dissabte, 28 de novembre del 2009

Agosarada

Des de petita havia estat una nena, i més tard, una noia valenta i temerària. No temia les fortes tempestes i feia riota dels dos germans que s’amagaven sota el llit quan el llamp i el tro es veia i sentia molt a prop de la bella mansió en que van néixer i vivien. El cavall més salvatge no va resistir l’empenta de la noia que va aconseguir muntar-lo en pocs dies. Més endavant, quan algú l’enutjava no dubtava en dir-li amb menyspreu que volia estar sola i tranquil.la, afegia, per llegir un llibre que els pares li havien prohibit. Es podrien contar altres fets i paraules, però és suficient afirmar que era la noia més agosarada de l’internat i després de la Universitat. De la que va ser expulsada per contradir amb paraules i actes un venerable catedràtic.

Es va casar tres vegades i cap dels marits, atrets per la bellesa i l’admirada gosadia, no va poder resistir la darrera al cap d’una curta temporada. Dos van marxar atemorits. El tercer va morir d’una caiguda de cavall per seguir la vertiginosa cavalcada de la dona

Aleshores va decidir renunciar als casaments però no a les diversions, relativament atrevides, a que era convidada. Pensant que la seva intervenció, en un moment o altre, seria un espectacle digne de recordar. Els homes ja no s’atrevien a festejar-la per no rebre una rebufada desagradable.

Els homes, no. Però sí aquella que no estava convidada al banquet de la vida però que hi arriba sense prevenir. Cap a la cinquantena, la dona havia visitat especialistes per una certa insuficiència respiratòria que li negava, fins i tot, donar curs a la gosadia de sempre. Li van recomanar tranquil.litat, repòs i serenitat. I no deixar-se emportar pel mal geni que, darrerament, s’havia ajuntat a la gosadia. Altres cops va haver de guardar llit entre queixa i renec. Perquè no suportava la quietud quan tot la impulsava cap al desfici. La Dama Negra observava amb paciència.

Aquesta paciència es va acabar el dia en que la dona, fortament afligida per la malaltia, va rebre la visita. La Dama volia esfereir-la per veure si ja estava a punt per emportar-la. La dona es va adonar de la presència de l’hoste no convidat. Es va aixecar d’una revolada, fent força de flaquesa. Va aixecar també la veu i, entre crits i insults, va llençar-li tota mena d’objectes al seu abast. Un trofeu de bronze que guardava molt a prop va fer córrer un regueró de sang freda pel rostre de la Dama Negra. Que va preferir fugir de l’atreviment de la dona. Reacció inesperada però, passada la sorpresa, va dir-li amb veu assossegada: “Fes, fes, que ja tornaré!”.

dissabte, 21 de novembre del 2009

La infidel

De fidel prefereixo aquesta definició: que no manca a la promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú; constant en afecció o lleialtat envers aquell amb qui té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor.

Doncs bé, la dona era infidel. Amb la fe i el compromís, amb l’afecció i l’amistat- Infidel en amor, gratitud i honor, infidel amb homes, dones, projectes i somnis i sentiments.

Infidel des de petita, adolescent i ingènua, perversa adolescent, dona de seny encara més infidel, infidel que vivia feliç amb la infidelitat com altres hi viuen amb la ignorància, la estupidesa o la bondat.

Els finals i els començaments arriben tard o d’hora. La dona va ser infidel a la vida ja que la va abandonar amb un somriure als llavis i la mofeta al cor.. Va ser infidel a la mort, que la trobava repugnant i glaçada,i se’n va anar cap a la inexistència on encara plora de ràbia ja que no troba ningú a qui ser infidel.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Ortodòxia

Els amics es trobaven al cafè on jugaven al dominó, discutien de futbol i parlaven de dones.

Aquella tarda el més jove va dir que li agradava fer l’amor després de dinar. El de mitjana edat va dir que preferia la nit. En la eròtica escalada el tercer va preguntar als companys quantes vegades havien fet l’amor.

Entre riotes el primer va assabentar que aproximadament deu vegades per setmana i que hauria de multiplicar per cinquanta-dues per arribar a la xifra anual. El segon va afegir que per a ell no era tan difícil ja que acostumava a “estimar la dona”(sic) els divendres i els diumenges. El tercer, amb aire de superioritat, va al.legar que ell no feia comptes ni en amor ni en diners.

N’hi havia un, amb sòlida reputació catòlica, que romania silenciós com de costum en abordar aquest tema. No volia respondre a les preguntes. Uns i altres van insistir i, a la fi, per no decebre l’expectació, va aclarir la veu, demanà silenci i deixà caure:

--Tinc quatre fills, quatre vegades.

divendres, 6 de novembre del 2009

L’home lliure

L’home lliure era conscient de la seva llibertat. En cap moment de la seva vida no es va considerar esclau ni va creure que la seva independència podia ser trepitjada per l’interés desmesurat o l’ambició dels altres.

L’home lliiure va nàixer un dilluns de març, va feer la primera comunió un diumenge d’abril, es va enamorar un dissabte de juny, va contraure matrimoni un dia que va oblidar. Va fer estudis i es va trobar en una oficina on passava vuit hores sis dies peer setmana enriquint uns accionistes que no coneixia. Els diumenges anava a prendre l’aperitiu i es mossegava les ungles tota la tarda pensant en el dilluns.

Li van assignar una clínica per la seva esposa quan va posar al món el fill i la filla, i també en motiu d’una lleu operació de ronyó. Va agafar les vacances l’agost durant molts anys a causa del col.legi dels nens i després per costum. I també va anar a passar-les al poble dels pares, on primer hi havia anat per estalviar.

Es va jubilar quan no va tenir més remei. Guanyava menys diners i necessitava els mateixos d’abans, perquè si els fills volaven amb ales pròpies ell caminava més feixuc. La dona tenia migranya i mal humor. Ell un reumatisme infame que no el deixava dormir i que despertava l’esposa. Passejaven de bracet per rebrre ajuda mútua i no per donar-se estimació.

No va escollir el metge perquè van cridar el facultatiu de pressa i corrents. Una embòlia li vas evitar aixecar-se un boirós matí d’hivern. Ni tampoc el capellà que va arribar bufant i no gaire content. El darrer sospir, que va ser com un xiulet, no el va sentir.

L’home lliure, això sí, havia elegit el nínxol on va ser enterrat.