Els captaires

Eren tres. Tres captaires ajuntats per l’amistat

Els tres captaires eren ben educats i els unia l’amistat.

L’amistat venia de poc temps i de la necessitat.

Eren ben educats. Demanaven almoina amb somriure.

I al somriure hi havia agraïment i dignitat.

Els tres captaires havien conegut èpoques millors.

Però la vida es capgira sense donar advertiment.

Els tres captaires s’ajudaven. Menjar, caminar, dormir.

Cada nit es trobaven en raconet apartat i parlaven.

Parlaven del present, del sopar compartit i del llit.

El llit no era confortable dins la cabina bancària.

Però evitava el fred i enfortia la bona companyia.

Dos nois i una noia, ebris i drogats, es van apropar.

Tenien afany d’incomodar els tres captaires.

Els tres captaires dormien amb un ull obert.

Van deixar fer. Els nois van fer. Van trencar la porta.

Ampolles de vi contra els captaires. Una d’alcohol.

Alcohol sobre l’abric del primer captaire. Un ho veu.

El tercer també. Una revolada. Trauen els bastons.

L’abric al mig encès donava una imatge irreal.

Els tres nois van dubtar. La violència era la força.

Els tres captaires sortien del somni amb flor d’amor.

Van traure un bastó de sota els sacs on dormien.

Drets amb els ulls oberts. El cos despert i la ment.

Van trencar l’amenaça. Van trencar una cama.

Crits i amenaces dels nois violents. Crits de dolor.

El bastó del captaire va caure sobre el braç de la noia.

La noia volia fugir. La porta oberta. El braç inútil.

El noi violent, ampolla a la mà, va rebre un batzac.

Va sortir amb la cama trencada. Va caure al terra.

Al terra hi havia la noia i l’altre noi, el cos en dolor.

Els tres captaires van anar a un altre refugi per la nit.

El vestit

Una tradició familiar com tantes tradicions.

La família la respectava des de generacions.

Les noies de la família esperaven la tradició.

Això volia dir que esperaven el casament.

El nuviatge les esperava. El noi escollit també.

Llargues nits per a elles, dies de desesper curts.

Unes hores de festeig, sempre primers temps.

Parlaven, discutien, feien plans pel casament.

Poques noies arribaven verges al matrimoni.

Algunes, poques, arribaven verges al matrimoni.

Les noies amb boja il.lusió pel vestit de bodes.

El vestit venia de lluny, més enllà de la besàvia.

El vestit a l’armari, embolcallat per les bestioles.

Airejat i perfumat dies abans de les noces.

La noia escala avall amb vestit de princesa.

Princesa àvida de mirades d’admiració.

Que eren moltes, amb els anhels de felicitat.

El nuvi també, amb ganes de traure el vestit.

Vestit per al pròxim casament per fer princesa.

Era família nombrosa de molts casaments.

Que se cel.lebraven amb gran pompa i deliri.

La noia no tenia aficions matrimonials.

Ni consells de la mare. Consells de l’àvia.

Consells de les tietes, totes casades i princeses.

Res a fer. Ni monja ni casada, repetia la noia.

Ni nuviatge ni somnis de mare amb filles.

Filles per casar amb el bell vestit de núvia

Era feliç amb els llibres de la biblioteca.

Era feliç amb les brodaries fines i delicades.

Era feliç amb les passejades romàntiques.

Només un desig que va dir a la tieta preferida.

Al cap de més anys realitat d’aquest desig.

Ser enterrada amb aquell magnífic vestit.

Explosió

Estaven de vacances en un país bellíssim, conegut sobre tot per una cruel guerra recent. Van voler visitar-lo pel valor arqueològic, afició i professió de la dona. L’home era propietari d’una joieria al centre de la ciutat. En el país visitat, dos dies abans de la tornada, la dona prenia un refresc al bar de l’hotel. L’home va preferir descansar a la habitació. La dona va conèixer un metge del país. Curiosa, ella, volia assabentar-se de les condicions sanitàries. L’home, alt, prim, de pell bruna, captivador en la parla, la va convidar a la seva cambra per continuar la conversa. Més comoditat. Menys sorollosa. La dona va ser la seva amant.

