“ L’home diu: “De vegades, deixondir d’un somni és caure en el malson de la vida”.
<<<>>>
“Esclata d’indignació: “Totes les dones són iguals”, diuen els imbècils que no coneixen les dones”.
<<<>>>
“Commogut m’explica: “Ahir al vespre la policia i els bombers van venir al barri. Hi havia un home al terrat que cridava”. “Què deia?”, pregunto. Ell continua: “El van agafar i el van ingressar en una clínica mental”. “Però què deia?”, insisteixo. “Vull ser feliç!”, clamava”.
<<<>>>
“Són paraules de protesta: “Dones de vida fàcil!”, encara algun neci diu. Quin error! Dona de vida fàcil és la burgesa que no fa res o la mare de família adinerada que fa allò que li està encomanat”.
<<<>>>
“L’amic crític fa: “Els polítics cobren per parlar. Ben sovint valdria més que els paguessin per callar”.
<<<>>>
“Després d’afirmar que “l’home inconformista és un etern pelegrí”, afegeix que “en les societats, sovint hipòcrites, l’única manera de viure tranquil és respectant les convencions”.
<<<>>>
Un vespre, enmig dels arbres del passeig, l’home diu: “La meva vida ha estat una successió de somnis exaltats. Ja és hora de despertar”.
<<<>>>
L’home explica: “En un moment indeterminat de la vida, el temps porta les xacres. El temps passa, però les xacres resten”.
<<<>>>
Encara jove, m’explica: “He conegut una noia i li he dit: “No comptis amb mi per dir-te mentides”. I ha fugit sense cap adéu d’agraïment”.
<<<>>>
Poeta malenconiós conta: “Assegut a la meva taula de treball tenia els ulls cansats, tapats amb les mans, en uns minuts de repòs. En obrir-los he vist la meva gata sobre la taula, quieta, fent-me companyia. Algun sentiment ha de tenir per mi, gairebé sempre llunyana i arrogant”.
<<<>>>
Un altre dia, m’explica: “Sol a casa, una sonata de Beethoven, el gat sobre les cames, llegeixo unes poesies subtils, encisadores, angoixants, d’una noia molt jove. Què més es pot demanar a la vida?”
<<<>>>
L’amic ha observat que “hi ha persones que, mentre trobin amb qui xerrar, xerren sobre qualsevol cosa”
<<<>>>
Una mica cínic i molt seductor, fa: “L’home fidel a l’esposa, potser traeix totes les altres”.
<<<>>>
L’optimista i el pessimista. El primer pregunta: “Com estàs?”. El segon, amb veu rabiüda, li contesta: “Tan bé com pot estar un home que ha nascut”.
<<<>>>
Bon observador, em diu: “Abans s’acostumava a donar als pobres –i no era el millor la caritat--. Ara, generalment, els regals són per als rics”.
<<<>>>
Aquell mateix poeta ja citat em fa una reflexió: “Que el pom de roses es marceixi aviat per no perllongar la seva agonia”.
<<<>>>
Un amic em diu: “L’home, animal contradictori, vol i no vol. Que passin els dies i que no corri el temps”.
<<<>>>
Ja m’havia dit que estava convidat a sopar. M’ho recorda i afegeix: “M’han anunciat que també i haurà un vell amic meu. M’ho diuen com si fos una bona sorpresa. Quin error! Aquest vell amic, que he estimat molt, em portarà el magnífic i detestable record d’un temps d’esplendor que no tornarà mai més”.
divendres, 18 d’agost del 2006
dissabte, 12 d’agost del 2006
Era conscient de caminar al costat de la vida que volia viure
“Era conscient de caminar al costat de la vida que desitjava viure”
Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.
Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.
Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.
He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.
Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.
Aquest pensament no és nou, ja que està formulat en passat. Per ser més rigorós caldria posar-lo en temps present. Això m’estalviaria escrutar els minuts, les hores o els anys que han precedit el moment –s’ha de ser concret en aquest cas—en què he conegut la meva realitat i l’he jutjada. Aquí se situa el coneixement del veritable problema. El coneixement del meu jo i de les seves conseqüències.
Aquestes conseqüències són, en aquest cas precís, caminar al costat, al marge, d’una cosa tan essencial com és la vida, més encara, la sort d’aquesta vida. Però la sort és el fi i jo encara no hi sóc. És necessari, doncs, anar enrere per afirmar que caminar al costat, així de senzill, és tan lamentable com restar immòbil i deixar que aquesta cosa continuï el seu camí.
Durant molts anys he vist la meva vida com un rierol que lluny de perdre’s al mar era una font que es deturava davant meu: de sentiments, de joies i decepcions, de coneixements i allunyaments, de somnis i realitats, d’amors i del seu trist company, el desamor. He plorat absències i m’he complagut amb trobades inesperades o sorprenents. He sentit l’orgull de llegir, de parar l’oïda a la bella música, de veure paisatges harmoniosos en què s’ajuntaven la grandesa i la modesta submissió a la natura. He guardat records com es protegeixen les velles fotografies en els àlbums o en un calaix que s’obre alguna vegada per mostrar-les als amics estimats.
He respectat l’amistat i no he temut mai la mala voluntat de ningú que hagi trucat a la meva porta. He creat una família que era el meu orgull i he pensat haver merescut la seva comprensió i generositat. No he faltat als deures amb la pàtria –cosa que ara em dol--. Què hi manca encara? Seria necessari sondejar millor el meu passat per posar en relleu tot, o gairebé tot, allò que ha donat a la meva existència de ser igual a aquells que han estat un exemple del que s’havia de fer o de dir. He realitzat esforços, inspirat en aquests models, per no caure en el cinisme o simplement en la malvolença vers aquests o aquells que eren o passaven vora meu. Per resumir. Un ésser que volia ser exemplar, satisfet de si mateix i del món que el rodejava. Però.
Però jo pensava caminar amb els ulls oberts i era cec. Per mal, o per bé, he descobert un dia que, amb aquesta creença, m’equivocava. No hi ha dubte que caminava al costat de la vida que ara, despert, desitjava viure.
dissabte, 5 d’agost del 2006
La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l'ànima"
“La imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l’ànima”, diu el filòsof.
Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.
Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.
La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.
Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.
Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.
Jo afirmo: s’ha de creure en la bellesa de les porcellanes, en la seva finor, al punt gairebé irreal de delicadesa. S’hi ha de creure perquè tot això és en l’home, a la seva mirada, al seu abast, sabent que el bell objecte pot viure eternament o pot trencar-se per inadvertència o distracció.
Això és també la imaginació. No la imaginació grollera, empastifada per instints baixos i perduda en actes execrables i odiosos. Jo parlo, com per a la porcellana, de la dolcesa, de l’elegància, fins i tot de la seva complexitat que vola tan lluny que rarament és seguida per l’home. Per aquell o aquella per a qui l’amor no és un dubte i que tracta de seguir-la fins a l’infinit, sense aconseguir-ho. La imaginació ja està instal.lada en aquell lloc inaccessible que l’altre no assolirà mai. I és una llàstima perquè la imaginació hauria de poder compartir-se en aquest món de creació, gairebé de follia.
La imaginació tan propera a la follia, tan a prop del desordre de l’esperit, però no més enllà. Mai no frega la alienació, la niciesa, la bestialitat. La imaginació o la facultat de crear imatges que mai no s’han advertit. I agraeixo sobretot en aquesta insuficient definició haver-hi col.locat la paraula crear. Crec que és l’essència de la qüestió. Crear per l’ànima i per a ella coses que no existeixen, éssers que només troben la vida gràcies a aquest poder màgic, crear un món nou, evocar imatges inexistents, ajuntar-les i viure-hi l’instant d’un sospir o l’eternitat d’un prodigi.
Aquells que cridaven no fa pas gaire temps “la imaginació al poder!” sabien que aquest lament de còlera, d’alarma i d’anihilació, hauria pogut canviar el nostre món podrit pel poder del diner, de l’opressió, de l’esclavatge encobert, i fer-ne un altre on solament hauria de regnar l’harmonia, la comprensió i l’amor. La imaginació hauria fet descendir l’amor o l’hauria elevat per fer-ne el seu igual. L’amor, una altra porcellana de l’ànima, ja no seria menyspreat pels compromisos, les conveniències, les convencions. ¿Què més és pot desitjar amb la imaginació, que canviaria el món, i amb l’amor, que traginaria la felicitat que és més necessària cada dia que passa i del qual no es pot exigir més perquè mor als braços de l’ensopiment i del malentès? La pregunta és lògica però la resposta no és al nostre abast, no pas per falta de talent o de capacitats, sinó perquè la imaginació n’és absent si no morta.
Estic content d’haver llegit aquesta frase. M’agraden aquesta i tantes altres, perquè algú amb més imaginació m’ensenya un camí inèdit que guia els meus passos vers les porcellanes de l’ànima, la més esplendent de les quals és precisament la imaginació.
dissabte, 29 de juliol del 2006
Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya
“Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”
Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.
Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.
Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.
El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.
La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.
Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.
Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.
Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.
El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.
La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.
dissabte, 22 de juliol del 2006
Víctimes?
Es van trobar en nit fosca i plena de llums de tots colors, per atzar, en una ciutat colossal i desconeguda. Un cafè amb música de jazz i alcohol ardent, va acollir la seva angoixa, el seu abandó, el seu cansament.
Van parlar en veu baixa, sense pressa, fumant un cigarret i buidant del cor el fum que ofegava i feria les il·lusions i els afanys. De la seva vida van contar els somnis trencats, les promeses insatisfetes, la trista concreció.
La serenor va guanyar, sense adonar-se’n, l’esperit de les dues dones fins ara indecises i pertorbades. En agafar-se de la mà i en somriure al mateix temps i en cercar-ne els ulls per anar enllà de les seves mirades. Germanes d’infortuni, perquè així havia estat escrit, van esdevenir amoroses i solidàries. Van decidir, aquella mateixa nit freda, creure en els auguris escrits en els llavis que, havent deixat de parlar, s’havien ajuntat amb la infinita tendresa que mai no havien trobat en els seus companys d’existència.
Van decidir també abandonar, juntes, el món que les envoltava encara per inventar el desfici i el fervor, l’enardiment i la placidesa, lluny de la desemparança, la confusió i l’espant dels anys perduts.
Van decidir anar cap al sud i el sol que crema la pell i enardeix l’ànim. Van decidir allunyar-se del dubte etern i de la incessant gelosia. Van decidir guanyar juntes la breu i immensa felicitat de la nostra terra, tan contradictòria.
Ho van decidir amb el somriure, amb el cor, la mirada i les mans ben acordades.
