.
Estic d’acord en la primera línia, és a dir, amb les primeres paraules: “Tu ets tu. Parla!” És el teu dret a la paraula, gran reivindicació de l’enorme decepció del maig del 68 francès, del qual jo, personalment, vaig sortir amb l’ànima ferida per la condició humana. Però m’allunyo del tema. Doncs bé, parla! Ja que tu ets tu. I espera la resposta que vindrà de tu mateix.
Passo a l’última part del raonament. Res no resisteix, res no resisteix el que gosen amb un pur coratge desinteressat. Crec que la frase és massa complexa. Diria gairebé que prové d’un filòsof que pretén conèixer els seus semblants i els imagina capaços de “gosar amb un pur coratge desinteressat”. És molt. Exagera donant a l’home i a la dona el sentit de l’ardidesa, quan és ben evident la seva facilitat per caure sense vergonya o insconscientment a la covardia més conformista. Afegeix la puresa de l’ànima o de l’esperit, imagino, i la del cos és insignificant. ¿Qui és pur a la nostra època, dominada per un individualisme egoista i ferotge? ¿Qui té temps de reflexionar amb lucidesa sobre el camí de puresa si està abocat sorollosament, furiosament, a l’autopista de la vida? Que me’l portin a casa i li oferiré llit i aliment i fins i tot el diner per als seus capricis.
S’hauria de parlar encara del coratge desinteressat. Però passo de llarg d’aquesta qüestió, amb els mateixos interrogants que en el paràgraf precedent. ¿On buscar el desinterès? ¿La indiferència davant les possibilitats reals d’obtenir beneficis amb poc esforç?
Temo que sigui una frase inexacta, situada als nostres temps, encara que escrita amb la millor voluntat del món. D’acord. “Tu ets tu. Parla!” El pitjor ve després. “Els déus t’obeiran.” De quins déus parla, nom de déu? De les desenes de déus mortals dels temps antics? Del déu únic de les nostres religions falsament discretes i fabricades amb la por i la sang?
Tot és sense importància. Com ho ha escrit un novel.lista nord-americà: “Nosaltres, filòsofs i lliurepensadors veiem brillar sobre nosaltres una aurora ben nova en conèixer la notícia de la mort de Déu.”
dissabte, 21 de març del 2009
El vent de la memòria (Digressions literàries)
Igmar Bergmann en un dels seus films: “Només aquell que es pren la vida es posseeix totalment”
Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.
Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?
Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.
Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”
Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.
Una pregunta que voldria fer prèviament per contestar-la tot seguit: la vida ens pertany?” Resposta personal: la vida em pertany de manera incontestable i em plauria que fos així per a tothom. Crec que les coses serien més fàcils.
Amo i senyor de la meva vida! ¿Per què refusar aquest privilegi que és alhora un dret de presència o d’absència en una humanitat insensible, per no dir ferotge? ¿Per què obstinar-se a mantenir uns límits que ens són imposats no solament pels propis sentiments sinó també per regles que vénen de tots els horitzons? ¿I a la ppor inexplicable de la mort, molt menys cruel que el patiment que amb tanta facilitat és el company irreparable de la vida?
Posseir-se totalment! Dominar alguna cosa, la vida evidentment, de manera exclusiva , en tot moment. Regnar sobre la voluntat i refusar la coacció. Disposar del nostre cos, servir-se’n segons desig o necessitat. No estar obligat a rendir comptes a ningú, rebutjar tot allò que ens volen fer creure que pertany als c “ost0ums o a la moral. Aquestes últimes, abstraccions d’una forma perniciosa d’autoritat que només existeix per la nostra dimissió quotidiana i ens impedeix, amb tota mena de promeses enganyoses que tan sols serveixen per comprometre’ns a falses idees, sentir-nos vertaders éssers humans i no manats inconscients.
Posseir-se totalment és també sentir-se lliure. Lluny dels prejudicis, refusant tant com es pugui de ser influenciats –i aquí insisteixo perquè és la clau que sosté el nostre món, és a dir el meu i el seu món—per cap dogma establert. O, com afirmava Sartre: “ser lliure de voler allò que es pot”
Jo afegiria que ser lliure és tenir la plena possessió d’un mateix. I hi ha l’acte suprem per provar-ho, si és necessari provar alguna cosa, la qual cosa seria ja un límit a la plenitud de la consciència i és precisament el dret que es reprova de tots costats on hi ha els benpensants. Aquells que tenen per religió la gran por. Acte suprem de donar-se la mort amb tota llibertat, rebutjant l’opinió general que, en aquestes ments benpensants, només hi ha la idea descrita per un escriptor catòlic francès, Vigier, si no em falla la memòria—que el suïcidi és un crim religiós i social. Paraules que em fan riure i que estan destinades només als esclaus de la religió i de la societat que, d’altra part, es foten de tot excepte d’ells mateixos.
dissabte, 14 de març del 2009
Tres aforismes
Home sentimental i desenganyat m’explica: “Mentre jo pensava en tu, tu pensaves en mi. Què lluny!”.
___
Humanitari i sensible, l’amic proclama: “Una humanitat que per indiferència o covardia, en època no llunyana, va permetre l’Holocaust nazi, no pot fer res més que engendrar injustícies extremes i anihilacions hipòcrites de pobles miserables”.
___
Malalt des de fa temps observa: “Un metge amable, afectuós i humà, és l’excepció insòlita a la raça de petits monstres que es prenen per Déus”.
___
Humanitari i sensible, l’amic proclama: “Una humanitat que per indiferència o covardia, en època no llunyana, va permetre l’Holocaust nazi, no pot fer res més que engendrar injustícies extremes i anihilacions hipòcrites de pobles miserables”.
___
Malalt des de fa temps observa: “Un metge amable, afectuós i humà, és l’excepció insòlita a la raça de petits monstres que es prenen per Déus”.
dissabte, 7 de març del 2009
Tres aforismes
]
L’amic que qualifico de filòsof explica: “Ha de ser nècia la nostra civilització per imaginar possible, després de la mort, una vida eterna que no presenta cap alternativa a un avorriment sense límits”.
___
“Si no hagués decidit ser incinerat a la meva mort voldria ser enterrat en un nínxol. Hi faria posar el nom i una fotografia de quan era infant. En realitat aquest és el que més hi ha perdut en la llarga operació vida-mort”.
___
L’home cínic comenta: “Sento la mateixa indiferència pel destí que m’espera com pels fets o malfets del meu passat”.
L’amic que qualifico de filòsof explica: “Ha de ser nècia la nostra civilització per imaginar possible, després de la mort, una vida eterna que no presenta cap alternativa a un avorriment sense límits”.
___
“Si no hagués decidit ser incinerat a la meva mort voldria ser enterrat en un nínxol. Hi faria posar el nom i una fotografia de quan era infant. En realitat aquest és el que més hi ha perdut en la llarga operació vida-mort”.
___
L’home cínic comenta: “Sento la mateixa indiferència pel destí que m’espera com pels fets o malfets del meu passat”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)