Un amic, rient, explica: “Vols viure? No pensis!”.
-----
Observador afirma: “Sovint, l’home ambiciós és el fill de la banalitat.
---
L’home conta que, havent perdut l’amor d’una dona, aquesta li va dir: “Algun dia m’odiaràs”. Ell li va contestar: “Oh, no, això és massa fàcil”.
---
L’escèptic ja conegut diu: “No sóc cristià, però no veig perquè l’Esglèsia està contra l’avortament després d’haver avortat al seu profit la doctrina de Jesucrist”.
---
Aquell que viu enmig d’un gran penediment fa: “Feliç qui no té en compte les conseqüències”.
dissabte, 30 de maig del 2009
dissabte, 23 de maig del 2009
La veu de l’home
És l’amic que sempre està de broma, broma negra sovint: “Hi ha un bar molt arraconat on serveixen estricnina, però és difícil entrar-hi. Sempre està ple de gent”.
---
Veig una llum menuda i trista als seus ulls. Conta: “Avui m’he assabentat de la mort del propietari d’un petit hotel on m’hostatjava quan anava a veure la nòvia. Era un home alt, ferm rialler. Ens va augurar felicitat en comentar les moltes virtuts de la noia. Desgraciadament no va preveure els meus defectes”.
---
Un noi jove ve content i explica: “Aquesta tarda he trobat per quarta o cinquena vegada una noia amb qui fins ara només he intercanviat somriures. Amb forta gosadia li he preguntat gentilment: “De què ens estimem tu i jo?”. Ella ha dit amb un bell somrís: “De vista”.
--
L’home fa: “La necessitat de viure d’una persona no es mesura pel que fa o no fa, sinó pel que pensa o pel que sent”.
---
Veig una llum menuda i trista als seus ulls. Conta: “Avui m’he assabentat de la mort del propietari d’un petit hotel on m’hostatjava quan anava a veure la nòvia. Era un home alt, ferm rialler. Ens va augurar felicitat en comentar les moltes virtuts de la noia. Desgraciadament no va preveure els meus defectes”.
---
Un noi jove ve content i explica: “Aquesta tarda he trobat per quarta o cinquena vegada una noia amb qui fins ara només he intercanviat somriures. Amb forta gosadia li he preguntat gentilment: “De què ens estimem tu i jo?”. Ella ha dit amb un bell somrís: “De vista”.
--
L’home fa: “La necessitat de viure d’una persona no es mesura pel que fa o no fa, sinó pel que pensa o pel que sent”.
dissabte, 16 de maig del 2009
Decepció
Dona d’aspecte jovial, de somriure contagiós, que ha viscut i sembla voler viure encara. Cap signe de malenconia. Però plena de records. Que no amaga i que comenta amb l’amiga que l’escolta sense cobrir un pessic de justificada enveja. Que ha estimat els fills que ja han volat a terres llunyanes. I els nets que també han marxat deixant, això sí, un llarg i justificat moment de tristesa que ha sabut amagar amb el record tranquil que, si de moment no fibla, retorna de cop i volta i posa una espina al cor joiós. Així era la dona d’aspecte jovial i de somriure contagiós.
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
Tot això podria ser un somni benvingut. I potser ho és. Perquè les nits són llargues i ella fa del somni el seu company d’aquestes nits llargues. Sempre l’home estimat i que estima en la memòria. Hi és de jove, com ella, quan revenien dels jocs d’infants i quan per primera vegada van caminar amb les mans juntes i els ulls que no miraven el curt horitzó sinó els propis ulls que parlaven més que les paraules. Les paraules van arribar més tard i van trobar i donar els sentiments i les promeses. Que es van acomplir i els van acompanyar a llarg d’unes vides que no demanaven més d’allò que podien obtenir. Que era molt.
La vida feliç de tots dos que ara sí, molt sovint, miraven el mateix confí. Que van ser uns fills amatents que van ajuntar encara més felicitat a la vida feliç. Van marxar, és clar, perquè l’existència acostuma a allunyar els que s’estimen i sempre existeix una explicació que és de fàcil comprendre. Tot ho somiava la dona d’aspecte jovial. També els temps de la tendra complicitat de dues persones que no temen el futur. Però el futur espera i, tant sovint, no perdona. L’home estimat en llarga malaltia i ella, sense llàgrimes però amb la punxada del dolor, al seu costat fins l´última, inevitable, mai volguda fugida. La llarga desesperança que l’acompanya fins a l’acabament del somni.