L’endemà, els dos turistes preparaven l’equipatge. La dona va dir que ho faria més tard. Perquè volia passejar una estona. Va anar a la habitació del metge. Van fer llargament l’amor. Profundament enamorats. Però va marxar l’endemà amb el cor trist. I, un cop al seu país, el record i la tristesa van ser els companys inequívocs. Un temps, només. Va trobar manera de tornar amb l’amant. Després de confessar-ho al company. Cap paraula la va convèncer. El desesper i l’odi van omplir la seva vida. Sol amb el desig de mort de l’home que li havia robat la dona que estimava.

La Dama Negra va comprendre l’afany de l’home abandonat. Li va preguntar si ho volia sincerament. Si ho havia meditat. Va assentir i va afegir que era la seva voluntat ardent. Cosa fàcil per a la Dama Negra. Que va desaparèixer deixant l’home amb odi. Però menys abatut. Una certa esperança. El neguit era el nou amic. La ment. La ment la seguia per a tot arreu. L’atiava de nit i de dia. Esperant. Sense saber què. O sí, l’objecte del seu desesper. La mort de l’enemic? El retorn de la dona afligida? Una vida com els anys passats? La felicitat?

Moltes setmanes després li van dir, qui?, l’explosió d’una bomba en país de guerres. I la mort d’un home i d’una dona enllaçats com els amants. Van identificar la companya fugitiva i un metge del país. La Dama Negra amagant un somriure cínic. Que l’home no entenia. Perquè ell desitjava la companya d’abans. La seva companya. De tot cor. Sense l’amant. Sola. Mirant la Dama Negra va dir-li:

--Només ell! Maleïda siguis!

Enamorats

La mort estava a l’aguait i la seguia, sense perseguir-la i n’estava plenament enamorada. Però la Dama Negra la respectava. La Dama Negra estava enamorada de la noia.

La noia brillava amb singular encant. La més bella flor. El més bell jardí. L’horitzó més harmoniós. No sabia que la mort estava a l’aguait i tampoc sabia que la Dama la respectava. Ni que respectés el seu amor. De tant enamorada com estava de la noia. Però sabia que l’amor de la noia era per a l’home.

L’home tenia més anys que la noia i n’estava profundament enamorat.. Més que la Dama Negra i ho ignorava. I també ignorava que la respectés aquest amor. Era un amor que brillava al vent de la noia que també l’estimava. I van començar la nova vida amb tendre amor, amb generosa felicitat.

La Dama Negra acudia de tant en tant, molt d’amagat perquè sabia que el seu amor era impossible. La noia l’ignorava. L’home també l’ignorava i el seu amor per la dona era al seu cor, com ell era al cor de la noia. Cor que protegia el cor. Els seus cors es protegien. I la Dama respectava aquest amor. S’allunyava segura de tornar.

I, tan evident com l’amor de la Mort, continuava resplendent l’amor de l’home i de la dona. És clar, havien passat els anys. Tot seguia igual. Igual amor. Idèntica felicitat. La Dama Negra, de vegades, en veure la dona tan estimada, maleïa la pròpia feblesa. Però –clamava--, “Qui lluita contra l’amor?”

I, temps després, tornava. Contenta quan la dona estava malalta. A l’aguait. Angoixada si guaria. Perquè era un altre allunyament. No l’oblit. No el desamor. I, sempre, més enfortit l’amor de l’home i de la dona que ja entrava en els perillosos anys de la vellesa. Després d’una vida plena d’amor i de felicitat. La Dama tornava. I fugia.

La dona al llit d’una malaltia curta i greu. L’home afligit per l’horrible patiment. Que persistia com l’amor de sempre. Va decidir. Va donar a la dona el remei. Per a ell també. El va prendre allitat al seu costat després del bes delicat. La Dama Negra va arribar i ho va veure. Encara el vell amor. I el silenci. I, amb ràbia, va exclamar:

--Nècia que sóc! Ja he fet tard.

El viatge

Sentia una especial predilecció per la dona que agonitzava. I pensava en ella perquè coneixia tots els detalls de la seva existència. Havia mirat el seu dossier i l’havia sobtat una vida tan trista, tot i que ella sempre aparentava una felicitat que estava lluny de gaudir. S’hi havia fixat amb atenció i volia posar-hi el darrer remei. Per això...

