Va néixer a la tardor quan la nit s’allarga, la terra prepara el repòs i el cel tanca, a poc a poc, els horitzons. Va néixer sota els millors auguris, desitjada, en família unida, afectuosa, serena. Va néixer i van passar els anys i si de petita va ser llesta, de jove assenyada i de gran extremadament conscient.
La noia intel.ligent va estudiar la ciència dels llibres i va aprendre l’experiencia de la vida. La noia intel.ligent practicava l’art poc conegut i menys aplicat d’escoltar en tot moment i de parlar el mot precís i necessari. La noia exigent no cessava d’analitzar el sentiment, d’esbrinar el pensament. I així es feien llargs els jorns i es feien llargues les nits.
La noia intel.ligent no era feliç i les repetides lloances “és tan intel.ligent”, “una noia que farà una bona carrera”, “quin esperit tan viu”, “sort d’ella que ho sap tot”, li deixaven el cor ferit, l’enteniment contrariat i l’ànima confusa.
A tantes lloances , la noia intel.ligen va contestar afligida:
--¿Per què em serveix la intel.ligència? ¿Només per comprendre la banalitat del món?
dissabte, 27 de novembre del 2010
dissabte, 20 de novembre del 2010
Decisió
L’auto gris metalitzat acabat de comprar va donar dues voltes de campanat i va caure al fons d’un barranc. La Mort hi era present.
El neuròleg i la seva amant van sortir de casa un dissabte i van anar al garatge. Pràcticament per estrenar l’auto que acabaven de comprar i només l’havia portat ell des del concessionari fins a la casa que compartien. El volia fer admirar per la noia. Que no va escatimar els elogis en veure’l. I encara més quan, ja a dins, va acariciar-lo amb delicadesa. Per trobar l’excel.lencia. Per exclamar un altre crit silenciós tot mirant el seu amor. Amor d’auto va dir-li. Picant de mans com un infant a qui han comprat una bicicleta de somni. “Anem” va dir.
Van sortir del pàrquing amb el somriure joiós. Ella el va besar. El amb una carícia a la galta li va donar l’amor que ella també oferia amb el bes. Van trobar espai a prop d’un cafè i van decidir cel.lebrar la bellesa del cotxe. Amb una ampolla de bon xampany. Que van beure a la salut de tots tres. I van proferir una rialla de felicitat. Van sortir de l’esplèndid cafè. Emportant l’alegria de veure’s i de viure l’amor.
L’auto va travessar carrers i avingudes. Fins arribar a l’autopista. Que permetia pitjar l’accelerador amb el plaer del conductor i de la bella passatgera. Ni el paisatge contemplaven. Ni el comptador. Tampoc van veure la corba que seguia una primera corba. Va donar dues voltes i va caure al fons d’un barranc. La mort hi era present.
La Dama Negra. Es va endur la bella noia. Van acompanyar el neuròleg a l’ambulància. Fins a l’hospital on va ser operat d’urgència. Tothom temia per la seva vida. La Dama també. La volia per a ella. Però, en realitat, admirava l’intens, perfecte amor de la noia morta i de l’amant.
La Dama Negra va veure com els metges lluitaven per redonar-li la vida. La Mort no ho volia. No gosava prendre la decisió. Però... Però va parlar amb el ferit. Va dir-li que la noia era morta, que ell, si guaria, quedaria paralític, que el remordiment no el deixaria viure feliç. Més valia la mort. Tan persuasiva era la veu que el malferit es va deixar convèncer per la decisió ferma de la Dama Negra.
Se’l va emportar, content i convençut que s’ajuntaria amb la bella noia estimada.
El neuròleg i la seva amant van sortir de casa un dissabte i van anar al garatge. Pràcticament per estrenar l’auto que acabaven de comprar i només l’havia portat ell des del concessionari fins a la casa que compartien. El volia fer admirar per la noia. Que no va escatimar els elogis en veure’l. I encara més quan, ja a dins, va acariciar-lo amb delicadesa. Per trobar l’excel.lencia. Per exclamar un altre crit silenciós tot mirant el seu amor. Amor d’auto va dir-li. Picant de mans com un infant a qui han comprat una bicicleta de somni. “Anem” va dir.