Aleshores la dona d’aspecte jovial va pronunciar, com sempre, unes paraules: “¿El somni? Com la vida!”
dissabte, 9 de maig del 2009
Complexitat
Darrerament anaven junts. La noia de cabells rossos, la noia bruna i el noi tímid. De manera ràpida el noi tímid es va enamorar bojament de la noia de cabells rossos. Però aquesta, si bé apreciava el noi tímid, no allargava fins a l’enamorament. I evitava donar-li ales, no volia encoratjar-lo per no comprometre’s ella mateixa.
El noi tímid, que era conscient de la situació i esperava arribar a enamorar la noia rossa, va optar per una altra tàctica. Es va apropar de la noia bruna i li prodigava tantes atencions com podia per provocar la gelosia de la noia dels cabells rossos que ho veia sense plaer. En canvi, la noia bruna es va enamorar del noi tímid, que accentuava gestos i accions que la satisfeien i, en augmentar en quantitat i qualitat, posaven una espina al cor de l’altra noia. Que, malgrat tot això, no relliscava obertament cap als braços de l’enamorat, però si apropava perillosament.
Aquesta situació va durar un temps indefinit fins que el noi tímid va obrir braços i cames a la noia bruna que ja somiava en un horitzó de felicitat. Felicitat trobada. I quasi al mateix temps van caure en ple somni. La noia de cabells rossos acostumava a mirar la TV després de dinar i, ràpidament, a quedar-se adormida i, també, a somiar. En el somni veia a la parella d’amics gaudint d’un plaer que li era vedat, li provocava tristesa i llàgrimes. Perquè ella també volia l’home tímid de qui, poc a poc, s’estava enamorant. Però, per orgull nefast frenava els sentiments nous. I en sofria durament. El noi tímid somiava a l’acabament de la nit i l’amor de sempre sorgia com les flors de primavera per la noia de cabells rossos, a qui, per timidesa, no gosava parlar altra vegada d’aquest amor, i peria entre els braços sempre oberts de la noia bruna. Que ara ja no somiava. Ella pensava sentir-se feliç així tant com infeliç el noi tímid. Que la rebutjava al pas del temps, ja fora del somni, i li portava una patidora infelicitat.
És clar, la realitat va ser amarga per als tres amics. La noia de cabells rossos va canviar de ciutat per oblidar. La noia bruna es va allunyar del noi tímid, que va restar sol, trist i amb el sentiment de covardia i també amb el bell record de l’una i la indiferència per l’altra.
El noi tímid, que era conscient de la situació i esperava arribar a enamorar la noia rossa, va optar per una altra tàctica. Es va apropar de la noia bruna i li prodigava tantes atencions com podia per provocar la gelosia de la noia dels cabells rossos que ho veia sense plaer. En canvi, la noia bruna es va enamorar del noi tímid, que accentuava gestos i accions que la satisfeien i, en augmentar en quantitat i qualitat, posaven una espina al cor de l’altra noia. Que, malgrat tot això, no relliscava obertament cap als braços de l’enamorat, però si apropava perillosament.
Aquesta situació va durar un temps indefinit fins que el noi tímid va obrir braços i cames a la noia bruna que ja somiava en un horitzó de felicitat. Felicitat trobada. I quasi al mateix temps van caure en ple somni. La noia de cabells rossos acostumava a mirar la TV després de dinar i, ràpidament, a quedar-se adormida i, també, a somiar. En el somni veia a la parella d’amics gaudint d’un plaer que li era vedat, li provocava tristesa i llàgrimes. Perquè ella també volia l’home tímid de qui, poc a poc, s’estava enamorant. Però, per orgull nefast frenava els sentiments nous. I en sofria durament. El noi tímid somiava a l’acabament de la nit i l’amor de sempre sorgia com les flors de primavera per la noia de cabells rossos, a qui, per timidesa, no gosava parlar altra vegada d’aquest amor, i peria entre els braços sempre oberts de la noia bruna. Que ara ja no somiava. Ella pensava sentir-se feliç així tant com infeliç el noi tímid. Que la rebutjava al pas del temps, ja fora del somni, i li portava una patidora infelicitat.
