Comenta que “un món que està tan dominat per la moda canviant i estúpida no pot ser un món de persones assenyades, sinó de titelles que ballen al so d’un color, d’un estil o d’una llargada de més o de menys”.
«««»»»
L’home preocupat per la teosofia explica: “Quan Déu, en la seva supèrbia, va deixar de ser humà (vegeu civilitzacions greco-romanes), es va convertir en el suprem i etern indiferent”.
«««»»»
Dos amics discuteixen sobre les campanes. Un afirma: “Les campanes toquen a morts per fer-nos saber que encara som vius”. L’altre li contesta: “Jo crec que quan toquen a morts és una trista perspectiva de futur”.
«««»»»
“L’amor –exclama l’home—ens ajuda a trobar la fràgil felicitat d’aquesta terra. Però quin buit, després”.
«««»»»
Amb nostàlgia fa: “El somni, els somnis, són una promesa impossible que no s’ha d’acomplir. Però, què faríem sense somnis?”.
«««»»»
Parlo amb dos joves promesos i un d’ells diu mirant l’altre: “Com que el nostre amor no serà etern, n’hi haurà prou amb llogar un pis”.
«««»»»
Trobo un amic que surt de la farmàcia amb un paquet molt gros. “S’allarga la llista de medicaments?” –pregunto. Ell fa “De malalties, vols dir”.
«««»»»
Al capvespre, mirant el passeig, explica: “Hi ha persones que són una branca quan podrien ser un arbre magnífic”
«««»»»
L’home comenta: “Ploren per un militar mort en una guerra estúpida. ¿Creuen que les guerres irresponsables i sovint incitades per interessos materials, són només una joguina cruel reservada a les dones, al vells i als infants?”.
«««»»»
L’home malmès per la vida proclama: “Quina cosa tan trista és el sentit comú”.
«««»»»
Un amic, més optimista, afirma com a consell: “Segueix a qui empaita un somni”.
«««»»»
L’home és davant l’esposa. La mira fixament i diu: “Quanta raó tenim tots dos”.
«««»»»
Un amic, aficionat a la mitologia clàssica, m’explica: “Sí, efectivament. Ulisses va tornar a Itaca per trobar la pau i Penèlope. Després d’haver viscut amors delirants amb Circe i Calipso”.
«««»»»
L’home dóna la seva versió d’un conte de fades: “Després d’haver-li preguntat molts anys: “Sóc la més bella?”, el mirall li va contestar: “Sí ets la morta més bella”.
«««»»»
Mentre beu un conyac, diu que té una opinió molt personal que prové de l’experiència: “Si els homes i les dones es volen drogar, que es droguin. Si es volen destruir, que ho facin. La vida, per a molts, és la droga més dura a què estem irremeiablement enganxats. I també acaba destruint-los”.
«««»»»
Un altre només diu: “La vida és un amor risible que si no esclata marceix l’ànima”.
«««»»»
Un home vell i seré comenta: “De petit em van ensenyar: “Ajuda’t i Déu t’ajudarà”. I vols saber què? M’he passat la vida treballant com un esclau i ningú, ni Déu, m’ha ajudat”.
«««»»»
Un dia se li acut: “La solidaritat és una de les accions més nobles de la naturalesa humana. Llàstima que, generalment, es faci en benefici propi”.
«««»»»
Ve somrient i diu: “La vida és tan rica de belleses i tan pletòrica de moments transcendents, que pensar en la mort és perdre un temps fugitiu i irretrobable”.
dissabte, 25 de març del 2006
dissabte, 18 de març del 2006
La veu de l'home
Un home que conec poc però que veig sovint fa el següent comentari: “La vida és una successió d’etapes que van des del cafè i l’alcohol fins a la til.la i la camamilla.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
«««»»»
M’explica: “Soc partidari de l’avortament, el suïcidi i l’eutanàsia”. “I la pena de mort?” –pregunto--. “Oh, no, no, la pena de mort, no.”
«««»»»
Ja em semblava una mica egoista, però el petit diàleg que em va explica m’ho va confirmar : “La Terra –va dir a l’amant—hauria de ser un lloc pe viure feliços tu i jo”. “I els altres?” –va preguntar ella--. “Els altres? Què m’importen els altres?”.
«««»»»
Diu: “Plena confiança en els metges? No, no. Només en un: el forense”
«««»»»
“Per què ens oposem al desig –pregunta—si és l’únic sentiment que, si causa remordiment, és després d’haver donat una, més o menys, completa satisfacció?”
«««»»»
L’home que estudia em diu: “Qui té por de tot està condemnat a res”.
«««»»»
I, més tard, fa: “Què és pot esperar d’aquesta època sense ànima, dominada per la lògica i la psicologia?”
«««»»»
Com una confidència, diu: “He inventat una nova oració. És curta: el pa nostre de cada dia, doneu-lo, Senyor, a aquell que té fam i mor de gana, de malaltia, de solitud, de por i de tristesa”
«««»»»
L’home fa anar l’amable ironia: “La rutina –diu—és la mare de la tranquil.litat. El pare és un cretí.
«««»»»
L’home m’explica: “Un amic immers en una depressió horrible s’assabenta de la mort del marit d’una amiga. Va a visitar-la i li dóna el condol per continuar vivint”.
«««»»»
Un altre fa: “Val més pecar i penedir-se que penedir-se de no haver pecat”. Aquest me’l va dir un home d’experiència quan jo era jove. Ara, al cap dels anys, em pregunto: “Per què penedir-se de res?”.
«««»»»
Com si fos un acudit. Diu: “Marit i muller contemplen un film a la televisió. Ella comenta: “No passa res. Fins ara només hi ha morts”.