Elles eren Ofèlia i Desdèmona.
Van parlar en veu baixa, sense pressa, fumant un cigarret i buidant del cor el fum que ofegava i feria les il·lusions i els afanys. De la seva vida van contar els somnis trencats, les promeses insatisfetes, la trista concreció.
La serenor va guanyar, sense adonar-se’n, l’esperit de les dues dones fins ara indecises i pertorbades. En agafar-se de la mà i en somriure al mateix temps i en cercar-ne els ulls per anar enllà de les seves mirades. Germanes d’infortuni, perquè així havia estat escrit, van esdevenir amoroses i solidàries. Van decidir, aquella mateixa nit freda, creure en els auguris escrits en els llavis que, havent deixat de parlar, s’havien ajuntat amb la infinita tendresa que mai no havien trobat en els seus companys d’existència.
Van decidir també abandonar, juntes, el món que les envoltava encara per inventar el desfici i el fervor, l’enardiment i la placidesa, lluny de la desemparança, la confusió i l’espant dels anys perduts.
Van decidir anar cap al sud i el sol que crema la pell i enardeix l’ànim. Van decidir allunyar-se del dubte etern i de la incessant gelosia. Van decidir guanyar juntes la breu i immensa felicitat de la nostra terra, tan contradictòria.
Ho van decidir amb el somriure, amb el cor, la mirada i les mans ben acordades.
Elles eren Ofèlia i Desdèmona.
dissabte, 15 de juliol del 2006
Amor... bah!
Estaven exaltadament enamorats. Com tants d’altres. Però ells eren Romeo i Julieta.
Els pares, tota la família, moguts per l’odi i el deliri de venjança, s’oposaven a les seves relacions. Ells, però, no escoltaven més raons que les del cor i la passió. El cor només bategava per l’amor, la passió els portava vers confins prodigiosos i vehements.
Els pares, la família, no comprenien aquestes raons.
Aleshores, Romeo i Julieta van fugir de la llar, del poble, del país. Van contraure matrimoni, van fruir d’una llarga lluna de mel, que els va semblar curta, i van caure al pou grisenc i mediocre en el qual els humans, més o menys, estem ficats.
Un dia, plens de fatiga i desencís, enmig d’un silenci esfereïdor, es van separar, van tornar al país, al poble, a la llar.
-Teníeu raó, pares. Romeo és banal i presumit
-Lamento no haver-vos escoltat. Julieta és vanitosa i estúpida.
Els pares, tota la família, moguts per l’odi i el deliri de venjança, s’oposaven a les seves relacions. Ells, però, no escoltaven més raons que les del cor i la passió. El cor només bategava per l’amor, la passió els portava vers confins prodigiosos i vehements.
Els pares, la família, no comprenien aquestes raons.
Aleshores, Romeo i Julieta van fugir de la llar, del poble, del país. Van contraure matrimoni, van fruir d’una llarga lluna de mel, que els va semblar curta, i van caure al pou grisenc i mediocre en el qual els humans, més o menys, estem ficats.
Un dia, plens de fatiga i desencís, enmig d’un silenci esfereïdor, es van separar, van tornar al país, al poble, a la llar.
-Teníeu raó, pares. Romeo és banal i presumit
-Lamento no haver-vos escoltat. Julieta és vanitosa i estúpida.
dissabte, 8 de juliol del 2006
El buit
Era una família molt ordenada que, des de segles, vivia amb el lema: cada cosa al seu lloc.
I, de sobte, la família es va trobar amb un buit. Els membres de la família van tractar d’omplir-lo, però el buit seguia buit essent, per essència, l’espai sense matèria.
Van tractar d’omplir-lo amb: sorra i ciment, draps vells i objectes diversos de la golfa, terra del jardí, fulles seques, pneumàtics gastats del garatge, però no hi havia res a fer. El buit continuava buit.
Certament, algú de la família ja s’hi acostumava, oh, solament un mica! Tot i així, feia la ganyota en contornar el buit. No cal dir l’enrenou quan un d’ells queia a dins i havien de fer esforços per a treure’l d’allí.
Els arquitectes també van fracassar, si bé un de molt audaciós va insinuar que un buit pot ser un motiu de decoració. La família no va acceptar la suggestió.
El xofer, que tenia idees estranyes i ningú no se l’escoltava, va exclamar:
--Un buit, bah, poseu-hi un altre buit a dins i potser s’omplirà.
Com que ningú no es bellugava, el xofer ho va fer. Va començar per agafar buits d’aquí i d’allà i al cap de poc el buit va estar ple, completament ple de buits.
La família va tornar al seu ordre i va acomiadar el xofer que tenia idees estranyes. Què és això d’omplir un buit amb d’altres buits!
I, de sobte, la família es va trobar amb un buit. Els membres de la família van tractar d’omplir-lo, però el buit seguia buit essent, per essència, l’espai sense matèria.
Van tractar d’omplir-lo amb: sorra i ciment, draps vells i objectes diversos de la golfa, terra del jardí, fulles seques, pneumàtics gastats del garatge, però no hi havia res a fer. El buit continuava buit.
Certament, algú de la família ja s’hi acostumava, oh, solament un mica! Tot i així, feia la ganyota en contornar el buit. No cal dir l’enrenou quan un d’ells queia a dins i havien de fer esforços per a treure’l d’allí.
Els arquitectes també van fracassar, si bé un de molt audaciós va insinuar que un buit pot ser un motiu de decoració. La família no va acceptar la suggestió.
El xofer, que tenia idees estranyes i ningú no se l’escoltava, va exclamar:
--Un buit, bah, poseu-hi un altre buit a dins i potser s’omplirà.
Com que ningú no es bellugava, el xofer ho va fer. Va començar per agafar buits d’aquí i d’allà i al cap de poc el buit va estar ple, completament ple de buits.
La família va tornar al seu ordre i va acomiadar el xofer que tenia idees estranyes. Què és això d’omplir un buit amb d’altres buits!
dissabte, 24 de juny del 2006
Precocitat
L’home estava mig estirat sobre la sorra de la platja. No contemplava res en particular, absort entre la quietud del mar i l’escalfor del sol.
Una adolescent es va apropar. Tenia deu o dotze anys. El banyador ajustat subratllava la presència d’un pit jove i decidit.
L’home va aixecar la mirada i li va somriure.
L’adolescent somrigué també abans de posar els ulls insistents i llaminers en el sexe de l’home prudentment amagat darrera l’eslip.
Una adolescent es va apropar. Tenia deu o dotze anys. El banyador ajustat subratllava la presència d’un pit jove i decidit.
L’home va aixecar la mirada i li va somriure.
L’adolescent somrigué també abans de posar els ulls insistents i llaminers en el sexe de l’home prudentment amagat darrera l’eslip.
dissabte, 17 de juny del 2006
El retorn
La dona d’ulls verds va tornar al poble després de molts anys i de quedar viuda d’un exquisit poeta. Una vida plena d’emocions, de paraules delicades, on l’esperit va conduir el cos vers els cims de la imaginació i la memòria dels fets plaents.
La dona d’ulls verds va tornar al poble. Allí va retrobar l’amant dels temps d’abans de la història, en els quals la promesa tenia ales lleugeres, el bes una recordança fugitiva i l’estiu era llarg.
La dona va retrobar l’home del cabell negre que havia estat, com ella, un bell adolescent de mirada clara i d’horitzons sense brutícia.
La dona d’ulls verds li va parlar de records amb veu plena de tendresa, l’home de cabells negres li va respondre diners amb l’ambició als llavis. La conversa va ser curta, la paraula buida i l’adéu molt breu.
La dona d’ulls verds va tornar al poble. Allí va retrobar l’amant dels temps d’abans de la història, en els quals la promesa tenia ales lleugeres, el bes una recordança fugitiva i l’estiu era llarg.
La dona va retrobar l’home del cabell negre que havia estat, com ella, un bell adolescent de mirada clara i d’horitzons sense brutícia.
La dona d’ulls verds li va parlar de records amb veu plena de tendresa, l’home de cabells negres li va respondre diners amb l’ambició als llavis. La conversa va ser curta, la paraula buida i l’adéu molt breu.
dijous, 8 de juny del 2006
Gelosia... per què?
Després d’haver executat Desdèmona, l’irritable Otel.lo va tenir uns mesos de penediment i uns anys de repòs. Però se sentia molt sol i abandonat en el gran palau entre les aigües encara netes dels canals de la ciutat.
Una dama de passatge, d’aspecte pacient i alhora altiu, baronívol i bel.licós, va seduir Otel.lo. Ella, sense massa cerimònia, va acceptar la seva proposta de compartir vida i lluites contra els enemics que havia engendrat la seva altivesa.
Va ser la companya d’Otel.lo durant anys de guerres violentes i en la pau d’una llar refeta després del drama. No li va donar fills ni gelosia perquè les qüestions de sexe no havien interessat mai a la rígida dama. Els fills li mancaven una mica. En la gelosia no hi va pensar ni un instant i va ser la més esplèndida victòria.
Ella, un dia, després d’oir veus, va decidir abandonar Otel.lo. Abandonar-lo, cert, per lliurar altres combats contra els enemics del seu rei que tant formiguejaven al seu país. El va abandonar amb ferma amabilitat i Otel.lo, que preferia el llit tou i la taula plena, no hi va trobar ultratge.
Galantment la va acompanyar fins a la porta del palau on l’esperaven els guerrers. Li va besar el front i li va dir:
-Que Déu vos guardi, Joana d’Arc
Una dama de passatge, d’aspecte pacient i alhora altiu, baronívol i bel.licós, va seduir Otel.lo. Ella, sense massa cerimònia, va acceptar la seva proposta de compartir vida i lluites contra els enemics que havia engendrat la seva altivesa.
Va ser la companya d’Otel.lo durant anys de guerres violentes i en la pau d’una llar refeta després del drama. No li va donar fills ni gelosia perquè les qüestions de sexe no havien interessat mai a la rígida dama. Els fills li mancaven una mica. En la gelosia no hi va pensar ni un instant i va ser la més esplèndida victòria.
Ella, un dia, després d’oir veus, va decidir abandonar Otel.lo. Abandonar-lo, cert, per lliurar altres combats contra els enemics del seu rei que tant formiguejaven al seu país. El va abandonar amb ferma amabilitat i Otel.lo, que preferia el llit tou i la taula plena, no hi va trobar ultratge.
Galantment la va acompanyar fins a la porta del palau on l’esperaven els guerrers. Li va besar el front i li va dir:
-Que Déu vos guardi, Joana d’Arc
dissabte, 3 de juny del 2006
El somriure
L’home s’havia llevat de bona hora amb un sol radiant en ple hivern. S’havia llevat amb el somriure als llavis, el qual l’acompanyà en els petits afers quotidians i en el també quotidià i breu itinerari: sortir de casa i anar al banc on treballava.
