dissabte, 25 de febrer del 2012

Enamorats

La mort estava a l’aguait i la seguia, sense perseguir-la i n’estava plenament enamorada. Però la Dama Negra la respectava. La Dama Negra estava enamorada de la noia.

La noia brillava amb singular encant. La més bella flor. El més bell jardí. L’horitzó més harmoniós. No sabia que la mort estava a l’aguait i tampoc sabia que la Dama la respectava. Ni que respectés el seu amor. De tant enamorada com estava de la noia. Però sabia que l’amor de la noia era per a l’home.

L’home tenia més anys que la noia i n’estava profundament enamorat.. Més que la Dama Negra i ho ignorava. I també ignorava que la respectés aquest amor. Era un amor que brillava al vent de la noia que també l’estimava. I van començar la nova vida amb tendre amor, amb generosa felicitat.

La Dama Negra acudia de tant en tant, molt d’amagat perquè sabia que el seu amor era impossible. La noia l’ignorava. L’home també l’ignorava i el seu amor per la dona era al seu cor, com ell era al cor de la noia. Cor que protegia el cor. Els seus cors es protegien. I la Dama respectava aquest amor. S’allunyava segura de tornar.

I, tan evident com l’amor de la Mort, continuava resplendent l’amor de l’home i de la dona. És clar, havien passat els anys. Tot seguia igual. Igual amor. Idèntica felicitat. La Dama Negra, de vegades, en veure la dona tan estimada, maleïa la pròpia feblesa. Però –clamava--, “Qui lluita contra l’amor?”

I, temps després, tornava. Contenta quan la dona estava malalta. A l’aguait. Angoixada si guaria. Perquè era un altre allunyament. No l’oblit. No el desamor. I, sempre, més enfortit l’amor de l’home i de la dona que ja entrava en els perillosos anys de la vellesa. Després d’una vida plena d’amor i de felicitat. La Dama tornava. I fugia.

La dona al llit d’una malaltia curta i greu. L’home afligit per l’horrible patiment. Que persistia com l’amor de sempre. Va decidir. Va donar a la dona el remei. Per a ell també. El va prendre allitat al seu costat després del bes delicat. La Dama Negra va arribar i ho va veure. Encara el vell amor. I el silenci. I, amb ràbia, va exclamar:

--Nècia que sóc! Ja he fet tard.


dissabte, 18 de febrer del 2012

El viatge

Sentia una especial predilecció per la dona que agonitzava. I pensava en ella perquè coneixia tots els detalls de la seva existència. Havia mirat el seu dossier i l’havia sobtat una vida tan trista, tot i que ella sempre aparentava una felicitat que estava lluny de gaudir. S’hi havia fixat amb atenció i volia posar-hi el darrer remei. Per això...

Per això havia imaginar un viatge excepcional. Tan lluny del que aplicava a homes i dones des d’una eternitat. L’ùltim viatge, és clar. La dona s’ho mereixia. No tenia por de la fi més que prevista. Era decisió de qui te la feina d’emportar-se aquells a qui ja se’ls acaba la vida. Tenia al davant la imatge de la dona. Ni jove ni vella. Havia estat bella i encara guardava una parcel.la d’aquella bellesa que havia agradat a tothom. Era gentil fins els últims moments. Sempre, però, amb una sensació de tristesa que amagava a tothom. Era la seva tristesa. La que havia commogut a la Dama Negra.

Per això el viatge excepcional. La Dama Negra va posar el semblant més agradable i somrient. La va visitar. Li va parlar. I li va explicar que volia per ella una sorpresa. Que l’allunyaria de l’habitual viatge. Aquell que li preparava seria molt diferent del que s’acostumava. La dona amable va acceptar. I la dolça tristesa va ser bandejada per paraules de perspectiva no sabuda. I la Mort va anar a buscar-la.

Li va obrir la porta de l’auto blau, silenciós quan va començar a emportar-la. No sabia cap a on. Ni li interessava. Estava còmoda i va respondre amb agraïment a la pregunta del conductor. Si se sentia bé. Va recórrer carreres amples, avingudes amb arbres que xiulaven amb silenci no retingut per la brisa que els travessava. Van sortir de la ciutat per una autovia amb poc tràfec. Gairebé sols. La dona contemplava el paisatge.. Va obrir la finestreta i va gaudir del vent discret que li acaronava el rostre.