Van sortir del pàrquing amb el somriure joiós. Ella el va besar. El amb una carícia a la galta li va donar l’amor que ella també oferia amb el bes. Van trobar espai a prop d’un cafè i van decidir cel.lebrar la bellesa del cotxe. Amb una ampolla de bon xampany. Que van beure a la salut de tots tres. I van proferir una rialla de felicitat. Van sortir de l’esplèndid cafè. Emportant l’alegria de veure’s i de viure l’amor.
L’auto va travessar carrers i avingudes. Fins arribar a l’autopista. Que permetia pitjar l’accelerador amb el plaer del conductor i de la bella passatgera. Ni el paisatge contemplaven. Ni el comptador. Tampoc van veure la corba que seguia una primera corba. Va donar dues voltes i va caure al fons d’un barranc. La mort hi era present.
La Dama Negra. Es va endur la bella noia. Van acompanyar el neuròleg a l’ambulància. Fins a l’hospital on va ser operat d’urgència. Tothom temia per la seva vida. La Dama també. La volia per a ella. Però, en realitat, admirava l’intens, perfecte amor de la noia morta i de l’amant.
La Dama Negra va veure com els metges lluitaven per redonar-li la vida. La Mort no ho volia. No gosava prendre la decisió. Però... Però va parlar amb el ferit. Va dir-li que la noia era morta, que ell, si guaria, quedaria paralític, que el remordiment no el deixaria viure feliç. Més valia la mort. Tan persuasiva era la veu que el malferit es va deixar convèncer per la decisió ferma de la Dama Negra.
Se’l va emportar, content i convençut que s’ajuntaria amb la bella noia estimada.
dissabte, 13 de novembre del 2010
Convenciment?
Dos amics de tota la vida. A l’escola. A la Universitat amb carreres diferents. L’un va ser arquitecte. L’altre oftalmòleg. La vida els somreia per a tots costats. Sobre tot el bell misteri de l’amistat. Compartien els sentiments, les idees socials i polítiques. També les crítiques quan el moment ho demanava. Els dos es va casar el mateix matí d’estiu amb dues noies, que coneixien de temps, de les que estaven fortament enamorats. Amor compartit de les noies per al estrenats esposos, de qui ja coneixien els jocs sentimentals i sexuals.
El viatge de nuvis va ser llarg i agradable. Sense presses. Aprofitant cada minut. Tan en el repòs com en l’agitació del retorn. Amb ofrenes per a tots aquells que estimaven. Que, en tornar, els van acollir amb braços oberts. D’alegria i, després, d’agraïment. Més tard la rutina que ells sabien trencar. Amb sopars, els quatre, a l’aire lliure quan el temps ho permetia. En bons restaurants i en curts viatges per conèixer el país, desprès d’haver girat per altres móns. Sempre amb el generós plaer de l’amistat. Que era el regal suprem. Que els donava felicitat.
La felicitat es va trencar a la mort d’un amic. L’altre, inconsolable, el plorava i maleïa el destí cruel. Van ser minuts i hores de dolor. I dies de dolor. El pes enorme de l’absència era present en tot moment. L’esposa i l’altra esposa no trobaven paraules de consol. Com si fos la pròpia fugida cap als indrets inconeguts. Sense l’amic. Que ja no l’oïa ni li donava serenitat en moments únics de desesper. I en tots moments la llar li semblava buida. Era buida. L’absència de l’amic del cor.
Els dies, que venien llargs, sense l’ajut que necessitava, passaven lents i ràpids. Però en cap moment van portar l’oblit. En profunda meditació va comprendre que a la mort s’hi lluita amb el records. I ell en tenia tants de records! Amb ple convenciment li omplien la vida. Per a ell no havia mort. Així ho va comprendre. La Dama Negra observava. Amb curiositat i a la recerca d’una solució digna d’ella. Que va trobar.
