El pou

A un racó del gran jardí la silueta del pou.
En mig d’arbres frondosos i arbusts grisencs.
No és com els altres. Es un pou sense fons.
Així ho diuen els homes vells del poble.
El poble és molt a prop d’una petita ciutat.
Tothom, també, coneix el pou sense fons.
Qui, curiós, s’ha ficat al pou no ha retornat.
Ara té per tot arreu la reputació de pou maleït.
La gran casa i el jardí és d’una família rica.
Grans i petits passen estiu i festes llargues.
El fill entremaliat i els amics juguen al jardí.
Al costat del pou encenen un cigarret.
I parlen del pou maleït. I no ho creuen.
Estan asseguts al brocal del pou maleït.
“S’hauria de veure” diu un dels nens.
“Sí, és clar, s’hauria de veure” diu l’altre.
“No s’hi pot baixar”, diu el tercer, poruc.
Van a beure aigua fresca de la cisterna.
Miren per la porteta i no veuen el fons.
“No té fons la cisterna” diu el fill trapella.
“Veritat, no te fons” diu el nen poruc.
“Tornem a veure el pou que no té fons.
Després de la conversa no saben si té fons.
El fill trapella diu: “Sí, s’hauria de veure”.
Tots diuen: “Tu ets l’amo del pou. Ves-hi!”
El fill entremaliat trau pantalons i sabates.
El nen es llança al pou. El silenci fa por.
Els nens van corrent cap a les seves cases.
Al capvespre els pares busquen el fill.
El criden, miren entre arbres i arbusts.
L’endemà la policia troba el nen al pou.
Un garfi punxent li ha travessat el cor.
El fill trapella no ha sabut si tenia fons.

El parc

El parc era magnífic i el sol encara l’embellia.

El sol sorgia de repent sobre el parc de l’estiu.

El parc era silenciós, solitari aquell moment.

El sol escalfava ja en aquell moment i era solitari.

Sol el sol fins a mitja tarda cada dia de l’estiu.

A mitja tarda les mares i els menuts de la família.

Les mares enraonaven i els menuts jugaven.

Petits jocs amb figuretes i algun joc de plàstic.

Tots anaven a la tasca abans que el sol declinés.

El sol, en declinar, allunyava mares i infants.

El parc perdia bellesa quan el sol no era al parc.

Els llums bruts per la pols no ferien la foscor.

Era la nit. Com cada dia. Com cada dia més aviat.

Uns nois feien cridòria al costat fosc del parc.

Bevien de llaunes de plàstic com les joguines del nens menuts.

Van caure en silenci en veure apropar-se una difusa silueta.

Era una noia que, amb pressa, anava cap a casa pel parc.

La noia a prop. Els nois escridassats la convidaven a beure.

La noia tenia pressa. La mare l’esperava, havia dit i redit.

Un noi la va agafar pel braç. La noia va sentir el dolor.

Els altres, begudes als llavis, la van agafar per on podien agafar.

La brusa, els pantalons, estripats per la ma agitada dels nois.

La noia cridava i plorava. Els nois excitats. La noia al terra.

La noia cridava i plorava. Els nois exasperats. La van pegar.

Es va aixecar i va tornar a caure al terra. Era una pedra.

Al cap. Va caure i els nois van fugir. No tots. Un noi la mirava.

El noi al seu costat. La noia quieta. El noi va jaure arran la noia.

El noi volia donar-li escalfor. La noia immòbil, el fred al cos.

El noi volia donar-li vida amb l’escalfor. La noia immòbil.

La noia immòbil malgrat l’escalfor que ja no era per a ella.

Els primers vianants van veure al parc la jove parella.

I, al poc, van comprendre i van fugir del parc per advertir...

El mirall

La casa en un barri molt exclusiu.

La casa havia pertangut a família.

Ara només resten tres pisos superbs.

L’avia vol viure sola i viu sola.

Marit, muller i dos fills també sols.

Els dos fills son del tot diferents.

El gran és com el pare, seriós.

El petit és presumit des de petit.

Avia i pares només s’ocupen d’ell.

El seu aniversari és una gran festa.

Li omplen la cambra de regals.

El noi mai no en té prou i en vol més.

Adolescent, el gran obsequi és el mirall.

Un gran mirall de gairebé tota la paret.

El noi no cessa de contemplar-se.

De cara, de costat, vestit i despullat.

Admira la seva bellesa, rara perfecció.

Un altre mirall a l’entrada i al saló.

Tots morts, viu sol i admira la bellesa.

El temps passa i tot el temps al mirall.

Encara veu la seva bellesa i s’enganya.

Cada dia, cada any, és més fort l’engany.

Les primeres arrugues no les vol veure.

El cabell, més escàs, no el vol veure.

Les noves arrugues no les vol veure.

No vol veure l’evolució del seu ventre.

Calb amb perruca i crema a les arrugues.

I només veu la bellesa, rara perfecció.

Un dia, temps enllà, veu el trist engany.

El mirall. Amb desesper el trenca a bocins.

Mil i mil bocins. Cada bocí el seu rostre.

Nu es posa a la banyera i tot ell un sospir.

A la mà, el tros més fi del mirall trencat.

Fragments de Sant

De petit el pare li havia mostrat el que quedava del Sant que venerava perquè l’avi també ho havia fet. Era una tradició familiar que volia que continues. Eren simplement uns dits i la ma dreta el que hi havia en una vitrina de l’església del poble on, de jovenet, passava els estius. Tant i tant li parlava d’aquest Sant que el nen li dedicava les pregàries de cada nit abans d’allitar-se. Però lamentava que només hi hagués un fragment, un tros de fusta amb pintura descolorida.

Quan va ser adult, havia acabat la carrera d’advocat i presidia un Banc reputat, seguia pensant en el Sant de la família. Anava de tant en tant al poble de la infància i visitava l’esglèsia i el fragment de la ma dreta que el pare li mostrava amb tanta devoció. En una d’aquestes visites va tenir l’idea.

Va contractar el millor restaurador i li va exposar el projecte: reconstruir el Sant. Malgrat les evidents dificultats, el restaurador va acceptar per dos motius: el repte que representava i la quantitat de diners que l’acabalat advocat posava a la seva disposició sense límit de temps.

Aquest el visitava freqüentment per veure com cobrava forma el que seria una estàtua de Sant. Aquells dits i ma ja eren als braços i el cos. Més tard les cames, tot ell cobert per un vestit de sant que el restaurador havia estudiat en nombrosos llibres religiosos. El rostre era d’un home adult amb barba canosa, nas lleugerament aquilí, ulls blaus, llarga cabellera que li tombava sobre les espatlles. L’advocat va presenciar l’última col.locació i instal.lació del Sant a la més lluïda capella de l’esglèsia del poble. Amb gran festivitat. Després, l’advocat va marxar cap a la ciutat amb el deure complert i l’oblit a mig camí.

Una nit va tenir un somni que el va capficar: el Sant, amb magnífica presència, li va dir: “ho has fet de bona fe, però si sabessis quins mals de cap m’has donat. Tothom demana allò que no te i jo no sé com sortir-m’en. Valia més que haguessis deixat els dits on eren, fillet. No t’havies de posar on no et demanaven. Perquè, saps? No m’has fet cap favor!”