Distraite

La femme au regard clair et delicieux clignotement etait vaguement distraite, mais ceci s’ajoutait au charme naturel, qui etait grand et ne le cachait pas. Son charme etait la musique que tout le monde ècoute de differente façon, toujours belle, ou la lumière qui scintille en plein jour.

La femme au regard clair et delicieux clignotement rencontra l’homme à la chemise rose et, a l’instant, naquit l’amour plus profound que le regard, plus lumineux que la lumiere du midi. Et, avec l’amour, les illusions, les projets, la joie, l’anxieté aussi, mais ça n’a pas d’importance. L’amour c’ètait la promesse et tout à de a place dans la promesse. Tout y ètait et ils furent heureux et tout n’es pas fini.

Tout n’est pas fini parce que la femme au regard clair et delicieux clignotement etait vaguement distraite et fut oblige de dire a l’homme amoureaux qu’elle devait partir

--Pour quoi? –demanda l’homme terriblement èpouvanté—Pour quoi?
--J’avais oublié –dit la femme distraite-- que j’ai deja mari, enfants et foyer. Et ils m’attendent tous. Quel dommage! Adieu! Adieu!.

El pacte

Era una nena bonica i llesta i es feia estimar per tothom. La noia seguia sent bonica i llesta i tothom l’estimava. La dona, ja casada seguia sent més que bonica, bella, i llesta i tots els homes n’estaven enamorats. Més que tots el marit amb qui va conviure un parells d’anys i després es van casar i van tenir dos fills. I els dos tenien les virtuts del pare. Eren honestos i agradables i de conversa intel.ligent. Relativament joves es van casar i havien viscut un temps amb els que després van ser esposa i marit.

Els fills van viure la seva vida i els pares també. I la dona era encara bella i llesta i el pare honest i afectuós. I s’estimaven profundament. I això va durar uns anys i un dia inesperat va arribar l’infortuni i el marit va morir després de malaltia greu i de penosa agonia. La dona ho va suportar amb enteresa i, amb llàgrimes, va ocupar-se dels tràmits ingrats i de la incineració.

La dona bella i llesta encara no va perdre bellesa ni llestesa. I els anys van seguir el seu ritme i la dona amb ells. I se sentia cansada i no trobava repòs en veure les primeres arrugues sota els ulls i al costat dels llavis sempre llaminers d’afalacs i al front i sota el cabell que havia estat frondós i gràcil i ja no tenia el color de temps passat i, si havia estat negre, ara era ros.

És evident, amb el temps va perdre aquella boniquesa d’infant i de noia i de dona. Però no la llestesa que sempre l’havia acompanyat. Temia la desfeta del cos, inevitable, i va recórrer a la puixança de la intel.ligència i no li va fallar. I si no va trobar remei per evitar la degradació del cos, va perdurar la llestesa de sempre. I aquesta li va servir per evitar la por de la mort i ja no la va témer i va ser gràcies a aquell remei que sempre havia privilegiat i que tothom admirava.

La Mort s’apropava i donava tombs a l’entorn de la dona i aquesta no la temia. I va arribar el moment i ella se’n reia i no tenia por de la Mort. I aquesta suportava amb disgust la serenitat i mofa de la dona. I va decidir saber el perquè i li va preguntar i ella, mirant-la fixament i desdenyosa, li va respondre: “He fet un pacte amb el diable. Sóc com sóc i ell m’ha pres l’ànima i no moriré per molt que ho desitgis”. La Mort va girar cua i va exclamar:

--Amb el diable no hi ha res a fer!

El favor

La dona de 35 anys està cansada del marit. S’havien enamorat molt joves i l’amor era tan gran que van comprar un pis, amb hipoteca, i van viure junts. Ella era morena i tenia ulls blaus i era seductora. Sabia somriure i al mateix temps clavava els meravellosos ulls als ulls inquiets de qui l’admirava. Aquest no podia evitar una tremolor al cor i un sentiment d’ànima seduïda. I li feia saber i la dona somreia i no deia res i els homes i les dones ho interpretaven com a prova de consentiment.

L’home amb qui es va casar era aspre i seriós ja de jove i més tard se li van accentuar aquests trets i la dona ho pressentia pitjor amb els anys i no es va equivocar. El marit era antipàtic i va mostrar que ella no s’havia equivocat en el vaticini. I com que era un home bell i elegant i era advocat de gran renom, la dona suportava fins a cert punt aquells defectes. Que, de vegades, la irritaven profundament.

