L’home estava mig estirat sobre la sorra de la platja. No contemplava res en particular, absort entre la quietud del mar i l’escalfor del sol.
Una adolescent es va apropar. Tenia deu o dotze anys. El banyador ajustat subratllava la presència d’un pit jove i decidit.
L’home va aixecar la mirada i li va somriure.
L’adolescent somrigué també abans de posar els ulls insistents i llaminers en el sexe de l’home prudentment amagat darrera l’eslip.
dissabte, 24 de juny del 2006
dissabte, 17 de juny del 2006
El retorn
La dona d’ulls verds va tornar al poble després de molts anys i de quedar viuda d’un exquisit poeta. Una vida plena d’emocions, de paraules delicades, on l’esperit va conduir el cos vers els cims de la imaginació i la memòria dels fets plaents.
La dona d’ulls verds va tornar al poble. Allí va retrobar l’amant dels temps d’abans de la història, en els quals la promesa tenia ales lleugeres, el bes una recordança fugitiva i l’estiu era llarg.
La dona va retrobar l’home del cabell negre que havia estat, com ella, un bell adolescent de mirada clara i d’horitzons sense brutícia.
La dona d’ulls verds li va parlar de records amb veu plena de tendresa, l’home de cabells negres li va respondre diners amb l’ambició als llavis. La conversa va ser curta, la paraula buida i l’adéu molt breu.
La dona d’ulls verds va tornar al poble. Allí va retrobar l’amant dels temps d’abans de la història, en els quals la promesa tenia ales lleugeres, el bes una recordança fugitiva i l’estiu era llarg.
La dona va retrobar l’home del cabell negre que havia estat, com ella, un bell adolescent de mirada clara i d’horitzons sense brutícia.
La dona d’ulls verds li va parlar de records amb veu plena de tendresa, l’home de cabells negres li va respondre diners amb l’ambició als llavis. La conversa va ser curta, la paraula buida i l’adéu molt breu.
dijous, 8 de juny del 2006
Gelosia... per què?
Després d’haver executat Desdèmona, l’irritable Otel.lo va tenir uns mesos de penediment i uns anys de repòs. Però se sentia molt sol i abandonat en el gran palau entre les aigües encara netes dels canals de la ciutat.
Una dama de passatge, d’aspecte pacient i alhora altiu, baronívol i bel.licós, va seduir Otel.lo. Ella, sense massa cerimònia, va acceptar la seva proposta de compartir vida i lluites contra els enemics que havia engendrat la seva altivesa.
Va ser la companya d’Otel.lo durant anys de guerres violentes i en la pau d’una llar refeta després del drama. No li va donar fills ni gelosia perquè les qüestions de sexe no havien interessat mai a la rígida dama. Els fills li mancaven una mica. En la gelosia no hi va pensar ni un instant i va ser la més esplèndida victòria.
Ella, un dia, després d’oir veus, va decidir abandonar Otel.lo. Abandonar-lo, cert, per lliurar altres combats contra els enemics del seu rei que tant formiguejaven al seu país. El va abandonar amb ferma amabilitat i Otel.lo, que preferia el llit tou i la taula plena, no hi va trobar ultratge.
Galantment la va acompanyar fins a la porta del palau on l’esperaven els guerrers. Li va besar el front i li va dir:
-Que Déu vos guardi, Joana d’Arc
Una dama de passatge, d’aspecte pacient i alhora altiu, baronívol i bel.licós, va seduir Otel.lo. Ella, sense massa cerimònia, va acceptar la seva proposta de compartir vida i lluites contra els enemics que havia engendrat la seva altivesa.
Va ser la companya d’Otel.lo durant anys de guerres violentes i en la pau d’una llar refeta després del drama. No li va donar fills ni gelosia perquè les qüestions de sexe no havien interessat mai a la rígida dama. Els fills li mancaven una mica. En la gelosia no hi va pensar ni un instant i va ser la més esplèndida victòria.
Ella, un dia, després d’oir veus, va decidir abandonar Otel.lo. Abandonar-lo, cert, per lliurar altres combats contra els enemics del seu rei que tant formiguejaven al seu país. El va abandonar amb ferma amabilitat i Otel.lo, que preferia el llit tou i la taula plena, no hi va trobar ultratge.
Galantment la va acompanyar fins a la porta del palau on l’esperaven els guerrers. Li va besar el front i li va dir:
-Que Déu vos guardi, Joana d’Arc
dissabte, 3 de juny del 2006
El somriure
L’home s’havia llevat de bona hora amb un sol radiant en ple hivern. S’havia llevat amb el somriure als llavis, el qual l’acompanyà en els petits afers quotidians i en el també quotidià i breu itinerari: sortir de casa i anar al banc on treballava.
Somrigué a la portera que no li tornà ni el bon dia, somrigué al botiguer del costat que discutia amb un veí i no el veié. Somrigué a l’amo del cafè on demanà un tallat i no li donà ni les gràcies per la propina. Somrigué a una senyora en deixar-li el pas en una vorera estreta i a un home que l’obsequià amb un cop de colze que hauria pogut evitar. Somrigué a una jove mare ajudant-la a carregar la bossa i ni se’l mirà, somrigué a una dona de cara simpàtica, a les portes del banc, que l’ignorà superbament.
A l’home que s’apropava amb mirada amable, l’home que no parava de somriure li cridà als nassos:
--Merda!
Somrigué a la portera que no li tornà ni el bon dia, somrigué al botiguer del costat que discutia amb un veí i no el veié. Somrigué a l’amo del cafè on demanà un tallat i no li donà ni les gràcies per la propina. Somrigué a una senyora en deixar-li el pas en una vorera estreta i a un home que l’obsequià amb un cop de colze que hauria pogut evitar. Somrigué a una jove mare ajudant-la a carregar la bossa i ni se’l mirà, somrigué a una dona de cara simpàtica, a les portes del banc, que l’ignorà superbament.
A l’home que s’apropava amb mirada amable, l’home que no parava de somriure li cridà als nassos:
--Merda!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)