L’home eixerit i la seva dolça companya eren a la punta extrema de l’illa. Des d’allí veien una roca immensa que emergia de la superfície serena del mar profund. Tots dos van emmudir sacsejats per la força terrible que s’aixecava, aparentment tranquil.la del fons del mar. Tots dos es miraven, delicats i precaris, en el camí amb confús epíleg, en el present inquietant i ferventment estimat. Els llavis volien formar el pensament forjat en els seus esperits.
Mil imatges, brots rars i superbs, giravoltaven com la música inexpressable en el moment únic de la vida. Ella va ser la primera en parlar. La veu li tremolava:
--Aquesta roca infranquejable, dura i violenta, em fa por –va dir.
Ell, fascinat per tanta innocència i ingenuïtat, va respondre:
--A mi també.
Després d’un silenci pertorbador, la dona va preguntar, va preguntar-se:
--És el cor de l’home?
dissabte, 26 de desembre del 2009
dissabte, 19 de desembre del 2009
La sentència
L’home i la dona es coneixen des de fa temps. L’home i la dona es veuen de tant en tant quan el cor ho desitja i l’ànima ho vol. Els instants els semblen breus, les nits curtes i el cos en voldria més, però la felicitat no té fi, l’anhel es repeteix, l’avidesa els encén, el deliri és immens.
L’home i la dona no ho saben i de l’amor en treuen el premi fabulós, el triomf, el benefici. I no ho saben.
No ho saben i el seu amor és condemnat el dia que l’home va accedir a la súplica de la dona i li va dir:
--Des d’ara viurem sempre junts.
L’home i la dona no ho saben i de l’amor en treuen el premi fabulós, el triomf, el benefici. I no ho saben.
No ho saben i el seu amor és condemnat el dia que l’home va accedir a la súplica de la dona i li va dir:
--Des d’ara viurem sempre junts.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Badall
L’home d’uns cinquanta anys que només vivia per treballar portava sempre camisa blava amb corbates de diverses tonalitats del vermell. Afirmava: “És el símbol de l’home de negocis realment treballador”. Doncs treballava. Anava de vacances dos o tres vegades l’any “per carregar les bateries”, explicava somrient. Era feliç. Donava felicitat a l’esposa. Perquè l’estimava i n’era estimat. Amb l’amor a penes desgastat pels anys que havien passat volant. Des del dia en que la va conèixer. En la festa d’aniversari de la noia, que preferia l’aniversari al sant, com s’acostuma a fer en país catòlic. Li va dir. Ell d’acord. I amb el somriure als llavis van traspassar alegrement matrimoni, filla gran, fill petit, embaràs de la noia i esperant el naixement.
Van tornar de les vacances d’estiu havent abusat de la carn i del peix. El repòs després d’aquest dies de festa. Que no va anar bé per l’home treballador. En allitar-se la primera nit va fer front a un infart lleuger. El metge li va dir “massa treball”. Es va refer sense problema. I sense pensar que l’infart és el camí de la mort.
La Dama Negra sempre atenta als infarts. Millor quan eren definitius. Aquest no perquè va continuar treballant. A l’empresa de transport. Als supers. A la impremta. I a altres menys importants. De tant en tant, la Dama donava un tomb per l’home de camisa blava. Tot semblava anar-li bé i la dona estava contenta pels plaers nocturns que hi trobava amb ell. La Dama esperava.
L’espera no va ser llarga. Després de dinar. L’home volia fer la migdiada i la dona el va trobar al costat del llit. El metge li va dir: “atenció a l’infart” i també “ha de reduir l’esforç a la feina i... al llit”. Que no li va fer cas. I per això sis mesos després un altre infart. Molt seriós. Tant que no va poder aixecar-se per anar a les empreses. Això va atraure a la Dama Negra.
L’home no reaccionava. La Dama, immòbil. Amb esperança. Per l’home que ja no portava camisa blava. Tothom esperava el moment definitiu, que el metge havia pronosticat. La Dama tenia pressa aquesta vegada. Esperava. L’home empitjorava. L’home va fer un gros i cansat badall i va restar tranquil amb els ulls ben tancats. Va ser l’inici de la recuperació quan la Dama Negra se n’anava exclamant contenta i equivocada
--Apa, un altre!
Van tornar de les vacances d’estiu havent abusat de la carn i del peix. El repòs després d’aquest dies de festa. Que no va anar bé per l’home treballador. En allitar-se la primera nit va fer front a un infart lleuger. El metge li va dir “massa treball”. Es va refer sense problema. I sense pensar que l’infart és el camí de la mort.
La Dama Negra sempre atenta als infarts. Millor quan eren definitius. Aquest no perquè va continuar treballant. A l’empresa de transport. Als supers. A la impremta. I a altres menys importants. De tant en tant, la Dama donava un tomb per l’home de camisa blava. Tot semblava anar-li bé i la dona estava contenta pels plaers nocturns que hi trobava amb ell. La Dama esperava.
L’espera no va ser llarga. Després de dinar. L’home volia fer la migdiada i la dona el va trobar al costat del llit. El metge li va dir: “atenció a l’infart” i també “ha de reduir l’esforç a la feina i... al llit”. Que no li va fer cas. I per això sis mesos després un altre infart. Molt seriós. Tant que no va poder aixecar-se per anar a les empreses. Això va atraure a la Dama Negra.