Van viure una vida sense més problemes que el de l’allunyament. Que va arribar a poc a poc. L’home, insensible, no se n’adonava. I la dona ho endurava. I, passat un temps, no va resistir-ho i no sabia què fer. Volia separar-se i no ho acomplia. I quedar-se al costat de l’home malcarat i enutjós li perjudicava cos i esperit. Tant la perjudicava que va caure malalta. I la depressió va ser intensa i no hi trobava remei propi i tampoc el metge de capçalera. I encara menys l’eminent especialista. Però el marit no es preocupava de la dona i en va trobar d’altres i això ho sabia ella.

I tan malalta estava que la Dama Negra la observava i amb ambigües intencions. I la dona, malgrat el sofriment, era la imatge de la bellesa. I els ulls blaus eren més blaus. I el cabell negre era el mirall que reflectia el rostre de la Dama. I era a prop. I veia també el trist somriure i era perfecte i delicat i atractiu. I la Dama se’n va enamorar. I li va dir amb rostre gentil i benèvol. I li va dir que l’amor era intens i ella era la dona més bella i cada dia més bella. I com el seu amor cada dia més amor. La Bella i la Mort. I el plaer de la passió i de les nits llargues i alhora curtes. I li donava felicitat que no li permetien oblidar temps passats. I, per això, una matinada i el temps de les confidències, li va demanar a la Dama Negra:

--Sisplau. Ocupa’t del meu marit.

El convent

Anys d’esplendor. Anys de misèria. Sempre anys de felicitat. La porta oberta a qui tenia fam. A qui moria de set. Al malalt. Al que dubtava. I a aquell que havia perdut la fe. Durant els anys d’esplendor era un convent estimat. Cel.lebrat. Que s’alçava sobre un turonet. Amb herba fresca i arbres lluminosos. Amb els fruits a l’abast. Només dones que vivien dins el murs sòlids del convent. Joves i velles. Que s’ajudaven, s’escoltaven i sempre el consell necessari. El poble, els veïns, les respectaven. I les noies de casa pobre s’hi refugiaven. Per devenir, com elles, dones que obrien les portes de la gran casa i del cor. Anys d’esplendor.

El temps se’l va endur, l’esplendor. La Dama Negra es va emportar les dones vestides de negre i amb l’esperit alegre. Perquè sabien el camí de la vida. No hi havia donatius dels rics de l’entorn. No hi havia vocacions. No hi havia noies pel convent, ja que el d’elles era la ciutat. Els fidels havien perdut la creença. Només el diner. Només la falsa comoditat. Només el plaer de viure. El plaer del cos. I les dones del convent, que eren poques, vivien de l’hortet, del galliner i de la vaca. Tenien just per menjar i beure. Perquè ningú no les ajudava. I la Dama Negra les esperava enmig de la seva resignada solitud.

Només en va quedar una. Havia entrat molts anys enrere i mai no havia anat més enllà de l’hort, del galliner i del raconet de la vaca. Ho feia tot ella sola. Durant uns anys de misèria. Ni un plany. La trista felicitat. Era la companya dels últims anys. La Dama Negra, admirada, la veia contenta. Tot i que s’apropava la fi. Com les altres que l’havien precedit. Dues vegades va témer aquesta fi. No per la fi. Per l’abandó de la vida que tant estimava. Pels altres. Pel record de qui l’havia estimat i ensenyat. L’oració. L’esperança. La il.lusió. El benestar. Tot allò del després. Dues vegades la fi.

La Dama Negra era present. Però no gosava tocar-la amb la mà freda. Només la mirada que volia amable. I potser ho era. Dues vegades va retornar a la vida que estimava. Sense temença de la mort. Que li havien mostrat era la última part del viatge. Cap al viatge etern. I va arribar el dia. Un dia de primavera. Mentre contemplava la terra enllumenada, la verdor dels arbres, els ocells. Que li donaven el bon dia amb el cant encisador. Tot era nou altra vegada per a la noia que s’havia fet vella. I no se n’adonava. I amb la vellesa el senderol de la fi. Ho va desitjar. Ho va témer. Es va allitar. Va cloure els ulls per la pregària última. Un crit: “El cel! El cel!”.

Mentre se l’emportava, la Dama Negra va dir: “Això no és cosa meva”.