Així anava la dona que ja no era trista. No havia d’amagar-la. La Mort contenta d’aquesta minúscula felicitat. I, justament, en aquell moment un auto conduit per un home ebri. Que anava contra direcció. El xoc va ser inevitable i la destrucció total. La dona va morir sense adonar-se del moment en què va deixar la vida. Però la Dama Negra rabiosa va exclamar: “Maleïda mort. No era aquesta la què jo volia!”.

dissabte, 11 de febrer del 2012

La cosina

L’arquitecte estava casat des de feia vuit anys amb una noia ni bella ni lletja però d’un fort encant i d’un encara més atractiu sexual. El marit ho apreciava i, en aquests vuit anys, havien tingut set fills, tots encisadors i enamorats del pare que desitjava una família nombrosa. L’esposa, si bé apreciava la sexualitat mútua que acabava en fills per la voluntat expressa del marit, ja s’havia cansat darrerament de tanta abundosa descendència. Però l’arquitecte, com si de construir immobles es tractés, volia continuar per aquest camí. L’esposa, ja es pot imaginar, va dir que no. Però no va ser escoltada. Aleshores...

Aleshores va recórrer a la voluntat onírica. Somiava sovint. El marit li havia confessat sovint els seus somnis. Molt distints. Una nit, de matinada, l’esposa en ple somni va tenir una idea. Va assegurar-se del somni del marit. Per aquella voluntat esmentada va introduir-se en el somni de l’arquitecte i el va canviar. Ella hi era. Però no era l’esposa de fort encant i d’atractiu sexual, sinó un dona tan seca de dalt a baix que feia fastig. Ulls lleganyosos. Llavis esberlats. Pits caiguts i panxa rodona. El marit, en el somni, la va mirar sense reconèixer-la i va retirar els ulls ràpidament amb repulsió.

Al costat de l’esposa transformada hi havia la cosina. Una dona d’uns trenta anys, bellíssima, més atractiva encara que l’esposa. També nua, mostrava uns encants difícils d’igualar: rostre lluminós i somrient amb dens blanquíssimes i llavis molsuts. Cos esplèndid. Pits altius, ventre llis sota el qual lluïa un frondós fullatge que amagava la caverna d’un plaer insospitat i segur. Els ulls de l’arquitecte no la van abandonar tota la durada del somni. El record va durar un cop despert, preludi d’un curt idil.li i...

Casada amb un important home d’afers que era a tot arreu menys a casa, la cosina va tenir un fill cada any.

dissabte, 4 de febrer del 2012

La carpa

Era un home que havia fet estudis de dret més per obligació paterna que per devoció. Després va treballar en un estudi d’advocats on s’ocupava de cassos d’escassa importància. No tenia, doncs, grans responsabilitats. S’havia ajuntat amb una noia copropietària d’una joieria que s’ocupava d’ell amb veritable devoció. Mai no s’havien decidit pel matrimoni que consideraven innecessari i gaudien d’una tranquil.la felicitat que no passava d’uns límits relativament estrets. Potser els faltaven ambicions.

La companya era amable, l’home també i així discorrien pel camí de la vida.

L’home molt sovint tenia un dormir agitat, mentre que ella no obria l’ull fins que sonava el despertador. L’home el sentia també i li trencava el somni que el visitava ben sovint. Una matinada, encara fosca, va somiar que estava al costat d’un rierol entre muntanyes i una carpa va apropar-se i ell la va collir entre les mans. No li van estranyar les grosses escates perquè el peix, al moment, es va transformar en una dona bella que li va demanar una tovallola per eixuga-se. L’home li va portar. Va mirar-la i va trobar normal el canvi perquè feia temps havia llegit una història xinesa en què una carpa es transformava en princesa per la felicitat de la família imperial

La dona va seure al seu costat. Li va explicar que, de tant en tant, havia de canviar de figura, deixar l’aigua dolça del rierol i demanar a un home gentil una copa de xampany per felicitar-lo. Davant la sorpresa de l’home, inconscient de que vivia un somni, va explicar-li que necessitava fer-ho sinó seria sempre una carpa obligada a donar tombs pel rierol fred entre muntanyes. Volia sentir-se dona bella, ser admirada, beure al costat d’un home amable i dir-li que, gràcies a aquesta transformació, podia continuar agradablement la seva vida sense malson. Aquest poder li havia donat una fada en un moment de tristesa. Ell li va contar la seva vida. Sense ambició però feliç amb la companya que estimava. La dona el va felicitar, van beure una darrera copa de xampany i, amb un bes agraït, va marxar del somni de l’home.

En tornar del treball l’home, que no havia oblidat la nit passada, va ser acollit amb el somriure de la companya. Que el va conduir al menjador. Sobre la taula els esperava una carpa curosament preparada pel dinar.