Somrigué a la portera que no li tornà ni el bon dia, somrigué al botiguer del costat que discutia amb un veí i no el veié. Somrigué a l’amo del cafè on demanà un tallat i no li donà ni les gràcies per la propina. Somrigué a una senyora en deixar-li el pas en una vorera estreta i a un home que l’obsequià amb un cop de colze que hauria pogut evitar. Somrigué a una jove mare ajudant-la a carregar la bossa i ni se’l mirà, somrigué a una dona de cara simpàtica, a les portes del banc, que l’ignorà superbament.
A l’home que s’apropava amb mirada amable, l’home que no parava de somriure li cridà als nassos:
--Merda!
Somrigué a la portera que no li tornà ni el bon dia, somrigué al botiguer del costat que discutia amb un veí i no el veié. Somrigué a l’amo del cafè on demanà un tallat i no li donà ni les gràcies per la propina. Somrigué a una senyora en deixar-li el pas en una vorera estreta i a un home que l’obsequià amb un cop de colze que hauria pogut evitar. Somrigué a una jove mare ajudant-la a carregar la bossa i ni se’l mirà, somrigué a una dona de cara simpàtica, a les portes del banc, que l’ignorà superbament.
A l’home que s’apropava amb mirada amable, l’home que no parava de somriure li cridà als nassos:
--Merda!
dissabte, 27 de maig del 2006
La veu de l’home
Pensant en els coneguts, l’home afirma: “Moltes persones caduquegen des de la joventut”.
<<<>>>
L’home recorda haver dit, fa anys, a la noia estimada: “No hi ha hagut mai ningú tan a prop de la meva ànima com tu”.
<<<>>>
Sobre la necessitat de les llàgrimes, l’home explica: “Quan un és jove plora generalment pel present. Quan és vell, plora pel passat. El futur continua sent la gran incògnita fins a la mort. Però sovint ja no queden llàgrimes”.
<<<>>>
Dos amics diuen gairebé alhora, mentre parlen del tema: “El sexe pot arribar a ser un mal conseller, però redéu!”.
<<<>>>
Un home em va descriure un curiós epitafi en el cementiri d’un poblet: “A la memòria dels metges que m’han enterrat”.
<<<>>>
L’home ens diu a casa meva: “Aquell infeliç ara se sentirà molt sol”. Jo, que el conec, sé que l’infeliç pensa: “Per fi seré feliç”.
<<<>>>
Davant meu, un amic, amb sinceritat desarmant, diu: “Us demano perdó pel meu atreviment d’haver nascut”.
<<<>>>
El mateix dia, un altre amic ve i diu lúcidament: “El cor dels homes és com les ungles dels peus: amb el temps s’endureix”.
<<<>>>
L’home m’explica: “¿Què s’ha de pensar d’una societat que té molta més afició (necessitat) pel futbol que pels llibres? Tal vegada els sociòlegs ja ho han estudiat però deixen fer. Dels polítics no cal ni parlar-ne...”.
<<<>>>
Un altre comenta que “molta gent passa pel món sense mirar el que hi ha al seu entorn: l’home només es contempla ell mateix i no veu res”.
<<<>>>
Un amic idealista resumeix tota una filosofia política en una frase: “És trist el destí de les revolucions”
<<<>>>
Un pessimista diu: “Volia portar un pom de flors a la tomba dels meus avantpassats. He reflexionat i l’he deixat davant la porta de casa meva”.
<<<>>>
L’home miserable (i n’hi ha, cregui’m) es fa eco d’un proverbi. Aquell que diu: “Déu ajusta però no ofega”. I exclama: “Carall, una mica més!”.
<<<>>>
Parlant de política, l’home diu: “La majoria dels polítics són posicionals: tant els fa estar drets com ajaguts, inclinats o trepitjats, asseguts com agenollats”.
<<<>>>
L’amic assenyala que alguns creuen que el matrimoni és sagrat. “És possible –diu-- per això de vegades és agradable cometre un sacrilegi”.
<<<>>>
L’amic m’explica: “La dona de fer feines que treballa a la casa solitària, i jo en un racó amb llibreta i bolígraf a la mà. Deu pensar en un boig o en un malalt que capta el no-res. Potser té raó!”.
<<<>>>
Torna de vacances i porta un record deplorable: “Ni el vent de llevant que xiula per la finestra ni els núvols blancs de l’horitzó tenien en aquell moment la importància ni la presència d’un gat perdut que agonitzava davant la mirada indiferent dels homes entaulats amb un bon sopar”.
<<<>>>
L’home pregunta a la noia per què és tan poc afectuosa, per què no somriu. Ella contesta: “He donat tot l’afecte i he perdut el somrís. Endevina com?”.
<<<>>>
L’home explica: “No deixis que t’ofeguin les il·lusions. Poques vegades es ressuscita!”.
<<<>>>
Ve i fa: “És tan clar com l’aigua”, s’acostuma a dir, però l’aigua és cada vegada més bruta”.
<<<>>>
Està preocupat. Això es veu. Aleshores comenta: “Les dones dels països rics i terriblement satisfetes de la vida haurien d’avortar incessantment, com les dones dels països pobres perden els fills a causa de la fam, la misèria i la malaltia. Haurien d’avortar, en efecte. Potser l’etern indiferent es despertaria”.
<<<>>>
L’home recorda haver dit, fa anys, a la noia estimada: “No hi ha hagut mai ningú tan a prop de la meva ànima com tu”.
<<<>>>
Sobre la necessitat de les llàgrimes, l’home explica: “Quan un és jove plora generalment pel present. Quan és vell, plora pel passat. El futur continua sent la gran incògnita fins a la mort. Però sovint ja no queden llàgrimes”.
<<<>>>
Dos amics diuen gairebé alhora, mentre parlen del tema: “El sexe pot arribar a ser un mal conseller, però redéu!”.
<<<>>>
Un home em va descriure un curiós epitafi en el cementiri d’un poblet: “A la memòria dels metges que m’han enterrat”.
<<<>>>
L’home ens diu a casa meva: “Aquell infeliç ara se sentirà molt sol”. Jo, que el conec, sé que l’infeliç pensa: “Per fi seré feliç”.
<<<>>>
Davant meu, un amic, amb sinceritat desarmant, diu: “Us demano perdó pel meu atreviment d’haver nascut”.
<<<>>>
El mateix dia, un altre amic ve i diu lúcidament: “El cor dels homes és com les ungles dels peus: amb el temps s’endureix”.
<<<>>>
L’home m’explica: “¿Què s’ha de pensar d’una societat que té molta més afició (necessitat) pel futbol que pels llibres? Tal vegada els sociòlegs ja ho han estudiat però deixen fer. Dels polítics no cal ni parlar-ne...”.
<<<>>>
Un altre comenta que “molta gent passa pel món sense mirar el que hi ha al seu entorn: l’home només es contempla ell mateix i no veu res”.
<<<>>>
Un amic idealista resumeix tota una filosofia política en una frase: “És trist el destí de les revolucions”
<<<>>>
Un pessimista diu: “Volia portar un pom de flors a la tomba dels meus avantpassats. He reflexionat i l’he deixat davant la porta de casa meva”.
<<<>>>
L’home miserable (i n’hi ha, cregui’m) es fa eco d’un proverbi. Aquell que diu: “Déu ajusta però no ofega”. I exclama: “Carall, una mica més!”.
<<<>>>
Parlant de política, l’home diu: “La majoria dels polítics són posicionals: tant els fa estar drets com ajaguts, inclinats o trepitjats, asseguts com agenollats”.
<<<>>>
L’amic assenyala que alguns creuen que el matrimoni és sagrat. “És possible –diu-- per això de vegades és agradable cometre un sacrilegi”.
<<<>>>
L’amic m’explica: “La dona de fer feines que treballa a la casa solitària, i jo en un racó amb llibreta i bolígraf a la mà. Deu pensar en un boig o en un malalt que capta el no-res. Potser té raó!”.
<<<>>>
Torna de vacances i porta un record deplorable: “Ni el vent de llevant que xiula per la finestra ni els núvols blancs de l’horitzó tenien en aquell moment la importància ni la presència d’un gat perdut que agonitzava davant la mirada indiferent dels homes entaulats amb un bon sopar”.
<<<>>>
L’home pregunta a la noia per què és tan poc afectuosa, per què no somriu. Ella contesta: “He donat tot l’afecte i he perdut el somrís. Endevina com?”.
<<<>>>
L’home explica: “No deixis que t’ofeguin les il·lusions. Poques vegades es ressuscita!”.
<<<>>>
Ve i fa: “És tan clar com l’aigua”, s’acostuma a dir, però l’aigua és cada vegada més bruta”.
<<<>>>
Està preocupat. Això es veu. Aleshores comenta: “Les dones dels països rics i terriblement satisfetes de la vida haurien d’avortar incessantment, com les dones dels països pobres perden els fills a causa de la fam, la misèria i la malaltia. Haurien d’avortar, en efecte. Potser l’etern indiferent es despertaria”.
dissabte, 20 de maig del 2006
La veu de l’home
L’amic escèptic ve a casa. Prenem cafè. Parlem. I de sobte ell es fa la pregunta: “Qui no ha estat honrat alguna vegada a la vida?”.
<<<>>>
L’home exclama: “No sé realment perquè celebrem amb tanta alegria els aniversaris!”
<<<>>>
Em troba pel carrer i em diu irritat: “Res pitjor que una persona ruca i tossuda”
<<<>>>
Parlem d’una cosa i d’una altra i, després d’un curt silenci, fa: “Hi ha gent que porta flors de plàstic o de paper al cementiri per honorar els seus morts. De què tenen el cor, aquesta gent? De pedra?”.
<<<>>>
L’home diu: “El polític ideal (?) és aquell que ha servit incondicionalment dos règims oposats (exemple pròxim: franquisme i democràcia) i n’està igualment orgullós” . I afegeix: “És clar que també es podria dir que és un polític sense ètica ni honra”.
<<<>>>
“Els evangelitzadors espanyols d’altres temps –diu l’home—van complir missió als pobles, dits salvatges, de terres llunyanes d’Amèrica amb l’ajuda dels fanàtics guerrers de l’Imperi. Pràcticament totes les civilitzacions autòctones van ser destruïdes en nom d’una religió que donaven per única i veritable”. Sospirant, l’home fa: “Llàstima que els indígenes no fossin caníbals!”.