«««»»»
“No creguis –em diu—en la paraula dels altres si abans no creus sincerament en la teva. No oblidis que l’home –és a dir, tu—és profundament hipòcrita i mentider”.
«««»»»
D’un altre caire és el que em diu l’home: “Afortunadament, encara hi ha gent que confon les realitats amb les ficcions”.
«««»»»
L’amic homosexual exclama: “Sort que n’hi ha d’altres, si no què faria?”.
«««»»»
L’amic de cabells blancs em parla de política. És un vell lluitador republicà de la guerra civil espanyola. Em diu: “Paleofeixistes, neofeixistes, i nazis de baixa estofa. Monges i capellans. Asilats nostàlgics de la pistola i de la camisa blava. Papistes del Vaticà i dels bisbes reaccionaris. Capitalistes sense escrúpols. Ambiciosos de l’Opus Dei. Defraudadors crònics. Especuladors immobiliaris i banquers deshonestos. Esclaus de les convencions i d’idees immutables... Tot això i més que oblido, formen l’escudella barrejada de la dreta espanyola”.
«««»»»
“I si el visionari només veiés la veritat?” –pregunta ella.
«««»»»
L’home m’explica amb mal dissimulada malenconia: “Ens coneixíem poc, però un dia li vaig dir: “M’agradaria parlar amb tu”. Ella va contestar: “A mi també”. Va ser el començament d’una gran decepció”.
dissabte, 11 de març del 2006
La veu de l'home
La primera vegada que parlo amb l’home em diu: “És tan immoral patir per viure com patir per morir.
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
«««»»»
El veig angoixat i fa: “Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia”
«««»»»
“Allò que més em preocupa de la nostra civilització –diu—és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees”.
«««»»»
L’home és un gran lector i comenta un llibre: “El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària”.
«««»»»
A cau d’orella: “Sigues feliç –afirma-- , però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car”.
«««»»»
Ve un amic, empleat d’oficina modest i complidor, i em diu que fa uns dies va ser atracat. Afegeix: “S’haurien de confeccionar llistes de persones adinerades, tramposes i corruptes, per donar-les als atracadors”.
«««»»»
M’explica: “L’home petit i lleig enveja el gran i bell. I amb raó, perquè té totes les de perdre”.
«««»»»
L’home medita sobre els partits polítics, i diu: “El poder és penible per aquells que no el tenen”.
«««»»»
De mal humor: “Em van dir que tot es paga a la vida. Jo crec que sobretot es paga el naixement”.
«««»»»
L’home d’experiència ve i diu: “El pitjor defecte de la joventut és que passa de pressa”.
«««»»»
Un amic escèptic indica: ”Lamentar el passat, viure o malviure el present, esperar el dubtós futur. Magnífica trilogia de l’home condemnat al no-res”.
«««»»»
L’home reflexiona: “La nostra curta vida és a les mans d’un somni”.
«««»»»
L’home amb qui prenc el cafè al migdia explica: “És significatiu i inquietant que les històries d’amor que ens ensenyen –els llibres, els films, la televisió principalment—acabin amb un bes o en el matrimoni. ¿Volen silenciar conscientment que la vida continua i és cruel?”.
«««»»»
“Has abusat de la vida –diu l’amic a l’home agonitzant--. “No –respon--, la vida ha abusat de mi”.
«««»»»
L’altre diu: “El matrimoni seria una institució perfecta si no s’hagués de passar de la teoria a la pràctica”
«««»»»
L’home romàntic va dir: “No estaré dolgut amb tu, estimada. Ets una bella fantasia per somiar despert”
dissabte, 4 de març del 2006
ELS ULLS
L’home estava cansat. Això passa a la vida. Estava cansat de les mateixes coses, de veure la degradació de les mateixes coses Estava cansat de les persones, de veure la degradació de les persones que, finalment, li eren indiferents. El seu esperit estava cansat. Tal vegada així s’explica l’angoixa continua que li produïa la visió dels fets, l’origen dels fets i les seves conseqüències.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
L’home, malauradament, havia perdut la memòria de la felicitat. Era neci i no ho sabia. El present, que no era radiant, certament, li amagava els moments, llargs o breus, fútils o profunds, que havien acompanyat el temps preterit. Per ell, un núvol era la tempesta, el sol la xafogor, una dona el cataclisme, una pedreta l’ensopegada. No escoltava veus amables, per ell no hi havia veus amables, ni la tardor li oferia fragàncies. Només sentia la fortor de les clavegueres.
Ni en els colors, ni en les mirades, ni en els llibres o la música no trobava esbargiment. De les coses, de les mateixes coses, ja ho he dit, només en veia la decadència. La seva decadència també la mirava i, per això, també estava terriblement cansat.
En tornar a casa, una tarda, es va veure en el magnífic cristall d’una tenda veïna. Les seves espatlles enfonsades, els llavis cargolats, els braços caiguts al llarg del cos. Tot ell impotent. Va caminar. Va obrir la porta de la llar i va mirar encara el carrer. Aleshores es va treure els ulls i els va llençar irritat a la vorera. Va tancar la porta amb clau i va seure al salonet enmig de la foscor.
Un cec passava per allí. El seu caminar era lent, l’orella fina. Es va agenollar ràpidament i amb mà àvida i delicada va agafar els ulls. Els va besar amorosament i els va ficar en els forats negres del seu rostre.
Va somriure en veure les coses i les persones. Va somriure als núvols i les fragàncies. En passar davant el vidre de la botiga, es va treure el barret i va somriure encara més a la imatge que veia per primera vegada.
--Bona tarda –va dir, i es va allunyar, feliç, fent girar el bastó, talment un Charlie Chaplin abans de trobar el primer emmerdament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)