El fill petit

La família tenia una casa de camp no lluny de la ciutat.
La ciutat era gran i marit i muller la odiaven pel brogit.
El brogit era fort de dia i de nit i la dona no ho suportava.
La casa de camp ideal pel repòs i hi anaven molt sovint.
Eren marit i muller, dues filles grandetes i el fill petit.
Les dues filles esvalotades, caràcter difícil i malicioses.
El fill petit era el més petit, obedient, callat i somiador.
Les paraules necessàries amb els pares i les germanes.
Les germanes se’n reien perquè el petit era petit i gros.
Els pares deien sempre que amb els anys no seria gros.
Seria com les filles, altes i fines i esveltes i xerraires.
Passaven temps a la casa de camp i a prop del foc a terra.
Escoltaven música, llegien contes, parlaven gentilment.
Tots eren feliços al camp sense el brogit de la ciutat.
El més feliç era el fill petit que escoltava sense paraula.
Com que era taciturn els pares li explicaven històries.
El fill les escoltava, deia que sí, que eren boniques i prou.
Els pares mai no el renyaven mai. Les noies se’n reien.
El petit era petit i rodonet i menjador i fort com un roure.
Mai un reny, mai una reprovació. Era el rei de la casa.
El pare va endur-se al fill petit a la cabana a fer llenya.
El pare copejava la llenya amb la destral ben afilada.
El fill petit agafava trossos pel foc a terra i estar calents.
També en prenia de grossos amb les mans i braços forts.
El pare per primer cop el va renyar: sols els petits, carall.
Va cridar, cridar molest pel fill dòcil sempre, ara tossut.
Volia agafar el fill petit que va deixar els trossos de llenya.
El fill petit va agafar la destral i la va llançar amb força.
La destral va obrir el cap del pare que va renyar el fill petit.

La destrucció

No va ser la guerra ni la fam no l’odi ni la venjança. No va ser la inconsciència ni el despit. No van ser les religions enganyoses ni les promeses falses. No va ser la por ni la por de la por. No van ser les maleses ni el carnatge de les dictadures. Ni l'esperit cruel. No van ser els camps on la gent mor de gana, de set i d’indiferència, d’humiliació i de salvatgisme per mà dels botxins eterns. No va ser el destí que ens han fixat els déus enganyosos ni les teranyiines del diable que ja ni tan sols són a la imaginació. No va ser l’error humà ni l’engany de l’amic.

Va ser al cor de l’home, això sí, i al cor de la dona.

Va ser la destrucció del món el dia en que va morir l’amor, l’ammor de l’home, l’amor de la dona.

Llamps i trons

Era el destí de la família. Destí tan inevitable com violent.

L’avi, desesperat, infeliç en amor, desventurat en afers, en nit de tempesta paorosa es va refugiar sota l’arbre, cercant la mort, i va morir crremat per la fúria del llamp.

El pare, també desesperat, infeliç en amor, desventurat en afers, en nit de tempesta paorosa es va refugiar sota l’arbre, en pocs minuts víctima del foc del cel.

L’home, irremissiblement desesperat, infeliç en amor, se n’anà cap a l’arbre fatídic esperant la mort en tarda de furiosa tempesta. Va caure el llamp amb força extraordinària, però sobre la casa, trista llar, que va ser completament feta cendres sota els ulls desconcertats del candidat al suïcidi.

Els captaires

Feia anys que havien perdut casa, família, amics i els pocs diners que tenien. Per això passaven les nits a la petita cabina del guichet del banc una mica massa enllumenada, però ja s’hi havien acostumat. De dia, amb fardells a l’esquena, anaven als millors carrers de la ciutat per demanar una hipotètica almoina. Anaven junts des de feia anys i cap dels dos no recordava com s’havien conegut. Dos captaires molt diferents.

El de la barba gris era més tranquil, mai no cridava ni gesticulava, contràriament al seu company que per no res aixecava els braços i proferia no crits si no males paraules per condemnar la seva sort de captaire. Trobaven menjar en racons foscos dels restaurants i amb poca cosa en tenien prou. La vestimenta no contava perquè era la mateixa de feia anys.

Els agradava l’hivern perquè, en fer-se fosc, s’acomodaven sobre cartons, vells abrics i papers a dintre la cabina del banc de barri i, després de menjar poca cosa i beure les restes de vi també trobat al darrere del restaurant, es tapaven el rostre i dormien amb la son del just. Això va durar anys.

Una nit, però, es van despertar sobresaltats perquè tres o quatre homes joves, van començar a apallisar-los de valent amb bastons i cadenes. Així es va interrompre el bell somni del captaire de la barba gris, que somiava cada nit el mateix. Que anava ben vestit, que tenia al braç una noia molt bonica amb qui passejava per un camp de flors, que sopaven en un bon restaurant, que passaven la nit junts i l’amor era bonic, com el que havia conegut en temps de joventut. I es despertava feliç per emprendre la dura realitat de la nova jornada. Just al moment en què besava la noia li va caure a sobre la primera garrotada. No va dir res perquè el van esfereir els crits del company. Després una altra a les cames i als braços, per tot el cos. Gairebé no va veure els agressors ebris i salvatges. Aviat va perdre el coneixement i no es va despertar fins que el portaven a un hospital.

El llit era blanc i net, els metges i infermeres també, però ell tenia una cama trencada per molts llocs, un braç i diverses costelles a més d’una horrible ferida al cap. Va estar hospitalitzat durant un mes i en va sortir coix, un braç paralitzat i sense company, de qui ningú no en sabia res. Però el que més li va doldre, ben amagat i atemorit, es que va perdre la petita felicitat de cada nit. Mai més no va tenir els bells somnis de quan anava ben vestit, als braços d’una noia bonica, del restaurant i de les hores d’amor....