És clar, la realitat va ser amarga per als tres amics. La noia de cabells rossos va canviar de ciutat per oblidar. La noia bruna es va allunyar del noi tímid, que va restar sol, trist i amb el sentiment de covardia i també amb el bell record de l’una i la indiferència per l’altra.
dissabte, 2 de maig del 2009
Amor nou
Es varen conèixer en una reunió d’amics. La noia era molt més jove que l’home. Però la mútua simpatia i una notable atracció els va portar a donar-se cita per conèixer-se millor. La terrassa d’un gran cafè, escalfada pel sol d’una fi de primavera, els va acollir enmig de la gent que gaudia del benestar d’una tarda tranquil.la. L’home va arribar primer. La noia no es va fer esperar amb caminar airós, vestit llarg de color blau i mirada contenta en veure l’home. Van parlar de pintura i, sobre tot, dels viatges que ell havia fet i que la noia volia fer. Amb una estimable intimitat. Es van acomiadar al límit de la terrassa. La noia va tornar enrere i va donar un bes a l’home que l’esguardava i li va dir: “t’estimo!”.
La noia a casa de l’home que vivia sol. L’amor que havia nascut era, per l’home, un amor nou i acceptat amb el mateix plaer que el d’aquella que li donava. La noia s’havia desvestit a prop de la finestra i va aparèixer la silueta jove, cama llarga, pit menut i ferm, somriure graciós als llavis i esclat als ulls de color de mel. La tendresa es va ajuntar al deliri repetit del desig que era bell com la més bella flor d’un jardí inexistent. La noia nua. La llengua de l’home sobre el pit i el ventre llis. Les mans entre les cames per la carícia. El bel.licós ardent dintre el santuari. El crit del plaer. I, abans del repòs, la fam per beure la sang que brolla dels sexes generosos.
Tot l’estiu va ser l’amor nou per l’home enamorat de la noia que era molt més jove que ell. I aquest amor semblava més ardent, delicat i perfecte a mesura que passaven torbament i sorpreses. Les confidències, després de llarg i esplèndid plaer, van ser una manera de conèixer-se encara més. Tots dos s’envejaven i s’ho deien per acréixer la felicitat que consideraven inextingible.
Una tarda en què l’hivern mostrava el rostre fred, la noia amb els tristos ulls color de mel va dir a l’home: “Ja no t’estimo”. I va marxar en silenci.
L’home, en despertar-se, no va recordar res.
La noia a casa de l’home que vivia sol. L’amor que havia nascut era, per l’home, un amor nou i acceptat amb el mateix plaer que el d’aquella que li donava. La noia s’havia desvestit a prop de la finestra i va aparèixer la silueta jove, cama llarga, pit menut i ferm, somriure graciós als llavis i esclat als ulls de color de mel. La tendresa es va ajuntar al deliri repetit del desig que era bell com la més bella flor d’un jardí inexistent. La noia nua. La llengua de l’home sobre el pit i el ventre llis. Les mans entre les cames per la carícia. El bel.licós ardent dintre el santuari. El crit del plaer. I, abans del repòs, la fam per beure la sang que brolla dels sexes generosos.
Tot l’estiu va ser l’amor nou per l’home enamorat de la noia que era molt més jove que ell. I aquest amor semblava més ardent, delicat i perfecte a mesura que passaven torbament i sorpreses. Les confidències, després de llarg i esplèndid plaer, van ser una manera de conèixer-se encara més. Tots dos s’envejaven i s’ho deien per acréixer la felicitat que consideraven inextingible.
Una tarda en què l’hivern mostrava el rostre fred, la noia amb els tristos ulls color de mel va dir a l’home: “Ja no t’estimo”. I va marxar en silenci.
L’home, en despertar-se, no va recordar res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)