Per això havia imaginar un viatge excepcional. Tan lluny del que aplicava a homes i dones des d’una eternitat. L’ùltim viatge, és clar. La dona s’ho mereixia. No tenia por de la fi més que prevista. Era decisió de qui te la feina d’emportar-se aquells a qui ja se’ls acaba la vida. Tenia al davant la imatge de la dona. Ni jove ni vella. Havia estat bella i encara guardava una parcel.la d’aquella bellesa que havia agradat a tothom. Era gentil fins els últims moments. Sempre, però, amb una sensació de tristesa que amagava a tothom. Era la seva tristesa. La que havia commogut a la Dama Negra.

Per això el viatge excepcional. La Dama Negra va posar el semblant més agradable i somrient. La va visitar. Li va parlar. I li va explicar que volia per ella una sorpresa. Que l’allunyaria de l’habitual viatge. Aquell que li preparava seria molt diferent del que s’acostumava. La dona amable va acceptar. I la dolça tristesa va ser bandejada per paraules de perspectiva no sabuda. I la Mort va anar a buscar-la.

Li va obrir la porta de l’auto blau, silenciós quan va començar a emportar-la. No sabia cap a on. Ni li interessava. Estava còmoda i va respondre amb agraïment a la pregunta del conductor. Si se sentia bé. Va recórrer carreres amples, avingudes amb arbres que xiulaven amb silenci no retingut per la brisa que els travessava. Van sortir de la ciutat per una autovia amb poc tràfec. Gairebé sols. La dona contemplava el paisatge.. Va obrir la finestreta i va gaudir del vent discret que li acaronava el rostre.

Així anava la dona que ja no era trista. No havia d’amagar-la. La Mort contenta d’aquesta minúscula felicitat. I, justament, en aquell moment un auto conduit per un home ebri. Que anava contra direcció. El xoc va ser inevitable i la destrucció total. La dona va morir sense adonar-se del moment en què va deixar la vida. Però la Dama Negra rabiosa va exclamar: “Maleïda mort. No era aquesta la què jo volia!”.

La cosina

L’arquitecte estava casat des de feia vuit anys amb una noia ni bella ni lletja però d’un fort encant i d’un encara més atractiu sexual. El marit ho apreciava i, en aquests vuit anys, havien tingut set fills, tots encisadors i enamorats del pare que desitjava una família nombrosa. L’esposa, si bé apreciava la sexualitat mútua que acabava en fills per la voluntat expressa del marit, ja s’havia cansat darrerament de tanta abundosa descendència. Però l’arquitecte, com si de construir immobles es tractés, volia continuar per aquest camí. L’esposa, ja es pot imaginar, va dir que no. Però no va ser escoltada. Aleshores...

Aleshores va recórrer a la voluntat onírica. Somiava sovint. El marit li havia confessat sovint els seus somnis. Molt distints. Una nit, de matinada, l’esposa en ple somni va tenir una idea. Va assegurar-se del somni del marit. Per aquella voluntat esmentada va introduir-se en el somni de l’arquitecte i el va canviar. Ella hi era. Però no era l’esposa de fort encant i d’atractiu sexual, sinó un dona tan seca de dalt a baix que feia fastig. Ulls lleganyosos. Llavis esberlats. Pits caiguts i panxa rodona. El marit, en el somni, la va mirar sense reconèixer-la i va retirar els ulls ràpidament amb repulsió.

Al costat de l’esposa transformada hi havia la cosina. Una dona d’uns trenta anys, bellíssima, més atractiva encara que l’esposa. També nua, mostrava uns encants difícils d’igualar: rostre lluminós i somrient amb dens blanquíssimes i llavis molsuts. Cos esplèndid. Pits altius, ventre llis sota el qual lluïa un frondós fullatge que amagava la caverna d’un plaer insospitat i segur. Els ulls de l’arquitecte no la van abandonar tota la durada del somni. El record va durar un cop despert, preludi d’un curt idil.li i...

Casada amb un important home d’afers que era a tot arreu menys a casa, la cosina va tenir un fill cada any.