El record donava vida a l’amic. Això és el que va percebre la Dama Negra. Sense dificultat. Per la Mort tot era fàcil. Va emportar l’amic dolçament. Però li va dir fermament: “amb mi s’han acabat els records. Anem!”
El viatge de nuvis va ser llarg i agradable. Sense presses. Aprofitant cada minut. Tan en el repòs com en l’agitació del retorn. Amb ofrenes per a tots aquells que estimaven. Que, en tornar, els van acollir amb braços oberts. D’alegria i, després, d’agraïment. Més tard la rutina que ells sabien trencar. Amb sopars, els quatre, a l’aire lliure quan el temps ho permetia. En bons restaurants i en curts viatges per conèixer el país, desprès d’haver girat per altres móns. Sempre amb el generós plaer de l’amistat. Que era el regal suprem. Que els donava felicitat.
La felicitat es va trencar a la mort d’un amic. L’altre, inconsolable, el plorava i maleïa el destí cruel. Van ser minuts i hores de dolor. I dies de dolor. El pes enorme de l’absència era present en tot moment. L’esposa i l’altra esposa no trobaven paraules de consol. Com si fos la pròpia fugida cap als indrets inconeguts. Sense l’amic. Que ja no l’oïa ni li donava serenitat en moments únics de desesper. I en tots moments la llar li semblava buida. Era buida. L’absència de l’amic del cor.
Els dies, que venien llargs, sense l’ajut que necessitava, passaven lents i ràpids. Però en cap moment van portar l’oblit. En profunda meditació va comprendre que a la mort s’hi lluita amb el records. I ell en tenia tants de records! Amb ple convenciment li omplien la vida. Per a ell no havia mort. Així ho va comprendre. La Dama Negra observava. Amb curiositat i a la recerca d’una solució digna d’ella. Que va trobar.
El record donava vida a l’amic. Això és el que va percebre la Dama Negra. Sense dificultat. Per la Mort tot era fàcil. Va emportar l’amic dolçament. Però li va dir fermament: “amb mi s’han acabat els records. Anem!”
diumenge, 7 de novembre del 2010
Concessió
Era un home amb sort. Va nàixer en família rica, va tenir una bona educació, va fer estudis a la millor Universitat, va trobar una noia de bones qualitats, es van casar un dia de primavera, van viatjar per indrets amb sorpreses, van viure en una casa confortable i van tenir fills. Semblava que la sort hagués sorgit en tot moment al llarg de la vida de l’home que no presumia de la sort. Era de tracte fàcil i tothom l’estimava pel seus atributs.
La noia també. Molt semblant a l’home amb sort. Per això no cal repetir el que s’ha dit per l’home. Pel seu company. Que preferia a tots els qui l’envoltaven. També va ser la primera en abandonar-lo. Al terme d’una aguda malaltia. Que l’home va suportar difícilment. Li quedava el record. Però li mancava la presència de la dona fidel i bonica i els molts records de tot allò que van viure junts. Que eren molts.
La Mort sempre és a l’aguait d’aquells que han de viure la solitud del mancament de l’amor i d’una presència impossible de ser ocupada altre cop. Els sap abandonats pel millor de la vida. Per les velles i agradables ambicions. Per la dolça companyia. Per la tendra carícia. Per les paraules necessàries. En una existència que es fa insostenible. Que no té cap atractiu. La Mort ho sabia. I era present. Vora l’home abandonat. L’home sempre amb sort. Que pensava haver-la perdut. I no era així.
No era com pensava perquè, anys mes tard, sempre amb la Mort mai llunyana, Escortat i observat amb calidesa. Amb condescendència. L’home amb sort no ho sabia. Gairebé li hauria estat indiferent. Anys més tard va sentir una presència desconcertant. Que no venia del record. La Mort li parlava. Li va dir que la seva existència arribava a la fi. Amb una condició per continuar la vida, si volia.. Que no comptava la companya estimada. Havia de trobar el lloc i la persona per viure feliç.