<<<>>>
És molt diferent el diàleg amb un amic que visito a casa seva. El trobo deprimit i li pregunto: “Què hi fas aquí?”. “Espero!”. “Què esperes?”. “La gota d’aigua!”
<<<>>>
L’home enamorat em fa una confidència: “L’estimo tant, a ella, que l’estimo tal com és!”.
<<<>>>
L’home ho repeteix una altra vegada perquè no l’havia sentit. Diu: “És molt fàcil saber l’hora exacta quan es porta un rellotge al canell”.
<<<>>>
Em conta una petita història trista i negra: “L’home que s’estava morint, jove i enamorat, va preguntar a l’esposa estimada: “Què faré ara sense tu?”. Ella va respondre desorientada i amb llàgrimes als ulls: “Bé trobaràs una morta per fer-te companyia”.
<<<>>>
L’home decidit fa: “Per saber que s’acaba el viatge, he de renunciar a començar-lo?”.
<<<>>>
Discorrien sobre l’amor i, per acabar, l’home va dir: “Una passió és més aconsellable que un gran amor. Quan s’acaba no deixa el cor trist ni l’ànima malenconiosa”.
<<<>>>
L’home m’explica que l’esposa va morir fa anys i que està enterrada al cementiri del poble. Aleshores reflexiona: “El cementiri és un dels llocs veritablement tranquils de la Terra. Els homes i les dones segueixen la més o menys comprensible tradició d’anar-hi amb grans escarafalls només un cop a l’any”.
<<<>>>
Parla amb veu ferma per dir: “Qui no espera la decadència ni s’hi prepara comet un error tan inexcusable com fatal”. “I tu?”, li pregunto. Ell contesta: “Oh, jo també he caigut en aquest error”.
<<<>>>
Els dos homes parlaven de qualitats i de defectes. Un va afirmar: “La prudència és un atribut molt apreciat, però és un castrador terrible de projectes i de passions”.
<<<>>>
L’home deixa caure: “La gelosia és una prova d’amor infectat”.
<<<>>>
L’home polititzat afirma que “la manca de crítica d‘un poder –per mes virtuós que pretengui ser—només ens condueix a la dictadura”.
<<<>>>
Un veí em veu, s’apropa i diu que es planteja una pregunta difícil de contestar: “¿Seré un dels homes que només volen allò que no poden obtenir?”.
<<<>>>
Un amic catedràtic diu a l’home que “Sòcrates va afirmar que la vida que no s’analitza no val la pena de ser viscuda”. L’home li contesta: “I la que s’analitza, tampoc”
<<<>>>
L’home exclama: “No sé realment perquè celebrem amb tanta alegria els aniversaris!”
<<<>>>
Em troba pel carrer i em diu irritat: “Res pitjor que una persona ruca i tossuda”
<<<>>>
Parlem d’una cosa i d’una altra i, després d’un curt silenci, fa: “Hi ha gent que porta flors de plàstic o de paper al cementiri per honorar els seus morts. De què tenen el cor, aquesta gent? De pedra?”.
<<<>>>
L’home diu: “El polític ideal (?) és aquell que ha servit incondicionalment dos règims oposats (exemple pròxim: franquisme i democràcia) i n’està igualment orgullós” . I afegeix: “És clar que també es podria dir que és un polític sense ètica ni honra”.
<<<>>>
“Els evangelitzadors espanyols d’altres temps –diu l’home—van complir missió als pobles, dits salvatges, de terres llunyanes d’Amèrica amb l’ajuda dels fanàtics guerrers de l’Imperi. Pràcticament totes les civilitzacions autòctones van ser destruïdes en nom d’una religió que donaven per única i veritable”. Sospirant, l’home fa: “Llàstima que els indígenes no fossin caníbals!”.
<<<>>>
És molt diferent el diàleg amb un amic que visito a casa seva. El trobo deprimit i li pregunto: “Què hi fas aquí?”. “Espero!”. “Què esperes?”. “La gota d’aigua!”
<<<>>>
L’home enamorat em fa una confidència: “L’estimo tant, a ella, que l’estimo tal com és!”.
<<<>>>
L’home ho repeteix una altra vegada perquè no l’havia sentit. Diu: “És molt fàcil saber l’hora exacta quan es porta un rellotge al canell”.
<<<>>>
Em conta una petita història trista i negra: “L’home que s’estava morint, jove i enamorat, va preguntar a l’esposa estimada: “Què faré ara sense tu?”. Ella va respondre desorientada i amb llàgrimes als ulls: “Bé trobaràs una morta per fer-te companyia”.
<<<>>>
L’home decidit fa: “Per saber que s’acaba el viatge, he de renunciar a començar-lo?”.
<<<>>>
Discorrien sobre l’amor i, per acabar, l’home va dir: “Una passió és més aconsellable que un gran amor. Quan s’acaba no deixa el cor trist ni l’ànima malenconiosa”.
<<<>>>
L’home m’explica que l’esposa va morir fa anys i que està enterrada al cementiri del poble. Aleshores reflexiona: “El cementiri és un dels llocs veritablement tranquils de la Terra. Els homes i les dones segueixen la més o menys comprensible tradició d’anar-hi amb grans escarafalls només un cop a l’any”.
<<<>>>
Parla amb veu ferma per dir: “Qui no espera la decadència ni s’hi prepara comet un error tan inexcusable com fatal”. “I tu?”, li pregunto. Ell contesta: “Oh, jo també he caigut en aquest error”.
<<<>>>
Els dos homes parlaven de qualitats i de defectes. Un va afirmar: “La prudència és un atribut molt apreciat, però és un castrador terrible de projectes i de passions”.
<<<>>>
L’home deixa caure: “La gelosia és una prova d’amor infectat”.
<<<>>>
L’home polititzat afirma que “la manca de crítica d‘un poder –per mes virtuós que pretengui ser—només ens condueix a la dictadura”.
<<<>>>
Un veí em veu, s’apropa i diu que es planteja una pregunta difícil de contestar: “¿Seré un dels homes que només volen allò que no poden obtenir?”.
<<<>>>
Un amic catedràtic diu a l’home que “Sòcrates va afirmar que la vida que no s’analitza no val la pena de ser viscuda”. L’home li contesta: “I la que s’analitza, tampoc”
dissabte, 13 de maig del 2006
La veu de l’home
A l’home que l’escolta, l’amic li afirma: “La recerca de l’absolut condueix sempre a la catàstrofe”.
<<<>>>
Una conversa entre dos amics: “Per a què serveix la religió?”. “No ho sé”. “Però la practiques”. “Només faltaria”.
<<<>>>
Mentre encén una cigarreta fa “Com que probablement no sabrem mai l’origen de la vida, ignorarem sempre el misteri de la mort”.
<<<>>>
L’home extremadament gentil, però sever, explica: “A una noia jove li ho perdono tot, a una dona madura no li perdono que no sigui intel.ligent”.
<<<>>>
Amb molta ambigüitat fa: “Haver de marxar d’allà on sóc i no saber on anar!”.
<<<>>>
Serenament proclama: “Pàtria és un concepte estúpid que els homes hem inventat per justificar tots els egoismes i ambicions”.
<<<>>>
M’explica: “ L’última neciesa d’una vida gris: que li gravin el nom amb lletres florides sobre la pedra el nínxol perquè la gent vegi encara que un temps va existir”.
<<<>>>
Segurament és una última submissió, ja que em diu: “Sóc feliç d’haver perdut la llibertat. Pel que em servia!...”
<<<>>>
Ve i diu ràpidament: “Estimo tant aquesta vida perquè no crec en l’altra”.
<<<>>>
Reflexiona: “La vellesa és injusta i cruel”. Fa un silenci i afegeix: “Val més no arribar-hi”. Jo només dic: “Efectivament”.
<<<>>>
L’home comenta amb duresa: “No, decididament no m’agrada la nostra civilització”. “Per què”, faig jo. “Per què? –diu—Només cal que miris atentament el teu entorn”.
<<<>>>
Un diu com si res: “Havia pensat escriure la crònica d’una depressió, però no tindria temps”.
<<<>>>
M’explica: “Una de les meves amants de fa anys, noia sensible i intel.ligent, que viu en una capital llunyana, ha esdevingut la meva millor i més sincera amiga. Dono gràcies a l’amor!”.
<<<>>>
De manera molt diferent exposa una qüestió: “El condemnat a mort, de vegades, un instant, pensa que és un home lliure. Jo també penso, algun cop, que sóc un home lliure”.
<<<>>>
Em diu amb ulls tristos: “Escollir el moment de la mort és un dels rars privilegis que té l’home, animal fràgil i precari, i amb pocs moments de lucidesa”.
<<<>>>
L’home enamorat em fa una confidència: “Vaig dir a la noia: “T’estimo tant que tinc por que l’amor s’esgoti”.
<<<>>>
Un amic, enmig d’una conversa, deixa caure aquesta senzilla frase: “Amors efímers, eterna felicitat?”.
<<<>>>
Un altre afegeix: “De totes les passions: poder, glòria, droga, dones, aquesta última és la menys perillosa”.
<<<>>>
Parlant de política, un regidor amic fa: “Escàndols, corrupció, són com els furóncols: val més que surti el pus”.
<<<>>>
Un altre dia, l’agnòstic afirma: “¿Com és pot dir que és benvolent, omnipresent, aquell que ha col.locat el temps darrere l’home per foragitar-lo de la vida?”.
<<<>>>
L’amic comenta que “la gran desgràcia de la vida arriba quan un home deixa de sentir el plaer dels altres”.
<<<>>>
Al.ludint a les persones poc aficionades a la lectura, l’home afirma que “amb grans enciclopèdies s’omplen aviat els prestatges de les biblioteques familiars”.
<<<>>>
Una conversa entre dos amics: “Per a què serveix la religió?”. “No ho sé”. “Però la practiques”. “Només faltaria”.
<<<>>>
Mentre encén una cigarreta fa “Com que probablement no sabrem mai l’origen de la vida, ignorarem sempre el misteri de la mort”.
<<<>>>
L’home extremadament gentil, però sever, explica: “A una noia jove li ho perdono tot, a una dona madura no li perdono que no sigui intel.ligent”.
<<<>>>
Amb molta ambigüitat fa: “Haver de marxar d’allà on sóc i no saber on anar!”.
<<<>>>
Serenament proclama: “Pàtria és un concepte estúpid que els homes hem inventat per justificar tots els egoismes i ambicions”.
<<<>>>
M’explica: “ L’última neciesa d’una vida gris: que li gravin el nom amb lletres florides sobre la pedra el nínxol perquè la gent vegi encara que un temps va existir”.
