dissabte, 26 de setembre del 2009

Coses de la nit

L’home era petit i miop, l’amic no era miop ni petit, la dona amb tot l’encant d’uns desitjables quaranta anys. Un vespre, l’home va arribar a casa acompanyat per l’amic. S’havien trobat i reconegut amb satisfacció a la barra d’un bar mentre bevien una copa. O no la bevien. Després de l’abraçada, van comentar que feia molt temps que no s’havien vist. Des de la Universitat. O potser no. L’home era catedràtic d’Institut, l’amic home d’afers. Només havia de passar un dia a la ciutat. L’home el va convidar a casa seva.
La dona els va preparar un sopar lleuger. Mentre sopaven, després d’haver parlat llargament al salonet i simpatitzat seductorament, la dona va acariciar amb aire distret la mà de l’amic donant-li delicioses sensacions. Amb breus mirades van obrir moltes promeses. Que van ser apreciades i acollides. En fer-se tard, l’home va proposar que l’amic dormís al sofà, cosa acceptada, i ell se’n va anar a habitació pel cansament de la llarga jornada. La dona va fer la cuina i va preparar el llit improvisat al salonet perquè l’apartament només tenia un dormitori. Després d’una curta però agradable conversa amb l’amic, es van acomiadar per allitar-se cadascú al seu lloc.
Molt més tard, l’home profundament adormit, roncava com sempre. La dona es va llevar i va despertar l’amic per dir-li que agafés l’espelma de sobre el bufet i l’acompanyés al dormitori conjugal amb dos llits relativament separats. Sobre el llit. Tots dos. Completament nus i abrasats de passió. La dona va fer una lluminosa fel.lació a l’amic. Aquest va posar els llavis al palau de la nit de la dona i va arribar l’esclat resplendent. Que havia de silenciar serrant els llavis. El marit. Uns moments de forta agitació i sospirs.
La matinada. L’amic dormia al sofà. La dona al seu llit al costat del marit. Que es va despertar, va despertar la dona per dir-li que havia vist dues ombres nues que es besaven sobre el seu llit i altres coses. La dona, serenament, va fer:
--Ja has tornat a somiar!

dissabte, 19 de setembre del 2009

La pell de l’home - Els viatges

Tothom explicava els seus viatges. Les valls i les muntanyes, les velles ciutats i les ciutats contemporànies, els continents ignorats o trepitjats. Els instants meravellosos, les hores en altres indrets que allunyen els dies glaucs i la negror del nostre cor.

Tothom explicava els seus viatges. Amb passió i enyor, amb incoherència i esclat. Amb ulls sorpresos i paraules fluents, la memòria desperta i el gest eloqüent. O l’esperança, l’afany, el nou projecte a flor de llavi davant del temps que va de pressa, darrera el somni foll que allibera.

L’home dels ulls clars i del somriure trist volia explicar els seus viatges, però no eren com els viatges de tota la gent. Ell no podia dir que en el seu record hi ha molt més que valls i muntanyes, ciutats velles i rius inquiets, catedrals i colors i castells.

L’home d’ulls clars i de somriure trist ha viatjat de dona bella en dona bella, de cor encès en cor ingrat, de llavis oferts en llavis ressecs, de mans amants en mans cruels, d’ulls blaus en ulls negres i grisos i verds. Ha trobat del cos el caliu, la cendra i la brasa i l’instant que retorna l’instant després i la paraula de tots dos i del no res. I ha perdut i ha guanyat, en els viatges, l’infinit tresor i el desmesurat plaer de dona bella en dona bella, caliu i brasa, instant i adéu.

dissabte, 12 de setembre del 2009

La pell de l’home - El penediment

La dona de vestit gris i de llavis amables havia tingut sempre un caràcter dolç i excel.lents qualitats. Petita, compartia el berenar amb les altres nenes del col.legi que no li donaven mai res. Adolescent, portava pertot arreu la llavor de l’alegria i recollia sovint un esguard reprovador. Va acceptar un pretendent a qui estimava més per complare’l que per pròpia inclinació. El va respectar tota la vida i va rebre més d’una galtada que mai no hauria imaginat.

La porta de la llar, sempre oberta, deixà entrar qui no mereixia confiança i sortí per la finestra, finestra sobre el bell jardí, amb els pocs cabals que no havia repartit a germans, cosins i nebots. Vetllà malalts i tancà ulls als difunts i ben rarament oí una paraula d’agraiment. Va fer favors, massa favors, i li respongueren amb desdeny.

Fins que se’n va cansar. La fatiga de la gent, pensava, la fatiga de l’home i de fer el bé, i va anar a l’esglèsia on sempre havia anat. Agenollada, amb veu descoratjada, va dir:

--Em penedeixo, pare, de les bones accions.

El capellà, que era llest i coneixia tota la missa, la va reconfortar, va reconfortar la dona del vestit gris, dels llavis amables:

--Ves en pau, filla, i no tornis a pecar.

dissabte, 5 de setembre del 2009

La pell de l’home - La companya

L’home havia mort mentre sonaven les tres tristes campanades de la matinada freda i inhòspita. Sol en el lleu i definitiu camí. Sol en la fugida. Sol.

La mort, més enllà de la mort, és el viatge vers horitzons inexistents i confins ignorats. L’única companya, la por. Por de l’oblit, por de la immensitat, por de la por. Companya ingrata!

Un fugitiu record en la memòria de l’home en el moment precís, en la cruïlla inevitable on tot és tot encara abans de ser no-res. L’home mort detura la mort i retorna al país en el qual moria, darrera esperança del cos confiat.

Retorna al país i per la porta oberta del cor enamorat busca aquella noia que sempre havia estimat. Per la porta oberta del cor entendrit, la noia escolta les paraules del pànic i de l’enyor. Renuncia a tot per l’home que, anys enrere, va ser-ho tot. Sense pensar-ho, imposant silenci als llavis amb el darrer bes de la vida, prompta per fer l’itinerari mancat de retorn, les mans ellaçades i l’ànima esverada. Però aporta serenor i, amb la serenor, la pau.

Serà la companya de l’home que no vol fer sol l’últim viatge.