Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya

“Sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”

Aquesta frase la vaig escriure, fa temps, en conèixer una noia en una gran ciutat estrangera. Més que res, vaig apreciar la seva extrema sensibilitat i que, malgrat circumstàncies adverses, hagués conservat –no pas per sempre, malauradament— un sentit intens d’emoció, tendresa i afecció. Però un dia va desaparèixer de manera discreta, silenciosa, a pas de cor, i no l’he tornada a veure mai més. Vet aquí les paraules que em porta el vent de la memòria i que obren aquest escrit.

Tanmateix, seran paraules, sempre paraules i res més. Incapaç de traduir aquesta rara qualitat de percebre amb finesa el que fa la part més bella de l’ànima humana i que el més petit contacte amb el mínim defecte o un estat de fredor li és terriblement dolorós. El seu patiment és tan gran –el de l’ànima sensible—que sovint el desig de la mort pesa més que l’atracció o fascinació d’objectes, persones, música sublim o delicat poema, trobat tot això de maner excepcional.

Des d’aleshores, no he cessat d’observar, amb ull moltes vegades crític, aquells que aporten alguna cosa al nostre món. Observar els seus actes i les seves reaccions. Comprendre el perquè d’aquests impulsos alguna vegada incomprensibles. No faré cap llista d’aquestes manifestacions de la voluntat, perquè el costat negatiu és tan prepotent, millor dit, vencedor, i perquè temo fer el retrat de mi mateix i no solament dels que m’envolten –i tanmateix conec perfectament les seves reaccions--. M’inclino pels perfectes desconeguts, les “proeses” dels quals són exposades per tots els mitjans al seu abast.

El resum no és brillant. Segons la meva opinió la cupiditat és senyora i cabdill del reialme en que desfila l’existència humana. El desig immoderat del diner contra desinterès i generositat, amb un campió conegut, rabiós i sinistre. El trobem per tot arreu esdevingut rapinyador sense escrúpols, a punt en tot moment d’aprofitar el seu poder per perseguir la víctima, home o dona, ja per costum disfressats en escorpí o voltor que esquinça, assassina, anihila el que hi ha de millor en un ésser semblant solament en aparença.

La víctima jo la veig. És a dir, veig totes les víctimes, la sensibilitat de les quals les priva de defensar-se, sota la imatge d’una noia que m’ha induït, pel seu destí inconegut, a escriure aquestes línies de record. És ella també qui ha impel·lit la meva mà a traduir el meu sentiment, la melangia de dir “que sempre hi ha algú massa sensible per sobreviure en un món on domina la rapinya”.

Víctimes?

Es van trobar en nit fosca i plena de llums de tots colors, per atzar, en una ciutat colossal i desconeguda. Un cafè amb música de jazz i alcohol ardent, va acollir la seva angoixa, el seu abandó, el seu cansament.

Van parlar en veu baixa, sense pressa, fumant un cigarret i buidant del cor el fum que ofegava i feria les il·lusions i els afanys. De la seva vida van contar els somnis trencats, les promeses insatisfetes, la trista concreció.

La serenor va guanyar, sense adonar-se’n, l’esperit de les dues dones fins ara indecises i pertorbades. En agafar-se de la mà i en somriure al mateix temps i en cercar-ne els ulls per anar enllà de les seves mirades. Germanes d’infortuni, perquè així havia estat escrit, van esdevenir amoroses i solidàries. Van decidir, aquella mateixa nit freda, creure en els auguris escrits en els llavis que, havent deixat de parlar, s’havien ajuntat amb la infinita tendresa que mai no havien trobat en els seus companys d’existència.

Van decidir també abandonar, juntes, el món que les envoltava encara per inventar el desfici i el fervor, l’enardiment i la placidesa, lluny de la desemparança, la confusió i l’espant dels anys perduts.

Van decidir anar cap al sud i el sol que crema la pell i enardeix l’ànim. Van decidir allunyar-se del dubte etern i de la incessant gelosia. Van decidir guanyar juntes la breu i immensa felicitat de la nostra terra, tan contradictòria.

Ho van decidir amb el somriure, amb el cor, la mirada i les mans ben acordades.

Elles eren Ofèlia i Desdèmona.

Amor... bah!

Estaven exaltadament enamorats. Com tants d’altres. Però ells eren Romeo i Julieta.

Els pares, tota la família, moguts per l’odi i el deliri de venjança, s’oposaven a les seves relacions. Ells, però, no escoltaven més raons que les del cor i la passió. El cor només bategava per l’amor, la passió els portava vers confins prodigiosos i vehements.

Els pares, la família, no comprenien aquestes raons.

Aleshores, Romeo i Julieta van fugir de la llar, del poble, del país. Van contraure matrimoni, van fruir d’una llarga lluna de mel, que els va semblar curta, i van caure al pou grisenc i mediocre en el qual els humans, més o menys, estem ficats.

Un dia, plens de fatiga i desencís, enmig d’un silenci esfereïdor, es van separar, van tornar al país, al poble, a la llar.

-Teníeu raó, pares. Romeo és banal i presumit
-Lamento no haver-vos escoltat. Julieta és vanitosa i estúpida.

El buit

Era una família molt ordenada que, des de segles, vivia amb el lema: cada cosa al seu lloc.

I, de sobte, la família es va trobar amb un buit. Els membres de la família van tractar d’omplir-lo, però el buit seguia buit essent, per essència, l’espai sense matèria.

Van tractar d’omplir-lo amb: sorra i ciment, draps vells i objectes diversos de la golfa, terra del jardí, fulles seques, pneumàtics gastats del garatge, però no hi havia res a fer. El buit continuava buit.

Certament, algú de la família ja s’hi acostumava, oh, solament un mica! Tot i així, feia la ganyota en contornar el buit. No cal dir l’enrenou quan un d’ells queia a dins i havien de fer esforços per a treure’l d’allí.

Els arquitectes també van fracassar, si bé un de molt audaciós va insinuar que un buit pot ser un motiu de decoració. La família no va acceptar la suggestió.

El xofer, que tenia idees estranyes i ningú no se l’escoltava, va exclamar:

--Un buit, bah, poseu-hi un altre buit a dins i potser s’omplirà.
Com que ningú no es bellugava, el xofer ho va fer. Va començar per agafar buits d’aquí i d’allà i al cap de poc el buit va estar ple, completament ple de buits.

La família va tornar al seu ordre i va acomiadar el xofer que tenia idees estranyes. Què és això d’omplir un buit amb d’altres buits!