<<<>>>
Segurament és una última submissió, ja que em diu: “Sóc feliç d’haver perdut la llibertat. Pel que em servia!...”
<<<>>>
Ve i diu ràpidament: “Estimo tant aquesta vida perquè no crec en l’altra”.
<<<>>>
Reflexiona: “La vellesa és injusta i cruel”. Fa un silenci i afegeix: “Val més no arribar-hi”. Jo només dic: “Efectivament”.
<<<>>>
L’home comenta amb duresa: “No, decididament no m’agrada la nostra civilització”. “Per què”, faig jo. “Per què? –diu—Només cal que miris atentament el teu entorn”.
<<<>>>
Un diu com si res: “Havia pensat escriure la crònica d’una depressió, però no tindria temps”.
<<<>>>
M’explica: “Una de les meves amants de fa anys, noia sensible i intel.ligent, que viu en una capital llunyana, ha esdevingut la meva millor i més sincera amiga. Dono gràcies a l’amor!”.
<<<>>>
De manera molt diferent exposa una qüestió: “El condemnat a mort, de vegades, un instant, pensa que és un home lliure. Jo també penso, algun cop, que sóc un home lliure”.
<<<>>>
Em diu amb ulls tristos: “Escollir el moment de la mort és un dels rars privilegis que té l’home, animal fràgil i precari, i amb pocs moments de lucidesa”.
<<<>>>
L’home enamorat em fa una confidència: “Vaig dir a la noia: “T’estimo tant que tinc por que l’amor s’esgoti”.
<<<>>>
Un amic, enmig d’una conversa, deixa caure aquesta senzilla frase: “Amors efímers, eterna felicitat?”.
<<<>>>
Un altre afegeix: “De totes les passions: poder, glòria, droga, dones, aquesta última és la menys perillosa”.
<<<>>>
Parlant de política, un regidor amic fa: “Escàndols, corrupció, són com els furóncols: val més que surti el pus”.
<<<>>>
Un altre dia, l’agnòstic afirma: “¿Com és pot dir que és benvolent, omnipresent, aquell que ha col.locat el temps darrere l’home per foragitar-lo de la vida?”.
<<<>>>
L’amic comenta que “la gran desgràcia de la vida arriba quan un home deixa de sentir el plaer dels altres”.
<<<>>>
Al.ludint a les persones poc aficionades a la lectura, l’home afirma que “amb grans enciclopèdies s’omplen aviat els prestatges de les biblioteques familiars”.
dissabte, 6 de maig del 2006
La Lluna és cega II
“Potser en el meu trist ocàs, l’amor brillarà amb un somrís d’adéu” ha escrit Puixkin.
Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.
El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.
Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré
Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.
¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?
Per què no?, em pregunto molts més anys després. Entre parèntesis, els poetes sempre tenen raó, gràcies a la inspiració que porta una llum que ens està vedada, i les seves paraules són per a mi font de meditació i lliçó de saviesa intel·ligent.
El poeta preveu l’ocàs i, amb raó, l’albira ple de tristesa. Qui ha ascendit als cims on l’aire de la vida és pur, aliè a la pesantor banal de la glòria i dels honors, pot parlar sense angoixa de l’ocàs que sospita a la fi d’una existència que ha omplert de bellesa i de lúcida reflexió. No és poeta qui vol! Evidentment ell sent l’ocàs, si bé els versos d’un poeta, si no ofega voluntariament la seva inspiració, ignoren el defalliment que és l’atribut de tots nosaltres, mortals de vida i obra. Al contrari, la lucidesa li permet anticipar el trist ocàs molt abans que aquesta adversitat no aparegui llunyana, a l’horitzó més enllà del qual desconeixem l’acabament de l’existència. Però aquesta adversitat no és qualitat el poeta.
Potser m’allunyo del tema, de tan apassionat com estic per l`’esperit del poeta. No l’oblidaré
Potser l’amor ha estat, per al poeta, font inesgotable d’emocions. Ha viscut per elles i per a elles. El poeta, observador de la vida interior, ha estimat amb la força dels sentiments tot el que ha estat a l’abast dels seus ulls i de la seva imaginació, de la seva carn i del seu cor, a l’abast no de l’experiència, ¿per a què serveix l’experiència quan es posseeix un tresor de quimeres i de somnis, sinó d’una veu, d’un crit, d’una mirada que és a dins del seu cor? L’amor és tot això i encara més. La sensibilitat, una sensibilitat sempre viva i nova. ¿Qui no voldria l’amor d’un poeta que no ignora l’arribada, sense temor, de l’ocàs inevitable? Ell ho sap, sap que l’amor, ales obertes, cant de victòria i de joia, infinit per perible, s’abat sobre ell i dona la felicitat a tot allò que acarona amb la sang ardent de la seva poesia sempre vivent en el cor de l’home.
¿És aquest amor infinit, desmesurat per tot el que és bellesa –i és bell el món quan ha fet el niu a l’ànima—i dolçor—i és troba a tots els camins afables i en els abismes profunds—i tendresa, que obre les portes del paradís amagades?¿És aquest amor, oh, poeta, el destí insondable i lluminós, el que brillarà al darrer moment amb el més bell i tendre somrís d’adéu?
dissabte, 29 d’abril del 2006
La Lluna és cega
“La Lluna és cega. És nua i salvatge”, ha escrit la poeta Sylvia Plat a “Ariel”.
Mots sorprenents en un poema, encara que sigui un poema amb paraules que ens obliguen a reflexionar sobre el seu profund sentit.
Jo prometo observar la Lluna en tots els seus estats. Però abans he de confessar que detesto la Lluna des de fa molt temps, si bé reconec que ha servit als poetes i—bon pensament—també als lladres a l’època en què se servien de la seva llum negra per penetrar per una finestra i emportar-se l’or dels rics.
Jo detesto la Lluna per raons que podrien ser una contradicció a les paraules de l’escriptora. Potser la Lluna no l’ha acaronada mai quan, adolescent, ha somiat un bell amor i l’amor que va viure va ser tan dolorós que el va plorar fins al suïcidi. També és possible que mai cap de les seves pàl·lides resplendors hagi il·luminat un minut feliç de la seva vida.
La meva vida ha estat justament el contrari. Jo l’estimava pels meus amors de joventut amb la joventut de la noia que adorava. Tampoc no em sorprendria que els nostres primers besos haguessin esclatat en un clar de lluna i ella i jo guardem d’aquest acte innocent un record meravellós. Però ara detesto la Lluna i no crec que sigui cega. Almenys en tot moment
Durant anys, radiants i folls alhora, ella ha estat el testimoni, sens dubte no cec, però segurament espectadora curiosa i hipòcrita, dels meus salts nocturns després d’una mitjanit d’èxtasi i de passió. Ella ha sabut observar en silenci cínic, i ens n’anàvem en direcció oposada. Però la Lluna, ella, té bona memòria, la puta de la nit! Per això l’abomino. Per això i encara més.
Testimoni dels meus actes culpables que, en la meva descreença, mai no imaginava que fossin contraris a qualsevol mena d’integritat, divina o humana, ara rebo la visita regular per recordar-me el temps en què tot era bell, tot era possible. I ella insisteix, potser cega però no muda, a posar davant meu, fins i tot ulls closos, un temps que no tornarà, perdut per sempre en el no-res de la seva tenaç i constant insensibilitat.
Jo el veig així, aquest càstig estúpid i injust. I la poeta té raó, al cap i a la fi. La Lluna és nua de sentiments i plena de salvatge ceguesa.
Mots sorprenents en un poema, encara que sigui un poema amb paraules que ens obliguen a reflexionar sobre el seu profund sentit.
Jo prometo observar la Lluna en tots els seus estats. Però abans he de confessar que detesto la Lluna des de fa molt temps, si bé reconec que ha servit als poetes i—bon pensament—també als lladres a l’època en què se servien de la seva llum negra per penetrar per una finestra i emportar-se l’or dels rics.
Jo detesto la Lluna per raons que podrien ser una contradicció a les paraules de l’escriptora. Potser la Lluna no l’ha acaronada mai quan, adolescent, ha somiat un bell amor i l’amor que va viure va ser tan dolorós que el va plorar fins al suïcidi. També és possible que mai cap de les seves pàl·lides resplendors hagi il·luminat un minut feliç de la seva vida.
La meva vida ha estat justament el contrari. Jo l’estimava pels meus amors de joventut amb la joventut de la noia que adorava. Tampoc no em sorprendria que els nostres primers besos haguessin esclatat en un clar de lluna i ella i jo guardem d’aquest acte innocent un record meravellós. Però ara detesto la Lluna i no crec que sigui cega. Almenys en tot moment
Durant anys, radiants i folls alhora, ella ha estat el testimoni, sens dubte no cec, però segurament espectadora curiosa i hipòcrita, dels meus salts nocturns després d’una mitjanit d’èxtasi i de passió. Ella ha sabut observar en silenci cínic, i ens n’anàvem en direcció oposada. Però la Lluna, ella, té bona memòria, la puta de la nit! Per això l’abomino. Per això i encara més.
Testimoni dels meus actes culpables que, en la meva descreença, mai no imaginava que fossin contraris a qualsevol mena d’integritat, divina o humana, ara rebo la visita regular per recordar-me el temps en què tot era bell, tot era possible. I ella insisteix, potser cega però no muda, a posar davant meu, fins i tot ulls closos, un temps que no tornarà, perdut per sempre en el no-res de la seva tenaç i constant insensibilitat.
Jo el veig així, aquest càstig estúpid i injust. I la poeta té raó, al cap i a la fi. La Lluna és nua de sentiments i plena de salvatge ceguesa.
dissabte, 22 d’abril del 2006
Trobar l'amor en un món de somnis trencats
Aquesta frase surt del fons de la memòria, portada pel vent de la nit. Com també aquell famós: “La vida és un somni”, que ha deixat per sempre un enorme escriptor d’aquesta Espanya feta de somnis trencats. “La vida és amor” diu la veu anònima que omple la nostra bella humanitat, que sempre està assedegada i sovint no troba res per beure
La frase inicial és ben explícita per no perdre un camí que em porta dret al dret camí, és a dir, el de la certesa. Voldria, doncs, saber si dedicar aquestes línies a l’amor entre éssers humans és el dret camí. No faré cara o creu. Això seria deixar l’atzar que decidís i no m’agrada fer-ho. Opto per imaginar que es tracta de l’amor profà. És a dir, l’inclinació vers una persona (no gosaria afirmar “d’un altre sexe”, per més que sigui la fórmula consagrada), gairebé sempre de caràcter passional, basada en l’instint sexual. No em falta res més per la meva voluntat del moment.
