L’home cansat fa temps que volia deixar l’esposa, la família, el treball, els amics, la casa, la ciutat i, per això, era al tren que el portava cap a un indret desconegut i que tampoc no volia conèixer. Volia un lloc diferent, un lloc on no hi hagués res d’allò que coneixia i avorria, poc feia anys, molt en el moment present. Per això es deixava portar pel ritme assossegat del tren, pels rostre que no coneixia, per les parles cada vegada diferents a mesura que travessava ciutat, país i boscos i rius.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
dissabte, 25 de desembre del 2010
El viatge
L’home cansat fa temps que volia deixar l’esposa, la família, el treball, els amics, la casa, la ciutat i, per això, era al tren que el portava cap a un indret desconegut i que tampoc no volia conèixer. Volia un lloc diferent, un lloc on no hi hagués res d’allò que coneixia i avorria, poc feia anys, molt en el moment present. Per això es deixava portar pel ritme assossegat del tren, pels rostre que no coneixia, per les parles cada vegada diferents a mesura que travessava ciutat, país i boscos i rius.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
No volia dormir per atrapar les noves visions en les que creia. Els nous horitzons que, estava segur, havien de ser allunyats dels que l’havien portat a prendre una decisió que ningú, potser, comprendria. Sabia, certament, que l’esposa plorava després d’anys i d’il.lusions compartides. Sabia que els fills buscarien el pare seriós i, al temps, juganer. Sabia que alguns companys de la feina es preguntarien el perquè de l’abandó. Però també sabia que ell volia oblidar, trobar un món completament nou. Un món sense monotonia, sense enganys, sense paraules i actituds feridores. Era el seu somni en el somni del que no volia despertar.
Però, és clar, va despertar. Ho va fer en un indret totalment desconegut i estrany. Primer, en baixar del tren, va tenir contentament de sentir-se lliure de tot allò que el va fer fugir. Va girar-se terra endins, cap a una ciutat nova. Va caminar entre la gent i va veure que, si bé parlaven una llengua que no coneixia, eren igual que aquells que volia oblidar. Un home el va insultar, una dona el va mirar de dalt a baix amb menyspreu, a l’hotel el van rebre sense amabilitat, la cambra era freda i només tenia una finestra que deixava veure uns carrers, unes cases que li recordaven altres carrers i cases. El treball va ser el mateix. Va allitar-se perquè, repentinament, se sentia cansat. Va procurar fer un buit a la ment, però se li omplia altra vegada d’un no res dolorós i trist. No ho sabia clarament, però la solitud li va donar llàgrimes als ulls. La solitud de la memòria, pitjor, la solitud de la solitud que li fiblava el cor i li donava un patiment horrible.
Sobtadament, la memòria se li va omplir. De tot allò que havia abandonat amb alegria i que ara esdevenia angoixa de perdre el que temia haver perdut. Va ofegar un crit, va eixugar les llàgrimes, va assossegar el cor. Va decidir un acte mai imaginat. Va sortir de l’hotel, va anar a l’aeroport, va agafar un avió per arribar més aviat allà on havia abandonat tantes coses que ara li mancaven. Volia trobar-se altra vegada amb aquella realitat que només havia durat un somni llarg i enganyador. Es clar, ho va aconseguir.
dissabte, 18 de desembre del 2010
El somni
Qui passés ràpid pel mig de l’autopista podria imaginar que totes les prostitutes eren iguals. Però s’equivocaria. Algunes eren, més o menys, com vostè , dona que llegeix. Altres sí que tenien l’aspecte de la professió. Amb perruques rosses i cama llarga. Els cabells negres i faldilla curta. El rostre empastifat amb exuberància, la llengua que volia incitar. El cigarret als llavis protuberants per un bes que no donarien. Converses banals sense deixar de guaitar el futur client.
Molt sovint, un grupet parlava del mateix. No de la vida que menaven sinó de la que voldrien viure, sense angoixes ni baralles, sense suportar els homes manaires a força de diners que, a la llarga, escatimaven. No d’això. Parlaven dels somnis. Perquè gairebé totes, a vora el despertar, tenien somnis. De tota mena. I els explicaven a les companyes. La rossa havia somiat amb un home que l’agafava de la ma per emportar-la a un paradís. Era el somni de quasi totes. La dels cabells llargs somiava que tornava al poble, del que havia marxat, amb un grapat de diners i un auto vermell. La noia que fumava sense parar, en el somni, portava un fill al collegi i estava molt orgullosa. La prostituta que no enraonava mai era perquè no tenia somnis. Mai havia somiat.