L’home amb sort va acceptar. Però, malferit, no trobava ni el lloc ni la persona. Ni l’esforç. Ni la observació. Ni el passat. Sense present. No trobava. La Mort el comprenia. Va reflexionar. Condescendent, va dir:
--Ja m’ho diràs quan ho sàpigues!
La noia també. Molt semblant a l’home amb sort. Per això no cal repetir el que s’ha dit per l’home. Pel seu company. Que preferia a tots els qui l’envoltaven. També va ser la primera en abandonar-lo. Al terme d’una aguda malaltia. Que l’home va suportar difícilment. Li quedava el record. Però li mancava la presència de la dona fidel i bonica i els molts records de tot allò que van viure junts. Que eren molts.
La Mort sempre és a l’aguait d’aquells que han de viure la solitud del mancament de l’amor i d’una presència impossible de ser ocupada altre cop. Els sap abandonats pel millor de la vida. Per les velles i agradables ambicions. Per la dolça companyia. Per la tendra carícia. Per les paraules necessàries. En una existència que es fa insostenible. Que no té cap atractiu. La Mort ho sabia. I era present. Vora l’home abandonat. L’home sempre amb sort. Que pensava haver-la perdut. I no era així.
No era com pensava perquè, anys mes tard, sempre amb la Mort mai llunyana, Escortat i observat amb calidesa. Amb condescendència. L’home amb sort no ho sabia. Gairebé li hauria estat indiferent. Anys més tard va sentir una presència desconcertant. Que no venia del record. La Mort li parlava. Li va dir que la seva existència arribava a la fi. Amb una condició per continuar la vida, si volia.. Que no comptava la companya estimada. Havia de trobar el lloc i la persona per viure feliç.
L’home amb sort va acceptar. Però, malferit, no trobava ni el lloc ni la persona. Ni l’esforç. Ni la observació. Ni el passat. Sense present. No trobava. La Mort el comprenia. Va reflexionar. Condescendent, va dir:
--Ja m’ho diràs quan ho sàpigues!
dimecres, 3 de novembre del 2010
Aforismes
L’home casat, enamorat de l’amant, em diu:”Estic aprenent la fidelitat sent infidel”.
---
Ës un amic poc afortunat. Dóna paraula: “M’inviten a fer un creuer pel Mediterrani. Si al menys fos el Titànic!”.
---
Un bon company em telefona per dir-me: “Avui m’he despertat amb un esglai, tan inquiet, que de seguida m’he preguntat si havia fet un mal irreparable a algú”.
---
L’home escèptic em vol convèncer i ho fa fàcilment: “L’Esglèsia hauria de ser el refugi dels pobres. I els que més profit en treuen són els rics, que ja tenen refugi”.
---
També em diu: “Contràriament a la doctrina, Déu no és únic. Com a mínim n’hi ha dos: un, per als poderosos, l’altre, per als miserables”.
---
Crític de la societat, enemic de classes, explica: “A les burgeses els agrada, fer obres de caritat, ser membres d’ONG religioses. Així pensen, inconscientment potser, comprar la dignitat que no sempre tenen”.
---
Ës un amic poc afortunat. Dóna paraula: “M’inviten a fer un creuer pel Mediterrani. Si al menys fos el Titànic!”.
---
Un bon company em telefona per dir-me: “Avui m’he despertat amb un esglai, tan inquiet, que de seguida m’he preguntat si havia fet un mal irreparable a algú”.
---
L’home escèptic em vol convèncer i ho fa fàcilment: “L’Esglèsia hauria de ser el refugi dels pobres. I els que més profit en treuen són els rics, que ja tenen refugi”.
---
També em diu: “Contràriament a la doctrina, Déu no és únic. Com a mínim n’hi ha dos: un, per als poderosos, l’altre, per als miserables”.
---
Crític de la societat, enemic de classes, explica: “A les burgeses els agrada, fer obres de caritat, ser membres d’ONG religioses. Així pensen, inconscientment potser, comprar la dignitat que no sempre tenen”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)