L’home no reaccionava. La Dama, immòbil. Amb esperança. Per l’home que ja no portava camisa blava. Tothom esperava el moment definitiu, que el metge havia pronosticat. La Dama tenia pressa aquesta vegada. Esperava. L’home empitjorava. L’home va fer un gros i cansat badall i va restar tranquil amb els ulls ben tancats. Va ser l’inici de la recuperació quan la Dama Negra se n’anava exclamant contenta i equivocada
--Apa, un altre!
dissabte, 5 de desembre del 2009
Amabilitat
L’home agonitzava i la família estava al seu voltant. L’esposa li havia agafat la mà, com per no abandonar-lo en els darrers moments. Els fills, a dreta i esquerra de l’ample llit de matrimoni esperaven el desenllaç, previst des de feia uns dies, sense poder amagar el cansament de la llarga espera.
El metge havia dit que ja faltava poc. La dona va sospirar sense timidesa. Perquè, per amor, tenia necessitat d’un ràpid acabament. L’agonitzant va decidir que ja n’hi havia prou.
La Dama Negra esperava també amb millors intencions. L’home va mig obrir la boca i va imitar el sospir de la dona. I, amb la Mort al costat, va morir. En adonar-se que s’havia acabat la comèdia de la vida tots van sortir de la cambra i de l’aire asfixiant i van anar per feina. Cadascú la seva. El fill gran es va encarregar dels tràmits i el mort va fer cap al tanatori. On va quedar sol. Aparentment.
L’home agonitzant mai no havia estat sol. Perquè era bon company amb els companys d’infantesa. Bon amic amb els amics d’adolescència. El festeig no el va allunyar de ningú. Passejades, excussions, festes a la ciutat, concerts. Tot ho feien amb els amics de sempre. Els amics que estimaven la noia com sempre havien estimat l’amic. Els anys no van canviar res. Ni el matrimoni. Ni el canvi a una ciutat llunyana. Cartes, viatges. Que anaven minvant a mesura dels anys, dels problemes, de les ocupacions. No l’oblit. Només la mort. La solitud de la mort. Sol al moment de la mort.
Tristesa al moment de la mort.
La Dama Negra el va acompanyar en veure la gran solitud de l’home que havia patit llarga agonia. No el va deixar ni un moment. La Dama Negra s’havia posat al taüt ajagut al costat de l’home que no volia abandonar. Fins a on no ho sabia, però li era igual. Preferia aquest a tots aquells que l’esperaven. Sense saber per què. Li parlava de les poques coses que havia abandonat i de les il.lusions truncades. I així van transcórrer els minuts i les hores. La llum de la vesprada. La foscor de la nit tranquil.la. I altra vegada la claror de l’albada amb els seus presagis.
La Dama Negra li havia donat una absoluta bonança i l’home mort no sentia el tragí de la mudança ni els murmuris de la poca gent, els amics de sempre. L’esposa cansada. Tots els que rodejaven els últims instants sobre aquesta inhòspita terra. La Dama Negra. Encara al seu costat. El van posar dins el nínxol, acabat el viatge de l’home.
I per sempre va romandre al seu costat la Mort amable..
El metge havia dit que ja faltava poc. La dona va sospirar sense timidesa. Perquè, per amor, tenia necessitat d’un ràpid acabament. L’agonitzant va decidir que ja n’hi havia prou.
La Dama Negra esperava també amb millors intencions. L’home va mig obrir la boca i va imitar el sospir de la dona. I, amb la Mort al costat, va morir. En adonar-se que s’havia acabat la comèdia de la vida tots van sortir de la cambra i de l’aire asfixiant i van anar per feina. Cadascú la seva. El fill gran es va encarregar dels tràmits i el mort va fer cap al tanatori. On va quedar sol. Aparentment.
L’home agonitzant mai no havia estat sol. Perquè era bon company amb els companys d’infantesa. Bon amic amb els amics d’adolescència. El festeig no el va allunyar de ningú. Passejades, excussions, festes a la ciutat, concerts. Tot ho feien amb els amics de sempre. Els amics que estimaven la noia com sempre havien estimat l’amic. Els anys no van canviar res. Ni el matrimoni. Ni el canvi a una ciutat llunyana. Cartes, viatges. Que anaven minvant a mesura dels anys, dels problemes, de les ocupacions. No l’oblit. Només la mort. La solitud de la mort. Sol al moment de la mort.
Tristesa al moment de la mort.
La Dama Negra el va acompanyar en veure la gran solitud de l’home que havia patit llarga agonia. No el va deixar ni un moment. La Dama Negra s’havia posat al taüt ajagut al costat de l’home que no volia abandonar. Fins a on no ho sabia, però li era igual. Preferia aquest a tots aquells que l’esperaven. Sense saber per què. Li parlava de les poques coses que havia abandonat i de les il.lusions truncades. I així van transcórrer els minuts i les hores. La llum de la vesprada. La foscor de la nit tranquil.la. I altra vegada la claror de l’albada amb els seus presagis.
La Dama Negra li havia donat una absoluta bonança i l’home mort no sentia el tragí de la mudança ni els murmuris de la poca gent, els amics de sempre. L’esposa cansada. Tots els que rodejaven els últims instants sobre aquesta inhòspita terra. La Dama Negra. Encara al seu costat. El van posar dins el nínxol, acabat el viatge de l’home.
I per sempre va romandre al seu costat la Mort amable..
Subscriure's a:
Missatges (Atom)