Una confessió és necessària. Jo crec en l’amor i l’he trobat. Ja sé que l’amor està assentat en gran manera sobre el somni, vertadera ànima de tot impuls passional o no, és a dir, l’amor anomenat un temps courtois i, després, platònic. Però, la veritat és que el somni està fortament ancorat en tot amor passional o sexual. ¿Què seria del sexe sense somni o del somni sense sexe?
Hi ha un pessic d’ironia, però també una gran certesa en la frase de l’humorista francès Chamfort quan va escriure: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies i el contacte de dues epidermis”. Crec sincerament que no ha aprofundit prou en el tema. Per més que per fantasia jo dic somni i a l’epidermis veig el cos. Que s’ajunten en una abraçada furiosa, lluminosa, gairebé irreal i sense igual. Ara ho veig més clar.
Veig més clar perquè trobar l’amor no és allò tan arduós que es pretén. L’amor pot ser el paradís sobre la terra, sense por, com va apuntar Baudelaire: “Qui gosa parlar d’infern davant l’amor?”
El nostre món és, efectivament, un terreny sembrat d’enigmes i penós per vèncer les dificultats. I l’amor, quan vol ser absolut, perfecte, complet, és un paradís –com s’ha dit— sembrat de dificultats, ben sovint insuperables. Però l’amor ha estat trobat, ha estat acaronat, malmès. Ha estat estripat i sovint és mort. Tanmateix, ha existit i qui l’ha viscut no ha de lamentar haver-lo perdut sempre que no hagi esdevingut odi, el seu porc germà.
Les meves últimes paraules sobre aquest tema, tan ardent, són per aclamar a favor de l’amor fins i tot entre tants somnis trencats. I, encara per als escèptics: “Trenquem el món per trobar l’amor de somni!”.
La frase inicial és ben explícita per no perdre un camí que em porta dret al dret camí, és a dir, el de la certesa. Voldria, doncs, saber si dedicar aquestes línies a l’amor entre éssers humans és el dret camí. No faré cara o creu. Això seria deixar l’atzar que decidís i no m’agrada fer-ho. Opto per imaginar que es tracta de l’amor profà. És a dir, l’inclinació vers una persona (no gosaria afirmar “d’un altre sexe”, per més que sigui la fórmula consagrada), gairebé sempre de caràcter passional, basada en l’instint sexual. No em falta res més per la meva voluntat del moment.
Una confessió és necessària. Jo crec en l’amor i l’he trobat. Ja sé que l’amor està assentat en gran manera sobre el somni, vertadera ànima de tot impuls passional o no, és a dir, l’amor anomenat un temps courtois i, després, platònic. Però, la veritat és que el somni està fortament ancorat en tot amor passional o sexual. ¿Què seria del sexe sense somni o del somni sense sexe?
Hi ha un pessic d’ironia, però també una gran certesa en la frase de l’humorista francès Chamfort quan va escriure: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies i el contacte de dues epidermis”. Crec sincerament que no ha aprofundit prou en el tema. Per més que per fantasia jo dic somni i a l’epidermis veig el cos. Que s’ajunten en una abraçada furiosa, lluminosa, gairebé irreal i sense igual. Ara ho veig més clar.
Veig més clar perquè trobar l’amor no és allò tan arduós que es pretén. L’amor pot ser el paradís sobre la terra, sense por, com va apuntar Baudelaire: “Qui gosa parlar d’infern davant l’amor?”
El nostre món és, efectivament, un terreny sembrat d’enigmes i penós per vèncer les dificultats. I l’amor, quan vol ser absolut, perfecte, complet, és un paradís –com s’ha dit— sembrat de dificultats, ben sovint insuperables. Però l’amor ha estat trobat, ha estat acaronat, malmès. Ha estat estripat i sovint és mort. Tanmateix, ha existit i qui l’ha viscut no ha de lamentar haver-lo perdut sempre que no hagi esdevingut odi, el seu porc germà.
Les meves últimes paraules sobre aquest tema, tan ardent, són per aclamar a favor de l’amor fins i tot entre tants somnis trencats. I, encara per als escèptics: “Trenquem el món per trobar l’amor de somni!”.
dissabte, 15 d’abril del 2006
La badada
L’home llest com una guineu va veure la mort ben aclofada a la butaca de la seva cambra en arribar una nit, tard, lleugerament ebri i en silenci perquè la seva esposa tenia el son fràgil i el despertar histèric.
L’home llest com una guineu va veure la mort i va comprendre que l’esperava, una mica avorrida, mig adormida. Va girar cua, va recollir de bon mati els diners del banc i se n’anà sense deixar l’adreça.
La mort va trigar dotze anys i sis mesos en trobar-lo, temps que l’home llest com una guineu va aprofitar per fer coses que mai no havia fet, i amb intel.ligència, sabent que la fugida havia estat possible, però no el desenllaç.
L’home llest com una guineu va veure la mort i va comprendre que l’esperava, una mica avorrida, mig adormida. Va girar cua, va recollir de bon mati els diners del banc i se n’anà sense deixar l’adreça.
La mort va trigar dotze anys i sis mesos en trobar-lo, temps que l’home llest com una guineu va aprofitar per fer coses que mai no havia fet, i amb intel.ligència, sabent que la fugida havia estat possible, però no el desenllaç.
dissabte, 8 d’abril del 2006
El triomf de l’amor
La noia dels pantalons blancs i de la brusa blava feia anys que sospirava pel noi bell i pretensiós del sobreàtic. La noia el primer no deia res.
La noia dels pantalons blancs, que vivia al tercer, va trobar l’ocasió de declarar el seu amor al noi bell del sobreàtic. Pretensiós i estúpid no li’n va fer cas.
La noia del primer, que no deia res, va parlar un cap vespre amb la noia del tercer. Va eixugar amb un bes les seves llàgrimes, amb un bes va cloure-li els llavis, amb les
La noia dels pantalons blancs, que vivia al tercer, va trobar l’ocasió de declarar el seu amor al noi bell del sobreàtic. Pretensiós i estúpid no li’n va fer cas.
La noia del primer, que no deia res, va parlar un cap vespre amb la noia del tercer. Va eixugar amb un bes les seves llàgrimes, amb un bes va cloure-li els llavis, amb les
dissabte, 1 d’abril del 2006
Les noies del mar
Les dues noies ja eren a la platja de bon matí. Ajagudes sobre la sorra només movien els cossos al ritme tranquil del sol de l’estiu.
Eren brunes d’ulls blaus i cabells negres i llargs. La llum clara feia espurnejar cos i cabells. Els ulls closos deixaven passar homes i jocs, núvols i vent. Escoltaven el brogit del mar amb indiferència i desdeny.
Immòbils, les dues belles noies tan sols alçaven el rostre al capvespre quan encara la resplendor del dia no ha rebut l’escomesa de la nit. I aprofitaven el compliment de l’astre ponent ja amb la mirada enyoradissa i els ulls oberts.
La penombra amagada a l’horitzó els produeix, com ahir, com en dies passats, un darrer petit esglai.
Les noies es lleven, estiren els cossos perfectes, prodigiosos. Miren terra endins, afligides, i les seves passes les porten cap al mar. Trepitgen l’aigua, impertorbables, i es perden en l’oceà.
L’home curiós i admirat va preguntar qui eren aquelles noies. El cambrer de la caseta de begudes li va respondre:
- Són dues sirenes que venen a prendre el sol.
Eren brunes d’ulls blaus i cabells negres i llargs. La llum clara feia espurnejar cos i cabells. Els ulls closos deixaven passar homes i jocs, núvols i vent. Escoltaven el brogit del mar amb indiferència i desdeny.
Immòbils, les dues belles noies tan sols alçaven el rostre al capvespre quan encara la resplendor del dia no ha rebut l’escomesa de la nit. I aprofitaven el compliment de l’astre ponent ja amb la mirada enyoradissa i els ulls oberts.
La penombra amagada a l’horitzó els produeix, com ahir, com en dies passats, un darrer petit esglai.
Les noies es lleven, estiren els cossos perfectes, prodigiosos. Miren terra endins, afligides, i les seves passes les porten cap al mar. Trepitgen l’aigua, impertorbables, i es perden en l’oceà.
L’home curiós i admirat va preguntar qui eren aquelles noies. El cambrer de la caseta de begudes li va respondre:
- Són dues sirenes que venen a prendre el sol.
dissabte, 25 de març del 2006
La veu de l'home
Comenta que “un món que està tan dominat per la moda canviant i estúpida no pot ser un món de persones assenyades, sinó de titelles que ballen al so d’un color, d’un estil o d’una llargada de més o de menys”.
«««»»»
L’home preocupat per la teosofia explica: “Quan Déu, en la seva supèrbia, va deixar de ser humà (vegeu civilitzacions greco-romanes), es va convertir en el suprem i etern indiferent”.
«««»»»
Dos amics discuteixen sobre les campanes. Un afirma: “Les campanes toquen a morts per fer-nos saber que encara som vius”. L’altre li contesta: “Jo crec que quan toquen a morts és una trista perspectiva de futur”.
«««»»»
“L’amor –exclama l’home—ens ajuda a trobar la fràgil felicitat d’aquesta terra. Però quin buit, després”.
«««»»»
Amb nostàlgia fa: “El somni, els somnis, són una promesa impossible que no s’ha d’acomplir. Però, què faríem sense somnis?”.
«««»»»
Parlo amb dos joves promesos i un d’ells diu mirant l’altre: “Com que el nostre amor no serà etern, n’hi haurà prou amb llogar un pis”.
«««»»»
Trobo un amic que surt de la farmàcia amb un paquet molt gros. “S’allarga la llista de medicaments?” –pregunto. Ell fa “De malalties, vols dir”.
«««»»»
Al capvespre, mirant el passeig, explica: “Hi ha persones que són una branca quan podrien ser un arbre magnífic”
«««»»»
L’home comenta: “Ploren per un militar mort en una guerra estúpida. ¿Creuen que les guerres irresponsables i sovint incitades per interessos materials, són només una joguina cruel reservada a les dones, al vells i als infants?”.
«««»»»
L’home malmès per la vida proclama: “Quina cosa tan trista és el sentit comú”.
«««»»»
Un amic, més optimista, afirma com a consell: “Segueix a qui empaita un somni”.
«««»»»
L’home és davant l’esposa. La mira fixament i diu: “Quanta raó tenim tots dos”.
«««»»»
Un amic, aficionat a la mitologia clàssica, m’explica: “Sí, efectivament. Ulisses va tornar a Itaca per trobar la pau i Penèlope. Després d’haver viscut amors delirants amb Circe i Calipso”.
