La impaciència

L’home fanàtic de la lectura passava les vacances d’estiu en un poblet de l’illa. La conversa, el sol, els banys de mar i els llibres eren les seves distraccions. Sobre tot la darrera.

L’home fanàtic de la lectura relliga un recull de relats de F. S. Fitzgerald. Relats sorprenents, apassionats, tendres. Nostàlgia de la vida perduda, dels errors i de les confusions. Nostàlgia de l’oblit i de l'omissió. Relats on l’amor és el breu caminar de la lluna sobre les aigües i la felicitat és tan lleu com el tremolor d’una branca en nit de brisa. Tristor i somnis en el cor de l’home.

L’home fanàtic de la lectura, precisament, havia decidit de restar a casa per acabar els relats. Havia creat l’ambient. La música afegia la nota melangiosa que tan bé reflecteix l’escriptor. Unes pàgines per acabar el món màgic, el món que ens allunya, i ens porta, al nostre món.

L’home volia acabar els relats. Era la seva passió per la lectura, la impaciència immoderada.

Els amics van arribar, omplint la casa de paraules plenes d’afecte i de germanor, de crits i rialles també.
L’home no ho va suportar, l’home anhelava acabar el llibre i no el deixaven.

Sense pensar-s’ho va agafar els amics, un a un, i els va llençar pel balcó del cinquè pis.

Així va tenir temps de llegir el darrer relat entre la caiguda dels amics i l’arribada de la policia

La tardor

Reflexions de la dona que ja és lluny de la primavera de la vida, lluny de l’ardorós estiu. Prop de l’hivern, de les nits llargues i fosques, la solitud a l’ànima, la por al cos.

Tothom diu que les fulles seques cauen a la tardor, cauen als peus dels homes i de les dones que passegen pel passeig, que caminen pel carrer, tothom ho diu però jo no ho crec. A mi, la tardor, allò que em plau és l’ànima, és l’ànima que em cau als peus, i no hi puc fer res. Sento com se’n va, com rellisca violentament. Sento el pes enorme de la seva absència, el buit que no sé com omplir. La tardor és bella i estimo els colors suaus i la música tendra i malenconiosa del vent que no gosa travessar la finestra. Però aquesta bellesa és un preludi enganyador mentre el verd pàl·lid. El groguenc, el gris s’esveren i no tornen i jo capbusso a l'indret tan i tan conegut i tan lleig, ja ho sé, les llàgrimes s'eixuguen soles, però l’enyorança queda clavada a l’esperit, la il·lusió es trenca i la paraula emmudeix. És com sempre ara, com cada any a la tardor i després d’una llarga tristesa, de molta vacil·lació, un matí el sol escalfa el cor i les fulles broten als arbres i el vent eixelebrat celebra amb desmesura allò que no tornarà mai més i que jo no comprenc, allò que va fugir per a sempre aquell dia llunyà en que l’ànima em caigué als peus i jo no hi vaig poder fer res.

El casament

Diàleg entre dues noies igualment escèptiques:
--Saps? Em caso!
--Amb qui?
--És igual-
--Tens raó,

El vent de la memòria (Digressions literàries)

“Em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc”, va exclamar un filòsof abans de caure en plena follia”

Jo la voldria fer-la meva, aquesta frase. Sense saber el què busco. Llop, trobo un tendre anyell darrere els arbres, a l¡altre costat del rierol que travesso amb un impuls prodigiós- Esquinço la seva pell fràgil i dola i xuclo la seva sang preciosa. Davalla per la meva gorja, que sento més càlida que mai, o omple el meu ventre àvid amb l’ensurt espantós de la innocència perduda en el reialme de la malesa.

De vegades ja sé el que busco. La fugida d’una obsessió. Que mossega el meu cor a plena dent i, amb una forma de seny, maliciosament, corromp la meva existència primera. La fugida no és més que la merda deixada dins un WC blau o rosa, pulcre després d’haver-hi passat la vella i amable serventa. La merda reneix a poc a poc, insistent com l’obsessió.

El bosc és habitat també per intel.ligents, hipòcrites i enganyívoles bèsties salvatges. Son els llops.

Els llops que igual que la meva pròpia imatge, volten afamats entorn de les meves pors i esperances.

Esguarden el minut en què el meu ull, ja cansat, es clourà per veure millor allò que és impossible de veure. A les hores d’enganyosa quietud seré la presa fàcil. Fàcil, com abans o després, també amb la memòria absent, la presa em serà sorpresa i esverada.

Si el temps passa i l’error s’ha comés, és per culpa meva. Culpa meva perquè la condició d’home exigeix més sacrificis, més lucidesa, fugir de la follia inoportuna, més coratge que el confortable refugi darrere l’ombra d’un llop ferotge.

Però el temps ha passat i l’error ha estat comès.

Per això, per escapar-me de mi mateix i evitar el mal, em transformaré en llop i m’amagaré ben lluny dins el bosc.