La carpa

Era un home que havia fet estudis de dret més per obligació paterna que per devoció. Després va treballar en un estudi d’advocats on s’ocupava de cassos d’escassa importància. No tenia, doncs, grans responsabilitats. S’havia ajuntat amb una noia copropietària d’una joieria que s’ocupava d’ell amb veritable devoció. Mai no s’havien decidit pel matrimoni que consideraven innecessari i gaudien d’una tranquil.la felicitat que no passava d’uns límits relativament estrets. Potser els faltaven ambicions.

La companya era amable, l’home també i així discorrien pel camí de la vida.

L’home molt sovint tenia un dormir agitat, mentre que ella no obria l’ull fins que sonava el despertador. L’home el sentia també i li trencava el somni que el visitava ben sovint. Una matinada, encara fosca, va somiar que estava al costat d’un rierol entre muntanyes i una carpa va apropar-se i ell la va collir entre les mans. No li van estranyar les grosses escates perquè el peix, al moment, es va transformar en una dona bella que li va demanar una tovallola per eixuga-se. L’home li va portar. Va mirar-la i va trobar normal el canvi perquè feia temps havia llegit una història xinesa en què una carpa es transformava en princesa per la felicitat de la família imperial

La dona va seure al seu costat. Li va explicar que, de tant en tant, havia de canviar de figura, deixar l’aigua dolça del rierol i demanar a un home gentil una copa de xampany per felicitar-lo. Davant la sorpresa de l’home, inconscient de que vivia un somni, va explicar-li que necessitava fer-ho sinó seria sempre una carpa obligada a donar tombs pel rierol fred entre muntanyes. Volia sentir-se dona bella, ser admirada, beure al costat d’un home amable i dir-li que, gràcies a aquesta transformació, podia continuar agradablement la seva vida sense malson. Aquest poder li havia donat una fada en un moment de tristesa. Ell li va contar la seva vida. Sense ambició però feliç amb la companya que estimava. La dona el va felicitar, van beure una darrera copa de xampany i, amb un bes agraït, va marxar del somni de l’home.

En tornar del treball l’home, que no havia oblidat la nit passada, va ser acollit amb el somriure de la companya. Que el va conduir al menjador. Sobre la taula els esperava una carpa curosament preparada pel dinar.

La caminada

La dona que ja havia passat airosa i llargament la seixantena tenia el costum de fer una llarga caminada cada dia. Pràcticament des de sempre o al menys d’un moment que ja no recordava. Era feliç caminant amb petjada ferma, sola o acompanyada per amigues amb la mateixa afició. Era una petita ciutat que es feia gran amb passos de gegant i la dona i les amigues havien trobat uns camins encara no maltractats per la febre de la construcció. Cada dia, doncs, amb sol o amb pluja, amb fred o calor, elles feien la llarga caminada que no disminuïa amb el temps.

Evidentment la tornada era més feixuga, els cors batien més accelerats i l’arribada venia a ser una victòria quotidiana que culminava assegudes o allargassades en una còmoda butaca o en el sofà. Però la dona ja pensava en la caminada de l’endemà. Perquè estava convençuda que era una manera de fer salut o de conservar-la sense l’ajuda de metges i de potingues. I així, dia darrera dia, sense defallir i amb les mateixes il.lusions.

Va arribar una nit en què un fort dolor al costat del cor, una difícil respiració, la van espantar tant com per fer venir el facultatiu que ja l’havia amonestat moltes vegades i l’havia previngut contra tan llargues caminades. La va auscultar detingudament i, aquesta vegada, l’advertència va ser seriosa: el seu cor ja no suportaria el més petit cansament i li va recomanar fer el que calia tranquil.lament de portes endins o havia de preparar-se per anar al cementiri.

No cal dir que la dona va quedar horroritzada i l’endemà no es va alçar del llit només pensant en la paraula última de la vida: la mort. Tot al dia la mort a la ment, de totes formes. I cap no li avenia, al contrari. I de nit també. Tant que el somni va ser la caminada. Hi anava pel camí de sempre, amb pas decidit i el cor cansat, donant tombs i retombs, tant feixuga que, en arribar a casa es va allitar i, enmig de la nit, el cor es va trencar i va morir dolçament. I ella contenta d’aquesta manera de morir. Sense despertar del somni de matinada, va esmorzar i es va preparar.

Va sortir per fer la llarga caminada.