«««»»»
L’home dóna la seva versió d’un conte de fades: “Després d’haver-li preguntat molts anys: “Sóc la més bella?”, el mirall li va contestar: “Sí ets la morta més bella”.
«««»»»
Mentre beu un conyac, diu que té una opinió molt personal que prové de l’experiència: “Si els homes i les dones es volen drogar, que es droguin. Si es volen destruir, que ho facin. La vida, per a molts, és la droga més dura a què estem irremeiablement enganxats. I també acaba destruint-los”.
«««»»»
Un altre només diu: “La vida és un amor risible que si no esclata marceix l’ànima”.
«««»»»
Un home vell i seré comenta: “De petit em van ensenyar: “Ajuda’t i Déu t’ajudarà”. I vols saber què? M’he passat la vida treballant com un esclau i ningú, ni Déu, m’ha ajudat”.
«««»»»
Un dia se li acut: “La solidaritat és una de les accions més nobles de la naturalesa humana. Llàstima que, generalment, es faci en benefici propi”.
«««»»»
Ve somrient i diu: “La vida és tan rica de belleses i tan pletòrica de moments transcendents, que pensar en la mort és perdre un temps fugitiu i irretrobable”.
«««»»»
L’home preocupat per la teosofia explica: “Quan Déu, en la seva supèrbia, va deixar de ser humà (vegeu civilitzacions greco-romanes), es va convertir en el suprem i etern indiferent”.
«««»»»
Dos amics discuteixen sobre les campanes. Un afirma: “Les campanes toquen a morts per fer-nos saber que encara som vius”. L’altre li contesta: “Jo crec que quan toquen a morts és una trista perspectiva de futur”.
«««»»»
“L’amor –exclama l’home—ens ajuda a trobar la fràgil felicitat d’aquesta terra. Però quin buit, després”.
«««»»»
Amb nostàlgia fa: “El somni, els somnis, són una promesa impossible que no s’ha d’acomplir. Però, què faríem sense somnis?”.
«««»»»
Parlo amb dos joves promesos i un d’ells diu mirant l’altre: “Com que el nostre amor no serà etern, n’hi haurà prou amb llogar un pis”.
«««»»»
Trobo un amic que surt de la farmàcia amb un paquet molt gros. “S’allarga la llista de medicaments?” –pregunto. Ell fa “De malalties, vols dir”.
«««»»»
Al capvespre, mirant el passeig, explica: “Hi ha persones que són una branca quan podrien ser un arbre magnífic”
«««»»»
L’home comenta: “Ploren per un militar mort en una guerra estúpida. ¿Creuen que les guerres irresponsables i sovint incitades per interessos materials, són només una joguina cruel reservada a les dones, al vells i als infants?”.
«««»»»
L’home malmès per la vida proclama: “Quina cosa tan trista és el sentit comú”.
«««»»»
Un amic, més optimista, afirma com a consell: “Segueix a qui empaita un somni”.
«««»»»
L’home és davant l’esposa. La mira fixament i diu: “Quanta raó tenim tots dos”.
«««»»»
Un amic, aficionat a la mitologia clàssica, m’explica: “Sí, efectivament. Ulisses va tornar a Itaca per trobar la pau i Penèlope. Després d’haver viscut amors delirants amb Circe i Calipso”.
«««»»»
L’home dóna la seva versió d’un conte de fades: “Després d’haver-li preguntat molts anys: “Sóc la més bella?”, el mirall li va contestar: “Sí ets la morta més bella”.
«««»»»
Mentre beu un conyac, diu que té una opinió molt personal que prové de l’experiència: “Si els homes i les dones es volen drogar, que es droguin. Si es volen destruir, que ho facin. La vida, per a molts, és la droga més dura a què estem irremeiablement enganxats. I també acaba destruint-los”.
«««»»»
Un altre només diu: “La vida és un amor risible que si no esclata marceix l’ànima”.
«««»»»
Un home vell i seré comenta: “De petit em van ensenyar: “Ajuda’t i Déu t’ajudarà”. I vols saber què? M’he passat la vida treballant com un esclau i ningú, ni Déu, m’ha ajudat”.
«««»»»
Un dia se li acut: “La solidaritat és una de les accions més nobles de la naturalesa humana. Llàstima que, generalment, es faci en benefici propi”.
«««»»»
Ve somrient i diu: “La vida és tan rica de belleses i tan pletòrica de moments transcendents, que pensar en la mort és perdre un temps fugitiu i irretrobable”.
dissabte, 18 de març del 2006
La veu de l'home
Un home que conec poc però que veig sovint fa el següent comentari: “La vida és una successió d’etapes que van des del cafè i l’alcohol fins a la til.la i la camamilla.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
dissabte, 11 de març del 2006
La veu de l'home
La primera vegada que parlo amb l’home em diu: “És tan immoral patir per viure com patir per morir.
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
dissabte, 4 de març del 2006
ELS ULLS
L’home estava cansat. Això passa a la vida. Estava cansat de les mateixes coses, de veure la degradació de les mateixes coses Estava cansat de les persones, de veure la degradació de les persones que, finalment, li eren indiferents. El seu esperit estava cansat. Tal vegada així s’explica l’angoixa continua que li produïa la visió dels fets, l’origen dels fets i les seves conseqüències.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
dissabte, 25 de febrer del 2006
EL COR DOLENT
Al cap de pocs mesos, el nen, sense dents encara, el va estrènyer tan fort amb les genives que va arrencar el mugró del pit de la seva mare.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.
La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.
L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.
El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.
Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.
La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.
Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.
L’àvia va morir quan el nen encara no tenia tres anys. La van trobar al peu dels esgraons amb el cap esberlat. Ningú no va saber qui la hi va empènyer.
La família va passar les festes de Pasqua a la casa de camp d’uns amics. Tot va quedar destruït per un incendi. Van trobar la capsa de llumins a la butxaca del fill dels amics. Però ell no havia encès el llumí.
L’Ernest, aquest era el nom del nen que havia mossegat el pit de la mare, va ser un nen dòcil a l’escola. La policia no va sospitar d’ell, ni tampoc dels altres col-legials de 5-6 anys, quan van trobar la Rosita ofegada amb el cap dins del vàter. Innocent, el mestre va ser condemnat a vint anys de reclusió.
El seu pare va sobreviure a l’accident, perquè li va acompanyar la sort. L’Ernest havia descargolat els visos de dues rodes de l’auto. El pare va quedar paralitzat i el nen, segur de la seva impunitat, li clavava agulles o el cremava amb l’encenedor. Sempre li havia agradat el foc.
Caldrien més de cent pàgines per parlar de les malifetes de l’Ernest. Que va morir de mort molt misteriosa als set anys i set mesos.
La mare, en recordar la mutilació de la mamella, va demanar l’autòpsia, a la qual cosa va donar suport el metge de capçalera. Aquest un dia va beure un glop d’alcohol de 96 º en comptes de l’aigua fresca que el nen havia de portar-li.
Molts doctors i especialistes van assistir a l’operació, perquè s’havia estés com un regueró de pólvora la història del nen que tenia el cor dolent.
No, l’Ernest no tenia el cor dolent. Al lloc del cor, hi havia un queixal corcat.
dissabte, 18 de febrer del 2006
JULIETA DE L’ULL GRIS
Si la Marieta de la cançó tenia l’ull viu, la Julieta del meu conte tenia l’ull gris. Un gris clar, profund, pur i amable.
L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.
Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.
El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.
La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.
Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.
El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.
Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.
Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.
Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.
Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.
La Julieta només tenia un ull.
L’ull era gros, també, i enaltia la bellesa d’uns cabells negres, llargs i delicats, que es movien en tot moment.
Quan ella avançava en la quietud del migdia, els cabells amb vida pròpia es diria, alenaven homenatge i submissió.
El vent l’envoltava i en feia mil i un jocs. El vent del capvespre, el preferit, s’esplaiava amb la noia i la confonia en obrir-li la porta dels estels del paradís.
La pluja, però, hi deixava llàgrimes de vida, de secret i de neguit.
Els llavis de la noia, d’un dibuix en què la gràcia emmaridava l’encís, requerien el poeta que hi sabés escriure paraules d’amor i de foc.
El seu cos, exquisida bellesa i tendre caliu, feia sospirar els àngels disfressats d’home que, només de veure-la, ja n’eren captius.
Les mans de Julieta portaven, essent buides, la promesa i la primavera, el repòs i la tardor, l’abundor i l’estiu.
Tenia quinze anys i tot s’obria al seu cor, fràgil potser, però que manava ferm i batia insolent.
Tenia quinze anys i, tothom ho deia, una llarga existència de bona sort i un fèrtil destí.
Tenia quinze anys i, de vegades, els sanglots sacsejaven cabellls, llavis i mans i els seus joves quinze anys.
La Julieta només tenia un ull.
dissabte, 11 de febrer del 2006
Les seves idees no són limitades pel llenguatge del ramat”, va dir F. Nietzsche
D’acord. Però que quedi ben clar que no crec en la idea del “superhome” del filòsof alemany. En canvi, no detesto la imatge, millor dit, l’existència del ramat que hem esdevingut i del qual jo m’allibero tant com puc, tant com les imbècils convencions no m’obliguen –amb voluntat o sense—a seguir-lo, aquest ramat.
El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.
L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.
Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol
Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.
Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.
El filòsof planteja en poques ratlles, però amb tota la seva profunda grandesa, la qüestió, és a dir, el problema de les relacions de l’home, home solitari, lúcid i tenaç, i la massa, referint-se evidentment al ramat. L’home que mira més enllà i veu que no està condormit per la facilitat –per les facilitats—d’una vida que només ha estat feta, o hauria d’estar feta, per la seva veritable condició humana.
L’home, ben mirat, examinat amb mètode, s’ha tornat com han volgut que fos. A tots els nivells. I molt, molt sovint, ha estat –és—humiliat, explotat, sacrificat (no sempre físicament), lligat als designis, als prejudicis, a les teories i doctrines dels qui són al poder. Ja sé que això pot semblar una altra qüestió, però ens trobem a la mateixa escala de valors. L’home no és el que hauria de ser no per falta de voluntat i per afebliment. O potser sí. Això l’indueix a formar part de la massa, a força d’identificar-se, de fondre’s, d’ajuntar-se, d’encadenar-se, per què no?, a milions i milions d’éssers que, com ell, no han sabut escapar de les forces que dominen el futur de l’home. Si bé potser ha nascut en aquesta condició d’home-res.