No ho explicava però li dolia profundament. Li hauria agradat tenir somnis com les companyes. Però passaven els dies i els anys i res no canviava per la prostituta amable, contenta quan el client n’estava. Amb cert mal humor quan tornava a la trista habitació que sempre estava desarreglada. S’ha dit que passaven els anys. Pràcticament ja no tenia clients ni diners. I, es clar, mal vivia. Però, després d’una nit de desesper, cansada d’aquell incessant anar i venir a la recerca d’un client, un cop a l’habitació, es va desvestir ràpidament perquè era l’estiu, i en pocs minuts va endinsar-se en una son tranquil.la.
I va tenir el primer somni. En el somni es va preparar per a la felicitat, però el somni va ser un desengany, perquè va somiar que mai no tenia somnis.
Molt sovint, un grupet parlava del mateix. No de la vida que menaven sinó de la que voldrien viure, sense angoixes ni baralles, sense suportar els homes manaires a força de diners que, a la llarga, escatimaven. No d’això. Parlaven dels somnis. Perquè gairebé totes, a vora el despertar, tenien somnis. De tota mena. I els explicaven a les companyes. La rossa havia somiat amb un home que l’agafava de la ma per emportar-la a un paradís. Era el somni de quasi totes. La dels cabells llargs somiava que tornava al poble, del que havia marxat, amb un grapat de diners i un auto vermell. La noia que fumava sense parar, en el somni, portava un fill al collegi i estava molt orgullosa. La prostituta que no enraonava mai era perquè no tenia somnis. Mai havia somiat.
No ho explicava però li dolia profundament. Li hauria agradat tenir somnis com les companyes. Però passaven els dies i els anys i res no canviava per la prostituta amable, contenta quan el client n’estava. Amb cert mal humor quan tornava a la trista habitació que sempre estava desarreglada. S’ha dit que passaven els anys. Pràcticament ja no tenia clients ni diners. I, es clar, mal vivia. Però, després d’una nit de desesper, cansada d’aquell incessant anar i venir a la recerca d’un client, un cop a l’habitació, es va desvestir ràpidament perquè era l’estiu, i en pocs minuts va endinsar-se en una son tranquil.la.
I va tenir el primer somni. En el somni es va preparar per a la felicitat, però el somni va ser un desengany, perquè va somiar que mai no tenia somnis.
dissabte, 11 de desembre del 2010
La renúncia
La noia jove i bella va morir una matinada, l’hora de la mort, que anunciava les hores magnífiques d’un dia d’estiu. Va morir perquè així ho va volér i va trobar la mort com si anés a la recerca d’una germana o d’un amant.
Va morir allunyant-se de la foscor, ales obertes al sol i al vent, a la il.lusió de la carícia i de l’amor.
Va morir perquè la vida era per a ella així: bruta, lletja, ronyosa i sòrdida. Va morir fatigada, afligida, rostre patètic, a qui han robat somriure i afalac, a qui han deixat la ganyota i l’espant.
És clar, ningú no comprenia la mort lliure i solitària de la noia jove i bella que va morir de matinada.
Ningú no ho comprenia, però, ¿no n’hi ha prou amb la brutícia i la lletjor, la sordidesa, la lassitud, la ganyota i l’espant?
Va morir allunyant-se de la foscor, ales obertes al sol i al vent, a la il.lusió de la carícia i de l’amor.
Va morir perquè la vida era per a ella així: bruta, lletja, ronyosa i sòrdida. Va morir fatigada, afligida, rostre patètic, a qui han robat somriure i afalac, a qui han deixat la ganyota i l’espant.
És clar, ningú no comprenia la mort lliure i solitària de la noia jove i bella que va morir de matinada.
Ningú no ho comprenia, però, ¿no n’hi ha prou amb la brutícia i la lletjor, la sordidesa, la lassitud, la ganyota i l’espant?
dissabte, 4 de desembre del 2010
La resposta
La noia esdevingué dona i els seus ulls reflectien tots els colors. Esdevingué dona i els pensaments van ser sempre d’amor. Esdevingué dona i el somriure no se n’anà dels llavis en flor.
La dona va ser ferida pels cops de la vida, lliurada dels paranys per la voluntat constant. L’amor no li va refusar l’amor ni es va allunyar cap als llocs sense forma ni contorn. En la flor dels seus llavis no hi va haver cap espina però sí el somriure càlid i joiós.
Molt de temps després, sent tot igual i res diferent, la dona va preguntar a qui la mirava amb blasme i desdeny perquè no comprenia res:
--¿Es pot viure sempre en un món de somnis?
No hi hagué resposta, però sí l’ull reprovador, dolent.
La dona va ser ferida pels cops de la vida, lliurada dels paranys per la voluntat constant. L’amor no li va refusar l’amor ni es va allunyar cap als llocs sense forma ni contorn. En la flor dels seus llavis no hi va haver cap espina però sí el somriure càlid i joiós.
Molt de temps després, sent tot igual i res diferent, la dona va preguntar a qui la mirava amb blasme i desdeny perquè no comprenia res:
--¿Es pot viure sempre en un món de somnis?
No hi hagué resposta, però sí l’ull reprovador, dolent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)