Nietzsche ha donat un nom: el ramat. I té raó perquè l’home-res actua i calla segons la voluntat dels altres, d’aquells que tenen les regnes del diner, de la política, de la religió, fins i tot dels costums socials. Només cal veure les enormes demostracions d’entusiasme col-lectiu davant un palau, una catedral o una pilota de futbol
Només cal veure com són manipulats per una festa religiosa, un enllaç matrimonial de brillant atractiu, o un esdeveniment polític, gairebé, si no del tot, agenollats davant imatges tan absurdes com la religió, la pàtria i la bandera. Sense saber que allò que veneren amb una alegria que fa plorar és ple de merda, de sang, d’altres ramats que els han precedit. Perquè, com aquests, no han tingut el valor de oposar-se a la colla de cínics depredadors d’ànimes o bé s’han deixat arrossegar i empetitir per entusiasmes fàcils i enganyosos. És la seva vida. I ho paguen amb la seva vida.
Per això estic content que una veu s’hagi aixecat per clamar amb clarividència, fins i tot en un món de sords, que les seves idees –les idees d’un sol home--, que em són suficients, no són limitades pel llenguatge del ramat.
divendres, 3 de febrer del 2006
Les roses
Ronsard va escriure “S’han de collir les roses de la vida”.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.
Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.
Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.
Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.
Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.
Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.
I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.
I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.
Té tota la raó i aquest consell és encara vàlid després que els segles hauran passat i tantes coses hauran canviat al seu passatge. Ignoro, d’altra part, si ara hi ha tantes roses com a l’època en què el poeta escrivia els seus delicats versos a la cort de la dama del seu cor. Però això no té importància. Hi ha roses, i a més el nostre poeta escrivia per imatges. Imatges, repeteixo, que tenen el mateix sentit. Dit això, jo sóc enamorat de la rosa.
Malgrat un cert pessimisme davant la vida, s’ha de reconèixer tot el què se’ns ofereix i és molt. Es pot donar el nom de rosa als seus regals, i l’acte és d’una exquisida bellesa. Però atenció, s’ha de saber que tota rosa té espines, noció que es podria traduir per “tota joia comporta una pena”. Però Ronsard, sens dubte, no pensava en les penes quan va donar aquesta senzilla lliçó de felicitat.
Així doncs, la felicitat és en les roses. La felicitat d’aquesta vida, perquè no crec que ell pensés en una altra vida, molt més inconeguda i hipotètica. I s’han de collir per ser feliç, no pas per plorar la petita ferida que pot haver-hi darrere el regal.
Qui no ha trobat roses a la vida? Qui ha refusat collir-les malgrat el risc minúscul? Qui no ha acceptat amb plaer la rosa? Únicament els esperits ineptes que prefereixen els plaers vulgars i fins i tot aquells que tenen els ulls tancats.
Per als altres, que no són esclaus de la niciesa, de la banalitat, de la ignorància, les roses són al costat, molt a prop, a cada moment de la vida. Evidentment, fer una llista seria avorrit i fatigós ja que cadascú té les roses que es mereix i, a més, hi hauria el perill d’oblidar la vostra més bella rosa que solament us pertany i que no serà mai de ningú més.
Com vosaltres, jo n’he trobat en la meva vida i no he vacil·lat en collir-les per fer d’aquesta vida un camí de roses. Rostres, mirades, paraules, música, paisatges, cites silencioses, preludi de dies i de nits que fan canviar el món. Fins i tot aquest món podrit m’ha donat moments de quietud que han desenquimerat el meu cor pertorbat precisament per una espina que ha estat, en un moment atzarós, petita rosa de plaer patètic després del passatge d’un remolí de plaers prohibits.
I ho tinc decidit. Si trobo l’ésser que estimo, per al seu contentament, li donaré una rosa amb un somriure ple de gentilesa i de generositat.
I si un dia el desesper entenebreix la meva ànima no oblidaré que sempre hi ha al nostre jardí les meravelloses roses de somni.
dissabte, 28 de gener del 2006
Holocaust
“Holocaust! No s’hauria de permetre que una sola paraula portés tants cors humans”
Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.
Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.
És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.
Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.
Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.
El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.
Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.
Pat Conroy, novel·lista nord-americà, no ha inventat res, però té el mèrit de ressaltar el que tots nosaltres hauríem de saber i no oblidar mai.
Tothom, excepte alguns ignorants i els infectats –i n’hi ha molts—del nazisme, que continuen, malgrat l’evidència, negant que milions d’innocents van ser perseguits, maltractats, massacrats, de la manera més innoble i gairebé increïble, tothom, dic, ha de saber què és l’holocaust.
És el sacrifici total. I no de caràcter religiós. Res a veure amb les cruels cerimònies de temps passats. Les víctimes d’altres races, no practicaven la religió del nazisme, aquesta monstruosa teoria sortida de la ment de la Bèstia nazi que va arribar al poder gràcies a complicitats encara no del tot posades en relleu.
Però va haver-hi víctimes i botxins. Milers i milers d’aquests van assassinar, amb el més gran menyspreu moral, tot aquell que els semblava contrari a les seves idees racistes. Es volia fer creure als pobles ingenus o enganyats que fora d’ells cap raça no era pura i, per tant, digna de tots els patiments. Qui va visitar els camps d’extermini (exterminar: fer desaparèixer fins al darrer –cosa que va ser feta amb rara perfecció--) no podrà oblidar mai més que el Mal pugui assolir proporcions tan gegantines. I això va tenir lloc a mitjan del segle que acabem de deixar en que no falten les paraules per lloar l’esclat dels pobles que passen per civilitzats.
Parlar-ne més seria repetir-se amb menys lucidesa i sense entrar al fons de l’abisme. Abisme en què es van trobar tants països que no van lliurar-se del Mal o altres que van tancar els ulls per guanyar-hi alguna cosa –el poder, els diners…o una falsa dignitat que, en veritat, no van trobar--. Sí, se n’ha de parlar perquè l’arrel de l’holocaust és sempre entre nosaltres per poc que analitzem el nostre món cruel i bàrbar.
El vent de la memòria, de la mà de Pat Conroy, m’ha obert encara més els ulls a l’Holocaust. Efectivament, les víctimes immolades van ser tan nombroses que aquesta sola paraula, per a tota ànima sensible o dotada d’un mínim sentit humà, no hauria de ser suficient per portar el pes d’un acte de follia que ens fereix mortalment pel sol fet de pronunciar-lo en veu baixa. Cridar-lo, com diu l’escriptor, podria anorrear el nostre cor. És massa feixuc el seu pes a la història i a la memòria dels homes de tots els horitzons. A excepció, evidentment, d’aquells que arrangen la memòria segons les necessitats i tenen el cor adormit per sempre. Que no veuen tampoc –com he dit—fets que s’assemblen al gran Holocaust i que ens haurien d’omplir el cor d’angoixa i de vergonya.
Jo dic: la història és repeteix una i altra vegada, però es disfressa de tal manera que els nostres ulls obcecats per altres llums o per les tenebres de l’ànima prefereixen restar closos ingènuament, estúpidament.
dissabte, 21 de gener del 2006
L’atzar
Anava pel món com una flor sense aroma, com un ocell sense ales, com una llum apagada. La vida era precària per a l’home delicat i discret que travessava nits d’afany i jorns d’anhels i processons infinites d'il·lusions petites i de grans enganys.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc, sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, pom de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per a la dona apassionada i vehement que empresonava nits d’afanys jorns d’anhel i processons infinites de grans il·lusions i de ficcions petites.
L’atzar no redubta les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
--¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona. I, sense esperar resposta, va afegir--: Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
Anava pel món amb l’ànima perduda, els llavis closos i els ulls molt oberts. La vida era buida i l’home delicat i discret anava enyoradís cap enlloc, sabent de la terra l’abisme i no el paradís.
Anava pel món exuberant de força i d’alegria, pom de clavells vermells, flama rutilant, magnífic ocell. La vida era complida per a la dona apassionada i vehement que empresonava nits d’afanys jorns d’anhel i processons infinites de grans il·lusions i de ficcions petites.
L’atzar no redubta les banalitats. Un llibre lliscà de les mans massa plenes de la dona apassionada i vehement en baixar de l’autobús. L’home delicat i discret el va recollir, amb gest incert i poruc.
--¿Que no l’ha llegit? –va preguntar la dona. I, sense esperar resposta, va afegir--: Vingui a casa. El llegirem junts.
Van llegir el llibre full a full. Van descobrir el cos bes a bes. Les flors són al jardí, els llums encesos, els ocells vora els núvols. Ells, l’home i la dona, viuen la vida arreplegant, junts, anhels i afanys, arreplegant, junts, les curtes hores, els llargs minuts.
divendres, 13 de gener del 2006
Feliç viatge
L’home conduïa sempre l’auto rutilant a velocitat desmesurada. Aquella tarda d’estiu havia estrenat camisa groga amb màniga curta i n’estava molt orgullós. Anava per la carretera de la costa i esperava una bona banyada a la platja dels nudistes.
A la sortida d’un poblet, a la dreta de la carretera, l’home de la camisa groga va veure dues siluetes negres que feien autoestop. Com que sempre es parava, també ho va fer en aquella ocasió. Eren dues monges, joves, somrients, cara vermella i dents blanques.
L’home de la camisa groga va preguntar on anaven, i la més decidida va contestar mig bromejant:
--Cap al cel!
Un cop dins del cotxe va afegir: “vostè vagi recte”.
L’home de la camisa groga va posar el peu a l’accelerador amb excessiva fermesa i, al cap de tres quilòmetres, s’esclafà contra una roca polida pel vent mediterrani.
Les dues monges eren mortes. L’home de la camisa groga estava a l’hospital amb el braç dret i la cama esquerra trencats. En recobrar l’esma i conèixer l’acabament del viatge va exclamar:
--Renoi! Quina manera d’anar al cel!
A la sortida d’un poblet, a la dreta de la carretera, l’home de la camisa groga va veure dues siluetes negres que feien autoestop. Com que sempre es parava, també ho va fer en aquella ocasió. Eren dues monges, joves, somrients, cara vermella i dents blanques.
L’home de la camisa groga va preguntar on anaven, i la més decidida va contestar mig bromejant:
--Cap al cel!
Un cop dins del cotxe va afegir: “vostè vagi recte”.
L’home de la camisa groga va posar el peu a l’accelerador amb excessiva fermesa i, al cap de tres quilòmetres, s’esclafà contra una roca polida pel vent mediterrani.
Les dues monges eren mortes. L’home de la camisa groga estava a l’hospital amb el braç dret i la cama esquerra trencats. En recobrar l’esma i conèixer l’acabament del viatge va exclamar:
--Renoi! Quina manera d’anar al cel!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)